30 de setembre 2009

Periodisme, política, fanfàrria

A Nixon-Frost que encara poden veure a la cartellera del Lliure, s’hi mostra l'apassionant i tenaç lluita dialèctica, en forma d’entrevista, entre un periodista frívol i jove i un expresident dels Estats Units dimitit, enfonsat i amb un únic i darrer anhel de reivindicar-se. Els fets ens expliquen que, a pesar de l’optimisme dels periodistes que creuen que serà fàcil fer trontollar a Richard Nixon després del Watergate, el President va doblegar diverses vegades el seu oponent, utilitzant la plataforma televisiva per mostrar-se com un bon governant, i fins com un home sensible.

A l’obra l’equip entrevistador es desespera, es posa nerviós, no saps que fer. Massa pagats d’ells mateixos confiaven en la seva rapidesa en l’escac i mat, en la seva destresa amb el gènere, en el seu domini dels mitjans, i només quan – ben segur d’ell mateix – Frost ataca frontalment i amb ofici l’actitud del President durant l’escàndol d’espionatge, aconsegueix que accepti que no va actuar correctament, i per tant el triomf periodístic sobre el polític.

El secret d’aquesta història real, i la grandesa de l’obra, és com som testimonis de la pròpia col•laboració de l’expresident, que assumeix les seves nul•les possibilitats de sortir-se’n, disposat a sacrificar les seves possibilitats de fer brillar el seu llegat i de revaloritzar-se políticament. L’obra, però, acaba amb una inquietant reflexió, especialment indicada per un final on sembla que la ploma venç al poder: La política i el periodisme, sempre poden acabar en fanfàrria.

Ara que sembla que tothom s’adona de la relació perversa entre polítics i periodistes, és força oportú tenir-ho en compte. O no és una gran fanfàrria, una fanfàrria delirant i grotesca, que s’investigui, es llisti, es pressioni o s’amenaci periodistes? I que aquests, els periodistes, es vegin obligats tan sovint a callar i seguir aguantant la situació, fruït d’estar pendents sempre de la pastanaga que el poder els deixarà anar per poder fer la seva feina, i seguir escrivint on escriuen i fins arribar a final de mes?

Mentre la llibertat, la ponderació, el sentit del risc i el profund coneixement que demostren periodistes de la gran tradició americana, com l’editor de Newsweek Fareed Zakaria, premiat enguany per la Fundació Catalunya Oberta, siguin secundàries a les relacions verinoses amb un poder petit i poruc, un poder que intenta estrangular sense que les seves víctimes vulguin i puguin deslliurar-se’n, la fanfàrria seguirà, el carnestoltes es mantindrà en plena forma.

I tot just ara, que intento fer un cert – i molt, molt inicial – camí cap al periodisme, val la pena que sapiguem el so de la fanfàrria.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada