21 d’octubre 2009

La impossible revolució des de dins

Abandoneu tot esperança. Tots aquells qui entreu a un partit polític i vulgueu mantenir idees pròpies esteu perduts: Heu vist en Maragall, que mentre els va ser útil com a pàtina catalanista i il•lustrada li van perdonar el cap quan tantes ganes li tenien. Heu vist la gent del Matí, que han mantingut els debats a dins i han estat fidels, fins que s’han cansat que els assenyalessin la porta. Heu vist en Carretero que amb valor i empenta va intentar un viratge a la desesperada i no van parar fins expulsar-lo. I heu vist la Nebrera, que ni amb intel•ligència i elegància ha aconseguit la revolució des de dalt a la que aspirava.

Els partits actuals no són clubs de la Revolució, tertúlies dels ateneus o conspiracions de primers de segle. Són galeres a tot vent que llencen al mar qui no rema al so del tambor, encara que el capità sigui un inepte com en la majoria de casos. No volen debat, ni opinió, ni crítica ni idees. Potser generalitzo, però per sobreviure no ho poden permetre.

Per això, quan senyors de bona fe demanen un canvi de model electoral i alguns idealistes entren en un partit amb la intenció de canviar el sistema des de dins, topen amb la cruel realitat: els partits ni volen ni es deixaran canviar mai. Només un fatídic col•lapse – davant del que ja no hi haurà excuses - portarà regeneració. Serà massa tard, i recordant al Príncep de Salina, els guepards, els lleons, els gats salvatges hauran estat substituïts per xacals, per hienes.

Catalunya però, sempre s’entendreix amb els lleons ferits, amb els guepards escuats.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada