16 d’octubre 2009

Excuses

Sempre solem posar excuses. Clàssics per disculpar-nos o bé per evitar que algú ens pregunti perquè no hem sabut sortir del clot. L’entorn, la societat, els mitjans de comunicació, els pares, l’educació o la manca de temps. Ja se sap, un professor em té mania, a casa no estem bé, la tele et marca o la societat ens fa així... I cap d’elles pot amagar el fet que sempre estem sols davant la pròpia responsabilitat.

Només la determinació ens treu de l’escull, i només la llibertat et guia. Només a través de la feina ben feta pots aconseguir el que vols, i només l’esperit no et fa caure cada vegada en el desànim. Perquè si algú prefereix buscar culpables externs que justifiquin la seva mesquinesa, la seva covardia, la seva cobdícia, trobarà qui serà més mesquí, més covard i cobdiciós que ell, i que, aprofitant-se’n en farà el seu esclau. I potser l’esclau trobarà còmoda la vida d’objecte, però com tot producte, hom deixarà de ser interessant quan estigui ben amortitzat. Llavors el penediment, el qui ho hagués sabut, el podia haver estat i no fou...

Per no ser serfs d’aquesta inacció, d’aquest subterfugi, ens cal des d’ara no intentar justificar-nos mai amb excuses. Som la nostra responsabilitat només, i en tot cas el fracàs o la victòria seran nostres en la mesura que l’haguem invertida. Mai més excuses: determinació, llibertat, feina ben feta i esperit. I, quan sigui possible, embriagar-se: de vi, de poesia o de virtut.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada