31 d’octubre 2009

Te m'apareixes en somnis

Sempre he cregut en el poder evocatiu dels somnis. Sovint però, de nit se m’apareixen deformacions del dia passat, problemes que m’han acompanyat al llit, fets angoixosos. El pitjor i el millor de nosaltres se’ns apareix quan menys control tenim sobre la nostra consciència. O potser per això, mancats de consciència ens deixem anar.

Avui però te m’has aparegut en somnis. De primer te m’apareixies molt estranya, i després encara eres menys tu. Però de segur que ho eres. Ho sé, et reconeixia. Corries, corries amb molta lleugeresa, tot fent esport, i jo esmaperdut darrera teu, tan poc acostumat com estic a la gimnàstica. Cada vegada que perdia l’alé, tu em donaves motius d’esperança, cada vegada que havia de parar tu em reptaves a córrer més.

També m’animaven els altres, tot em feia creure que l’èxit era qüestió de saber combinar la velocitat, la rapidesa, l’absolut domini del temps amb la tenacitat, la confiança i el determini. Sempre he cregut en el poder simbòlic i premonitori dels somnis, i estic segur que quan pugui hauré de seguir aquests clars propòsits apresos corrent darrera teu, darrera del teu somriure absolutament burleta que em reptava a portar al límit les meves forces. Però ara no puc, és evident.
I fins i tot en el somni no sabré mai si t’atrapava, tot just quan mirava al meu darrera per sentir l’escalf dels meus amics, ha sonat el telèfon i m’he despertat. Ja no hi eres.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada