28 de setembre 2009

Escriure sobre un mateix

Sempre m’ha costat molt, moltíssim parlar de mi mateix. D’opinió en tinc, i de vivències – sense pretendre ser un fatxenda – n’he viscut de tots colors. Potser el pudor, la maleïda por al que diran, o l’omnipresència del lector i el seu sever judici, em fan que elimini qualsevol referència personal als meus escrits. No descarto tampoc una idea equivocada de la modèstia i de la humilitat.

Cal trencar els mites i posar-se a escriure sobre un mateix. Amb urgència. Si és cert que, o bé t’expliques o t’acaben explicant, caldrà explicar-nos. Caldrà deixar ben clara la nostra veritat. I entendre que, per molt que els amics et lloïn i els enemics et blasmin, és molt més malèvola la indiferència que no pas la ferida que puguis provocar. Escriure és ferir: marcar d’alguna manera al lector, deixar-li un petit senyal, estripar la idea distorsionada que sovint li has donat.

Escriuré sobre mi, tot i que sovint les meves opinions no siguin originals. Cal respectar els que avui més en saben, i els que més bons consells ens va llegar del passat. Per atrevir-se a parlar, cal haver llegit, i ser conscient que molts d’altres es van enfrontar a la necessitat d’escriure. Molts d’altres, al llarg de molts anys, han pogut sostenir – i sovint molt millor que jo – el que penso.

Ara, ni ells han de ser el fre, ni han d’impedir que escrigui. I que posi la meva persona com a protagonista i narrador del relat. No sé pas si algú ho ha deixat dit però, tothom qui escriu escriu sobre ell mateix, i cal plànyer aquells qui o s’han inventat una vida que voldrien haver viscut o, senzillament, no han tingut prou imaginació per amagar la seva total irrellevància.

Senyors, senyores, la vergonya, la modèstia i totes les petites barreres falsament saludables de banda: em poso a escriure sobre mi mateix, potser la matèria més propera i més desconeguda.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada