14 d’agost 2009

Postals aragoneses: Paisatge d'entrada (Article publicat a El Matí Digital)


El paisatge canvia tot just entrar a l’Aragó. La muntanya es torna pelada, només clapejada per petits matolls, d’un verd intens. Els campanars escrostonats es veuen polsegosos, i de tant en tant alguna runa s’alça en una terra dura i vermellosa.

He fet moltes vegades aquest camí. Amb cotxe generalment. Però també amb tren, arribant primer a Saragossa, i allà enllaçant amb la línia de Terol, un viatge capriciós i plàcid, de locomotora de gasoil i baixadors abandonats.

Les millores viàries acurten el viatge, i eviten, per una banda travessar la capital aragonesa i passar a tocar del Pilar, i per altra fer el camí per carretera nacional per entre viles i colls. Ara, la uniformitat de la via només es trenca amb petits poblets llunyans, amb els camps de vinyes de Carinyena, i amb els famosos anuncis de conyac, taurins.

I és quan surts de l’autovia, ja dins de la comarca, que comences a apreciar que la muntanya s’allunya i el camp s’allisa. La frisança per arribar s’agita, i de cop, s’albira la torre del campanar que esvelta domina el poble guaitant tot el que la seva gent diu, pensa i fa. L’arribada al poble es fa per un llarg camí frondós, de pollancres gairebé bicentenaris, que van veure com els seus fills marxaven i ara són testimonis de les visites esporàdiques dels seus néts.

Les primeres cares que vagament poden resultar familiars – en estricta aplicació del terme – observen el cotxe estrany que tímid s’endinsa camí amunt. Homes madurs amb una bicicleta ranquejant, que sota la gorra tafanegen el visitant camí de l’hort es barregen amb grupets de plàcides àvies que s’acompanyen unes a les altres en la seva soledat.

El riu, l’entranyable Jiloca que dóna nom a la comarca, serpenteja de natural trist, avui esverat per les pluges recents, que han provocat inundacions d’horts i sobreeixides dels seus marges naturals, i el pont que el travessa assenyala definitivament l’entrada de Torrijo del Campo, on van néixer i créixer els avis, mentre només a la ment del qui arriba, sona vibrant, intensa, com mai, “Mi aldea” de la Sarsuela “Los Gavilanes”.

Article publicat a el Matí Digital, dins de la secció El Vermut.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada