23 d’octubre 2009

Atrapat en el temps

Alguns dels lectors potser ja s’han avorrit de certes evocacions. Cansats, es deuen pensar que escric massa entabanat per una nostàlgia absurda, que estic atrapat en un temps que mai he viscut i, que a cops de citar-lo, he acabat idealitzant. Em retrauran, certament, que no visc el present, que no gaudeixo els temps que m’han tocat viure i que m’entesto a fer veure que no han passat els anys. Qui saps si és cert, que em deixo portar pels pocs reflexos que queden d’una època d’incerta brillantor, que com diu M. vam néixer massa tard o que, potser, com diu l’amic Quim Torra, definitivament som d’una altra època.

Però no ben bé. Existeixen els mites, i un ingenu dandisme. L’Ateneu i el gust pels clàssics. Devoció cap al Noucentisme i un punt de romàntic amor per la vella premsa. Però com ja va quedar dit, - i el malgrat tot l'afegeixo jo - som fills del nostre temps.

No podem marxar dels nostres dies com en el cotxe de “Retorn al futur”. Els de la meva generació i jo, som fills d’internet i la velocitat, fills d’un temps que la pacífica democràcia ha tornat menys vibrant i elèctric però segur i confortable. Fills també de Tv3, les discoteques de tarda i Quim Monzó. De Shakira, un gran Barça i la fortalesa a l’habitació, i no sabríem viure en cap d'altre moment. Som els fills d’uns temps que deuen ser ja un poc nostres com aquells llunyans vint i trenta ho van ser dels trepidants fills de l’auto i el canotier, de les cigarretes i el compromís polític combinat amb la joie de vivre. Ells i nosaltres, fills, al cap i a la fi, dels dies en els que hem nascut i ens ha tocat fer-nos grans.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada