23 de setembre 2009

Somniant amb Leonard Cohen (Article publicat a El Matí Digital)



Hem tingut en Leonard Cohen en somnis. Tota la nit sense dormir, cantant-nos a cau d’orella. Els qui vam assistir a la màgica vetllada del poeta de Montreal dilluns al vespre, hem tingut totes aquestes nits el record de les cordes diabòliques de Javier Mas, del vellut de Sharon Robinson i de la frescor de les germanes Webb, però sobretot de la veu més greu i més melangiosa de la música, introduint-se, immisericorde, entre el son i la vigília.

Però si tot plegat han estat problemes per dormir, no ens va ser difícil somniar. Ja des de la primera cançó, tota una invitació a deixar-se hipnotitzar, - “Dance me to the of love -, fins al darrer vals del “Take this Waltz”, una sensació permanent d’evasió, de llunyania, de ser fora dels moments més sòrdis de la nostra vida, de ser fora de les pors, d’una elevació quasi espiritual, va apoderar-se de la nostra ànima.

Traient-se una vegada i una altra el barret en senyal de respecte al públic i la banda, amb una total timidesa, donant gràcies a tots els qui havien acudit al seu cant, per a rendir-se a la seva seducció, Cohen va enllaçar una cançó amb una altra. Emocionant des de les primeres notes de “Suzanne”, pregant genolls a terra en un brillantíssima “Halleluljah” o fent seguir el ritme de tot un himne.... Perquè tots sabem que primer prendrem Manhattan, per després prendre Berlin.

El somni, la hipnosis del canadenc va durar ben bé tres hores llargues, just el dia que feia 75 anys. Sense artefactes, sense espectacles més enllà d’una gran veu i d’una gran banda. Perquè no cal res d’això per omplir el Palau Sant Jordi i compartir el secret de com n’és de meravellós fer música, i com de complicat crear tota una fragància, una somni col•lectiu, un íntim conjur amb el públic.

Marxant Montjuïc avall, la sensació d’haver assistit a una nit única, però amb la fiblada un pèl fonda del pressentiment que potser, qui sap si serà l’últim, qui sap si serà la darrera vegada que el veurem.

1 comentari:

  1. Quina sort haver-hi anat! A la Vanguardia vaig llegir un article que no corresponia al concert però els comentaris de persones que hi havien anat deien el matiex que tu! Un regal el gra Cohen!
    Molts records!

    ResponElimina