04 de novembre 2009

Empresonar Pujol

L’acarnissament al que han estat sotmesos Lluís Prenafeta i Macià Alavedra per part de la premsa d’aquest país només s’entén pel desig ocult que encara mantenen alguns d’empresonar Jordi Pujol. Gallegen com mai els antifranquistes professionals que encara no han perdonat que algú com Pujol els guanyés les primeres eleccions l’any 80, gaudint de la incomprensible col•laboració de quatre tronats que des de l’independentisme semblen no comprendre com devia costar construir un país després de la llarga nit del franquisme. Uns i altres gaudeixen com folls veient els estrets col•laboradors de Pujol, engarjolats pel jutge Garzón.

En el segon volum de memòries, el President explica amb dolor el cas Banca Catalana. Llavors una operació ben orquestrada política i mediàticament va intentar portar-lo a la presó. Molts dels qui l’impulsaren i la gaudiren devien oblidar el fet que abans que tinguessin edat per prendre’s el primer cubata a Bocaccio, Pujol ja havia estat a la presó per catalanista.

Si sota el títol de temps de construir Pujol parla d’un temps d’il•lusió, de decisió, d’encerts i d’errors, d’un temps d’idees i de passió, molts han omplert els seus dies d’un temps d’inanició, d’incultura, d’un temps de baixa estofa i de consigna buida. Que dur no ser capaç, amb tota la superioritat moral que arrossegaven, de fer res semblant!

I que dur que els vells ressentiments aflorin. Que el fracàs els corqui la passió i el desig de construir. I per això la foto humiliant a portada del seu Secretari General de Presidència. Per això repetir una vegada i una altra la imatge de l’antic conseller emmanillat. Per això, arribar a insinuar, com qui no vol la cosa, que el següent detingut hauria de ser el mateix President, pel que podia saber, pel que podia estar amagant. Perquè darrera de tot plegat hi respira l’etern desig d’empresonar Pujol.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada