27 d’octubre 2009

Desencís

Ser jove comporta haver de passar per unes etapes – absolutament – necessàries de desil•lusió i caiguda de mites. Potser et fas gran, o potser comences a ser massa escèptic, quan ja no tornes a casa amb la brillantor als ulls després de conèixer algú que t’encisa amb les seves sorprenents paraules o amb la seva aparent bonhomia. Comences a conèixer la maduresa i la soledat quan aquest algú ja no ocupa els teus pensaments durant una setmana, i ja no esperes amb delit que et truqui o et permeti de reprendre la conversa que vàreu abandonar cap al tard.

Però encara em passa tantes vegades! Que aquell qui en qui veies un confident, un company o un referent, resulta ser un personatge secundari més del gran teatre del món! Que aquell qui sense conèixer veneraves, resulta ser força més fosc que no pas la llum que et cegava!

Massa vegades ha aparegut en la meva vida el desencís després de les coincidències evidents, dels secrets revelats. Massa vegades m’han pres el número, m’han dat gat per llebre, m’han venut duros a quatre pessetes i m’han fet participar en un ball de màscares. I sempre hi torno. Per moure’m amb el cor massa vegades he ensopegat amb el desencís... potser té un raó justament el meu més antic i estimat amic quan diu que per no passar per aquest dolorós tràngol has d’evitar fer-te’n cap d’il•lusió. Però ja ho dic, sóc un poc sentimental i no puc evitar deixar-me portar per l’encís, per la màgia.

1 comentari:

  1. Practicament comparteixo totes les teves reflexions.A la meva edat, imagina els desencisos que porto acumulats!

    Salut i Visca el Barça!

    ResponElimina