23 de novembre 2009

Tan sovint

Em conten sovint les seves cuites amoroses. No es tracta de calaveres destarotats ni de seductors de tres al quatre. No parlem d’èxits, de grans festins de l’amor. És tracta de petits retalls, de jocs de fet i amagar amb elles escolant-se dels seus braços quan semblava que podrien atrapar-les. Pocs consells els puc donar, a mi que quan penso en la paraula seducció se m’apareix gent vestida del Segon Imperi Francès, com si tot es reduís a unes quantes Emmas Bovarys llançades als braços d’uns quants romàntics de poble: Un poc bledes, un poc vicioses.

Sovint se’m presenten amb la desesperació romàntica amarant-los, com un Pushkin disposat a matar-se per salvar l’honor d’una esposa que mai havia fet res per mantenir les aparences. D’Altres – per ventura! – se’m tornen raonables, i d’un antiromanticisme que faria saltar al tanguista més cínic.

Cal dir que d’elles poc en sé. Me les imagino en el lloc de les parelles conegudes dels amics, amb aquell toc angelical, d’un gran sentit pràctic i una distinció exquisides. Quan més angoixats es troben, me les dibuixen com llobes, amb aquell impuls brutal d’una dona quan estima.

Personalment, i restin deu punts al meu compte, els hi professo tanta admiració, m’agraden tant les dones, que tendeixo irremeiablement a l’absoluta idealització. M’és complicat descobrir una dona sense qualitats remarcables. Cal dir que, durant una època vaig creure en la superior intel•ligència de les dones. Per ventura, n’he conegut de nècies que m’han fet entendre que el món – en qüestió de babaus – està ben repartit. Jo sóc dels que no viuria en un món sense dones.

De tota manera, pocs consells els dono, i pocs els podria donar. En qüestions d’amors i de guerres cap pla és útil fora de l’estudiada improvisació. I jo, que tan sovint em desconcerto quan més a prop les tinc, em perdo quan m’atrapen.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada