11 d’octubre 2009

Premis Nobel


Un premi se sol concedir com a recompensa per un servei, per una acció meritòria, per haver vençut en una competició o per haver excel•lit en l'estudi o en la manera d'obrar. Quan aquest premi, a més, té un abast mundial, la trajectòria o actitud mereixedora de l’honor ha de ser d’una enteresa digna d’aquest qualificatiu. Amb aquestes premisses inicials és fàcil comprendre la progressiva devaluació i poc interès que generen els guardons instaurats en testament per l’inventor de la dinamita, Alfred Nobel.

Començant pel Premi de Literatura. Recordem com els grans mestres Lev Tolstoi, Marcel Proust, Frank Kafka o James Joyce, van veure com autors avui dia absolutament desconeguts eren recompensats per l’Acadèmia Sueca, davant de l’oblit miserable a les seves obres. Enguany, Amos Oz s’ha quedat pel camí, com l’any passat s’hi quedà Philip Roth. Oblits flagrants es barregen amb decisions absolutament polítiques.

Un bon exemple seria el tracte a la nostra literatura, doncs no només no s’ha premiat cap dels nostres autors, - ni Guimerà, ni Espriu, ni Porcel, ni Gimferrer, ni Martí i Pol - sinó que des de 1904 amb l’occità Mistral s’han premiat tot d’idiomes amb literatures més discretes o pràcticament desapareguts.

Pel fa que al Premi Nobel de la Pau, que atorga el Comité Nobel del Parlament Noruec i que segons el seu creador s’hauria d’atorgar “a la persona que hagi treballat més o millor en favor de la fraternitat entre les nacions, l'abolició o reducció dels exèrcits existents i la celebració i promoció de processos de pau”, no sé si cal parlar-ne. És d’una frivolitat i manca d’idees tal, que em sembla que el sarcasme seria de mal gust.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada