28 d’octubre 2009

Nostra Senyora de París


Esgotat mental, física i sentimentalment Víctor Hugo finalitza “Nostra Senyora de París” l’any 1831. D’aquesta tragèdia medieval a l’entorn de la Catedral de París se n’han fet moltes versions, entre elles una de protagonitzada per Anthony Queen i Gina Lollobrigida i una de dibuixos que fou la darrera pel•lícula de Disney que vaig veure.

En aquesta història sensual, tenebrosa, violenta, passional i humana, s’hi explica sobretot l’atracció que produeix en tres homes, en tres caràcters i vides totalment diferents, la bella gitana Esmeralda. A través d'ells Hugo explica de forma universal les tres úniques formes que un home pot estimar una dona.

L’un és Quasimodo, esguerrat, sord i geperut campaner de Notre Dame - un ésser absolutament llastimós - representa l’amor impossible de fer realitat, però per això no menys intents. És pura fantasia i confusió de compassió i tendresa.

El següent és el seductor Capità Febus de Châteaupers, només interessat en ella com un trofeu, com una guirnalda més per lluir, un capritx d’una nit. L’atracció en Febus és pel pur plaer sexual, encara que això faci trontollar la paraula donada i el compromís contret.

El tercer és el més interessant, i alhora més malèvol: l’ardiaca de Notre Dame Claude Frollo, que sent per Esmeralda el desig que produeix allò prohibit i mira d’usar el xantatge que permet el poder. En ell mai se sap si la seducció és pura cobdícia o Esmeralda li ha trastocat els vots.

Tots tres homes som nosaltres mateixos quan hem estat davant d’una dona: Hem estimat com Quasimodo, pacient i desesperadament sense cap fortuna; hem jugat com Febus, amb total frivolitat i no tenint en compte a ningú més que els nostres instints, i hem embogit com Frollo, sent capaços de perdre-ho tot per aconseguir-la. I mentrestant elles, com la bella Esmeralda protegida pels murs de Nostra Senyora de París, només anhelen la seguretat que permeti els somnis romàntics.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada