19 d’octubre 2009

Cal que tot canviï, perquè tot continuï igual


Sembla ser que Giuseppe Tomasi Princep de Lampedusa es va inspirar en el seu avi per crear l’immortal protagonista del Gattopardo, el Princep Fabrizio de Salina, noble del Regne de les Dues Sicílies, d’antiga família, intel•ligent, madur, atractiu, culte i sabedor que el seu món s’acaba i en neix un de nou, en el qual “cal que tot canviï, perquè tot continuï igual”.

Al vell casal de Don Fabrizio a Donafugata és produeix la metamorfosi desitjada del vell món dels Salina, de la vella Sicília al nou món de la burgesia, de Don Calogero Sedara, i la seva bella i intel•ligent filla Angelica, del nou Regne d’Itàlia. I Donafugata és escenari per l’esperit decadentista que impregna tota la novel•la, per la gran reflexió política, escèptica i antiromàntica, dibuixada per Lampedusa a través de la inamovible actitud del Príncep, conscient que ell és d’una altra època i d’un altre règim, i que ha d’acceptar sense entusiasme els nous temps que no són els seus, però no n’ha de participar com a fill que és de l’Antic Règim. Aimone Chevalley di Monterzuolo, idealista polític torinès en nom de la nova monarquia del Piamont ofereix al Príncep un escó al Senat del nou Renge, i impressionat per Salina s’endurà aquestes reflexions:

Som vells Chevalley, molt vells. Fa vint-i-cint segles que portem a l’esquena el pes de magnífiques civilitzacions heterogènies, totes vingudes de fora, cap germinada aquí mateix, cap amb la qual hàgim entonat. Som blancs, com ho és vostè, Chevalley, i com la reina d’Anglaterra; també des de fa dos mil cinc-cents anys som una colònia. No ho dic per quieixar-me, la culpa és nostre. Vostè em parla d’una jove Sicília que guaita a les meravelles d’un món modern. Jo veig més aviat una vella arrossegada en cotxe a l’Exposició Universal de Londres, que no comprèn res, que se’n fot de tot, de l’acer de Sheffield com de les filatures de Manchester i que sols apira a trobar el seu adormissament entre els coixins xops de baves i l’orinal davall del llit. Dormir, estimat Chevalley, dormir és el que volen els sicilians, i sempre odiaran qui els desperti; encara que sigui per afavorir-los amb els més valuosos presents. I, diti sigui entre nosaltres, tinc els meus dubtes rescptecte que el nou estat de coses ens dugui molts de presents dins la maleta. Totes les manifestacions sicilianes són manifestacions oníriques, fins les més violentes: la nostra sensualitat és desig d’oblit; els trets i les ganivetades, desig de mort; la nostre peresa, deisg d’immobilitat voluptuosa, és a dir, una altra forma del desig de mort, com els nostres gelats amb sucre i canyella. El nostre respecte pensatiu és el del no-res que vol escrutar els enigmes del nirvana, D’això ve el poder dels qui, entre nosaltres, estan mig desperts. D’això també el famós retard d’un segle en les manifestacions artístiques i intel•lectuals sicilianes: les novetats ens atreuen sols quan són difuntes, incapaces ja de donar lloc a corrents vitals; d’aquí també l’increïble fenomen de la formació actual de mites que serien venerables si fossin antics de debó, però que no són altre cosa que temptatives de tancar-se dins un passat que sols ens atreu perquè és mort.”

El gattopardo. Giuseppe Tomasi di LAMPEDUSA. Traducció de Pau Vidal. Ed. Proa. Barcelona 2009.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada