30 de setembre 2009

Burgesos

Una de les conseqüències de l’assumpte Millet és el desprestigi social de la burgesia, i la corresponent munició retòrica per tots els qui vivint com veritables reietons amb tribuna a dues columnes, es dediquen a repartir culpes a base de lluita de classes.

Primer de tot cal aclarir que Fèlix Millet no és un burgés. O si més no, un burgés “com il faut”. És un somni de gran burgés, una joguina trencada. Un burgés-buròcrata embogit per la duresa d’heretar “només” la presidència del Palau de la Música i no poder dir mai que és teu. Si una part de la burgesia tenia fàbriques, multinacionals, accions, els Millet tenien les claus del Palau! I, d’aquí a creure-se’n l’amo. Vèiem a l’Avui que va casar les filles a la platea, i no cal recordar qui li pagava les obres de casa, el xofer i les vacances a l’altra banda del món. Bon material literari per una novel•la.

D’aquesta manera, és fàcil criticar la burgesia, i atorgar-li tota responsabilitat en l’assumpte – com si mai haguessin existit administracions públiques, governs, auditories – i, tot de passada, tornar a parlar sobre la doble moral, els interessos creats, una certa olor a podridura, sense ni pensar un moment que hauríem estat – aquí i arreu - sense la burgesia?

Sense el que es va dir burgesia, no hauríem viscut ni la Revolució francesa ni la Revolució Americana. No s’haurien escrit els drets de l’home, ni Madame Bovary. No hauria esclatat ni el modernisme, ni la Reinaxença, ni el catalanisme. I avui, no tindríem ni el Palau, ni el Liceu, ni el Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Tot això, i tantes altres coses, cal posar a la balança del tercer estat. No sé vostès, però penso que si avui hem pogut anar a la universitat, hem pogut llegir el que hem llegit, i ni som serfs de la gleva ni ens ataca la primera pesta que corre és pels mecenes, pels qui volgueren manar, pels fundadors, pels qui han arriscat la bossa i han guanyat.

Tenim una burgesia petita, amb moltes mancances, amb la sempre necessària hipocresia, construïda sobre mites i amb elements com Fèlix Millet. Però també una burgesia que ens ha llegat un cert present, i una certa idea de futur. En tot cas, abans que tornar a predicar la presa del Palau d’Hivern i la destitució de Kerènski, pensem si no ens serà més útil reconèixer el valor dels qui ens han precedit, condemnar a qui calgui i, acte seguit, apostar nosaltres per construir una nova classe dirigent més valenta, més culta, més delicada i més patriota.

Ah, i no posi un empleat enfollit com a exemple, posi’m a Solomon Guggenheim.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada