24 d’octubre 2009

La falla de València

El País Valencià, m’ha anat apareixent de forma sorprenent cada dia des del partit del Barça a Mestalla. El nombre exponencialment creixent de valencians a classe que formen ja un petit nucli; un intranscendent comentari sobre Vicent Blasco Ibañez que dóna peu una preciosa confessió amb l’E., amb un final on ens acompanya un amic seu valencià; haver fet de cicerone de l’Ateneu per a una suecana en un dia de gossos, per finalment assistir al lliurament d’un premi d’assaig a un treball sobre la relació del País Valencià i Catalunya, són massa casualitats, i començo a neguitejar. Qui sap si visc en un espiral diabòlic ple de valencianitat!

I just quan encara ressona tot això i visites de l’Horta, l’entrevista a l’Albinyana al Temps i ecos d’una delirant i irreverent versió de l’himne regional, em ve al cap – com una primera idea - si no s’haurà escrit tant sobre la relació entre ambdues terres com sobre la relació entre homes i dones, trobant-nos tant perduts en tots dos casos, i sense poder ni saber fer res més enllà de topar una i altra vegada amb la mateixa pedra.

2 comentaris:

  1. Em sona la sensació... :P

    La pensa és que s'escriu massa sobre la relació viscuda i el que s'ha trencat que sobre com podem reconstruir els ponts i començar de bell nou, que és el que ara tocaria fer.

    ResponElimina
  2. A Marina Mollà li agrada. I, Marina Mollà està també d'acord (en tot!) en Toni Rodon.

    I n'hi ha pendent una bona visita!
    Un beset!

    ResponElimina