30 de setembre 2009

Periodisme, política, fanfàrria

A Nixon-Frost que encara poden veure a la cartellera del Lliure, s’hi mostra l'apassionant i tenaç lluita dialèctica, en forma d’entrevista, entre un periodista frívol i jove i un expresident dels Estats Units dimitit, enfonsat i amb un únic i darrer anhel de reivindicar-se. Els fets ens expliquen que, a pesar de l’optimisme dels periodistes que creuen que serà fàcil fer trontollar a Richard Nixon després del Watergate, el President va doblegar diverses vegades el seu oponent, utilitzant la plataforma televisiva per mostrar-se com un bon governant, i fins com un home sensible.

A l’obra l’equip entrevistador es desespera, es posa nerviós, no saps que fer. Massa pagats d’ells mateixos confiaven en la seva rapidesa en l’escac i mat, en la seva destresa amb el gènere, en el seu domini dels mitjans, i només quan – ben segur d’ell mateix – Frost ataca frontalment i amb ofici l’actitud del President durant l’escàndol d’espionatge, aconsegueix que accepti que no va actuar correctament, i per tant el triomf periodístic sobre el polític.

El secret d’aquesta història real, i la grandesa de l’obra, és com som testimonis de la pròpia col•laboració de l’expresident, que assumeix les seves nul•les possibilitats de sortir-se’n, disposat a sacrificar les seves possibilitats de fer brillar el seu llegat i de revaloritzar-se políticament. L’obra, però, acaba amb una inquietant reflexió, especialment indicada per un final on sembla que la ploma venç al poder: La política i el periodisme, sempre poden acabar en fanfàrria.

Ara que sembla que tothom s’adona de la relació perversa entre polítics i periodistes, és força oportú tenir-ho en compte. O no és una gran fanfàrria, una fanfàrria delirant i grotesca, que s’investigui, es llisti, es pressioni o s’amenaci periodistes? I que aquests, els periodistes, es vegin obligats tan sovint a callar i seguir aguantant la situació, fruït d’estar pendents sempre de la pastanaga que el poder els deixarà anar per poder fer la seva feina, i seguir escrivint on escriuen i fins arribar a final de mes?

Mentre la llibertat, la ponderació, el sentit del risc i el profund coneixement que demostren periodistes de la gran tradició americana, com l’editor de Newsweek Fareed Zakaria, premiat enguany per la Fundació Catalunya Oberta, siguin secundàries a les relacions verinoses amb un poder petit i poruc, un poder que intenta estrangular sense que les seves víctimes vulguin i puguin deslliurar-se’n, la fanfàrria seguirà, el carnestoltes es mantindrà en plena forma.

I tot just ara, que intento fer un cert – i molt, molt inicial – camí cap al periodisme, val la pena que sapiguem el so de la fanfàrria.

Burgesos

Una de les conseqüències de l’assumpte Millet és el desprestigi social de la burgesia, i la corresponent munició retòrica per tots els qui vivint com veritables reietons amb tribuna a dues columnes, es dediquen a repartir culpes a base de lluita de classes.

Primer de tot cal aclarir que Fèlix Millet no és un burgés. O si més no, un burgés “com il faut”. És un somni de gran burgés, una joguina trencada. Un burgés-buròcrata embogit per la duresa d’heretar “només” la presidència del Palau de la Música i no poder dir mai que és teu. Si una part de la burgesia tenia fàbriques, multinacionals, accions, els Millet tenien les claus del Palau! I, d’aquí a creure-se’n l’amo. Vèiem a l’Avui que va casar les filles a la platea, i no cal recordar qui li pagava les obres de casa, el xofer i les vacances a l’altra banda del món. Bon material literari per una novel•la.

D’aquesta manera, és fàcil criticar la burgesia, i atorgar-li tota responsabilitat en l’assumpte – com si mai haguessin existit administracions públiques, governs, auditories – i, tot de passada, tornar a parlar sobre la doble moral, els interessos creats, una certa olor a podridura, sense ni pensar un moment que hauríem estat – aquí i arreu - sense la burgesia?

Sense el que es va dir burgesia, no hauríem viscut ni la Revolució francesa ni la Revolució Americana. No s’haurien escrit els drets de l’home, ni Madame Bovary. No hauria esclatat ni el modernisme, ni la Reinaxença, ni el catalanisme. I avui, no tindríem ni el Palau, ni el Liceu, ni el Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Tot això, i tantes altres coses, cal posar a la balança del tercer estat. No sé vostès, però penso que si avui hem pogut anar a la universitat, hem pogut llegir el que hem llegit, i ni som serfs de la gleva ni ens ataca la primera pesta que corre és pels mecenes, pels qui volgueren manar, pels fundadors, pels qui han arriscat la bossa i han guanyat.

Tenim una burgesia petita, amb moltes mancances, amb la sempre necessària hipocresia, construïda sobre mites i amb elements com Fèlix Millet. Però també una burgesia que ens ha llegat un cert present, i una certa idea de futur. En tot cas, abans que tornar a predicar la presa del Palau d’Hivern i la destitució de Kerènski, pensem si no ens serà més útil reconèixer el valor dels qui ens han precedit, condemnar a qui calgui i, acte seguit, apostar nosaltres per construir una nova classe dirigent més valenta, més culta, més delicada i més patriota.

Ah, i no posi un empleat enfollit com a exemple, posi’m a Solomon Guggenheim.

28 de setembre 2009

Escriure sobre un mateix

Sempre m’ha costat molt, moltíssim parlar de mi mateix. D’opinió en tinc, i de vivències – sense pretendre ser un fatxenda – n’he viscut de tots colors. Potser el pudor, la maleïda por al que diran, o l’omnipresència del lector i el seu sever judici, em fan que elimini qualsevol referència personal als meus escrits. No descarto tampoc una idea equivocada de la modèstia i de la humilitat.

Cal trencar els mites i posar-se a escriure sobre un mateix. Amb urgència. Si és cert que, o bé t’expliques o t’acaben explicant, caldrà explicar-nos. Caldrà deixar ben clara la nostra veritat. I entendre que, per molt que els amics et lloïn i els enemics et blasmin, és molt més malèvola la indiferència que no pas la ferida que puguis provocar. Escriure és ferir: marcar d’alguna manera al lector, deixar-li un petit senyal, estripar la idea distorsionada que sovint li has donat.

Escriuré sobre mi, tot i que sovint les meves opinions no siguin originals. Cal respectar els que avui més en saben, i els que més bons consells ens va llegar del passat. Per atrevir-se a parlar, cal haver llegit, i ser conscient que molts d’altres es van enfrontar a la necessitat d’escriure. Molts d’altres, al llarg de molts anys, han pogut sostenir – i sovint molt millor que jo – el que penso.

Ara, ni ells han de ser el fre, ni han d’impedir que escrigui. I que posi la meva persona com a protagonista i narrador del relat. No sé pas si algú ho ha deixat dit però, tothom qui escriu escriu sobre ell mateix, i cal plànyer aquells qui o s’han inventat una vida que voldrien haver viscut o, senzillament, no han tingut prou imaginació per amagar la seva total irrellevància.

Senyors, senyores, la vergonya, la modèstia i totes les petites barreres falsament saludables de banda: em poso a escriure sobre mi mateix, potser la matèria més propera i més desconeguda.

25 de setembre 2009

Nits de Barcelona (Article publicat a Valors)

Arribes des de Mataró, a una ciutat que no té la grandesa de París, ni el bullici de Londres, que per desgracia dorm i tanca massa d’hora i per tant no s’assembla a Nova York ni el pes de la historia cau sobre ella, a la manera de Roma. Una ciutat massa propera per ser-nos desconeguda, i massa llunyana per ser pròpia, que atrau, enamora o rebutja al foraster qui s’hi acull. Una ciutat de grans nits: les nits de Barcelona.

Hi hauràs arribat mil vegades, i sempre per allà mateix, però sempre hi descobreixes un balcó, una façana, un placa o un carrer. Un detall de la història, o una barbaritat del present et faran aixecar la vista, et farà mirar a terra.

L’excusa de la nit pot ser molt variada, bé un concert d’un ídol que només ens visita de dècada en dècada o un sopar que s’allargarà, invariablement, enfilant una i altra copa. Qui t’esperi pot ser l’amistat fraterna o una bella i desconeguda dama. Sigui quin en sigui el motiu, el més banal pot ser el preludi d’una jornada memorable o d’un fracàs d’oblit necessari.

Restaurants, copes, sales de concerts, cafeteries, discoteques, pisos particulars, Montjuïc o el Tibidabo, ... la Gran Encicera – com la batejà el poeta Joan Maragall – ens estima i nosaltres l’estimem. I nosaltres també a ella. Bruta, folla, arravatada o desconeguda, només les mil màscares en les que circumstancialment s’amaga a la nostra mirada, a voltes tendra i a voltes severa.

Avui, que és qüestionada i no passa pel seu millor moment. Recordem-la, ajudem-la, homenatgem-la. Ella, que ha conegut els nostres pares i els nostres avis, i que avui ens vol conèixer a nosaltres. Ella, que va compartir destí amb el noucentisme i el modernisme, amb la revolució i la cultura, amb la pietat i la rauxa. Ella que sí que és un autèntic plaer. Ella, que és la nit de Barcelona. Ella que són totes les nits de Barcelona.

Publicat originalment al número d'octubre de la revista Valors, dins la meva secció "Plaers de ma vida".

23 de setembre 2009

Somniant amb Leonard Cohen (Article publicat a El Matí Digital)



Hem tingut en Leonard Cohen en somnis. Tota la nit sense dormir, cantant-nos a cau d’orella. Els qui vam assistir a la màgica vetllada del poeta de Montreal dilluns al vespre, hem tingut totes aquestes nits el record de les cordes diabòliques de Javier Mas, del vellut de Sharon Robinson i de la frescor de les germanes Webb, però sobretot de la veu més greu i més melangiosa de la música, introduint-se, immisericorde, entre el son i la vigília.

Però si tot plegat han estat problemes per dormir, no ens va ser difícil somniar. Ja des de la primera cançó, tota una invitació a deixar-se hipnotitzar, - “Dance me to the of love -, fins al darrer vals del “Take this Waltz”, una sensació permanent d’evasió, de llunyania, de ser fora dels moments més sòrdis de la nostra vida, de ser fora de les pors, d’una elevació quasi espiritual, va apoderar-se de la nostra ànima.

Traient-se una vegada i una altra el barret en senyal de respecte al públic i la banda, amb una total timidesa, donant gràcies a tots els qui havien acudit al seu cant, per a rendir-se a la seva seducció, Cohen va enllaçar una cançó amb una altra. Emocionant des de les primeres notes de “Suzanne”, pregant genolls a terra en un brillantíssima “Halleluljah” o fent seguir el ritme de tot un himne.... Perquè tots sabem que primer prendrem Manhattan, per després prendre Berlin.

El somni, la hipnosis del canadenc va durar ben bé tres hores llargues, just el dia que feia 75 anys. Sense artefactes, sense espectacles més enllà d’una gran veu i d’una gran banda. Perquè no cal res d’això per omplir el Palau Sant Jordi i compartir el secret de com n’és de meravellós fer música, i com de complicat crear tota una fragància, una somni col•lectiu, un íntim conjur amb el públic.

Marxant Montjuïc avall, la sensació d’haver assistit a una nit única, però amb la fiblada un pèl fonda del pressentiment que potser, qui sap si serà l’últim, qui sap si serà la darrera vegada que el veurem.

14 de setembre 2009

I si fos veritat? (Article publicat a El Matí Digital)


http://www.elmati.cat/articles/noticia.php?id=576

El dia 13 de setembre de 2009, Arenys de Munt era una festa. Ho diran les cròniques i ho explicarem a qui ens vulgui escoltar. La Riera de sorra, artèria principal de la vila, tota coberta de senyeres i estelades. La Plaça de l’Església, plena a vesar gent que vol veure – i tot de passada, humiliar – a les quatre relíquies “joseantonianes” que es manifesten en un racó darrera l’esglèsia però amb tot el suport de l’estat. Els hem trobat al peatge, escortats pels Mossos d’Esquadra, ves quina gran paradoxa.

Tot pujant la Riera, un munt de cares conegudes. Volem ser-hi, dir que hi vam ser. Veient els comerços oberts, els bars plens, les cares alegres dels arenyencs i els balcons ben endiumenjats, un se’n riu de les amenaces, de les pressions, dels esforços de jutges, advocats de l’Estat i polítics per evitar la consulta. En arribar al Centre Moral, on s’ha instal·lat el col·legi electoral, una certa cua espera ordenada el seu torn per entrar a votar. L’organització manté en tot moment el seny i la calma, però l’emoció delata els sentiments. Un niu de converses es van teixint, somriures, complicitats, esperança.

Avui, els periodistes i polítics en fan les seves calculades valoracions, però ahir les coses eren molt més senzilles. Ahir la gent d’Arenys de Munt va fer una cosa que els van voler impedir: votar, decidir, triar el seu futur, el futur del país. I la sensació va ser que aquell gest, aquell acte que aparentment no tenia valor, que ens volien fer creure que no tenia sentit, era el començament de la nostra llibertat. Amb l’anunci del triomf del sí per un 96’3 % de vots, caigueren les primeres gotes de pluja, com llàgrimes regalimant galta avall. El sí a la independència, el sí a que Catalunya esdevingui un Estat independent, de dret, democràtic i social, integrat a la Unió Europea, és clar, contundent, majoritari. Amb el triomf, la celebració, l’enlairament d’estelades, el cant de l’himne dels Segadors, .... l’emoció, l’eufòria, l’alegria. Ahir tocava viure-ho, avui escriure’n i pensar.

Pensar, i si fos veritat? Si fos cert que perdent la por com la van perdre avis i joves, creient fermament en el país com la multitud que, de tots els Països Catalans, va recolzar el referèndum i amb l’esperit democràtic dels arenyencs i el seu consistori, avançarem decididament cap al país lliure, desvetllat i feliç que volem?


Publicat originalment a El Matí Digital, dins la meva secció "El vermut".