05 de novembre 2009

Limfoma, un any després

Quan vaig sortir de l’hospital, em va semblar que mai havia vist el cel i el sol de l’hivern més purs, ni el verd esclatant de les muntanyes del Maresme més magnífic, ni el mar vell conegut tan fer ni els somriures dels amics tan vius. I és que el món se’m presentava davant meu, tan formós!

Com al Cant Espiritual de Maragall, el món és tan formós! Aquesta idea em ressonava al cap des de que m’havien detectat el limfoma. És a dir un càncer. Havien estat quinze dies de proves, incerteses i neguit a l’hospital, i fer fi coneixia, gairebé cara a cara l’enemic. N’haurien de passar gairebé deu més, ja amb la seguretat d’un diagnòstic, i amb tota la seva gravetat, devenia la paraula càncer. Però, i ca! Si el món és tan formós, com podria res tòrcer-se?

Per caprici de la divinitat, els primers símptomes de la malaltia havien aparegut, en forma de molestos dolors abdominals, a la ciutat de Jerusalem. Baixant pels carrerons. de la ciutat tres vegades Santa, Ciutat de la Pau, Yerushalàyim, capital d’Israel, ciutat disputada, anhelada durant dos mil anys per milers de cors. Havia estat a la fortalesa de Massada, sota un sol de justícia con en el temps del Rei Herodes. Pensava que eren molesties del viatjar. Que hi podia fer?

Després havia estat uns dies a l’hospital acabat de tornar d’Israel, i m’havien extret la vesícula, tot per culpa d’uns brutals dolors als budells, que no trobaven diagnòstic. Vaig passar un mes d’octubre penós i el 5 de novembre, el mateix dia que tot el món comentava la victòria del President Obama, em tornaven a ingressar. Van passar molts dies fins que em van donar els resultats. De seguida vaig pensar que tot plegat era un bona putada. Ras i curt. Ara bé, no n’ha estat la primera, ni penso que sigui la darrera. Ja vinc d’una malaltia prou fotuda, que amb 14 anys, en plena adolescència, em van obligar a una operació de transplantament de pulmó, i em prenc cada dia mig farmàcia. Malgrat tot, i ho dic amb total modèstia, he tingut una vida fantàstica! Més de deu anys de total salut, sense cap entrebanc ni recaiguda, viatjant per mig món, coneixent infinitat de gent, estudiant i fent ben bé el que he volgut. Per això no és estrany que el primer que digués als metges, que reunits al voltant del meu llit m’acabaven de donar la noticia, fos que si havíem lluitat fins llavors, no es tractava de rendir-se ara. Per les cares que van posar, no s’esperaven de cap manera, una reacció tant de cara. Però, i que cal fer en una situació com aquesta?

Hauria estat còmode i, fins i tot estèticament correcte, que m’hagués arraulit a plorar la meva desgràcia, però vaig veure clar que tot plegat no m’hauria dut enlloc. Tot seguit, ni una hora després, començava a explicar-ho als meus amics.





Això ho vaig escriure durant el tractament, després de sortir de l’hospital amb el diagnòstic. I passades la quimioteràpia i moltes lectures, de gaudir com mai de l’amistat, de la vida, i que tot plegat m’acabés convertint en aquest “sóc com sóc” d’ara, cap al juny em van donar la notícia de la remissió completa, de la meva total curació. Avui, un any després d’entrar a l’hospital i de començar aquest episodi peculiar, volia rememorar-ho. I aprofitar per donar les gràcies.

3 comentaris:

  1. Joan, tot això que dius és el que de veritat compta. Una forta abraçada.

    ResponElimina
  2. Es una gran noticia , gràcies a D'u.

    ResponElimina
  3. Safont! com diu aquell rocker americà: No Surrender. I tu, practicant-ho, així t'ha anat, és a dir, de conya i fent el que realment t'ha vingut en gana! i el que faràs... sigui amb Mis Zepelin o sense!! jajajaj

    ResponElimina