19 de novembre 2009

Un marcià al quiosc

Un marcià arriba a Catalunya, i es troba amb un senyor que li explica que tenim una història mil•lenària com a país, després de la romanització i els nostres contactes amb els grecs; que vam ser els senyors del Mediterrani i vam tenir el primer parlament d’Europa; que tenim encara avui una cultura rica i de primer nivell i que mai hem perdut el desig d’autogovern i l’amor per la llibertat. El marcià s’aprèn els Segadors, comença a parlar català i es compra les millors obres de la literatura catalana. Ja el tenim ben ensenyat: sap que aquí parlem català, que tenim unes institucions i que això no és el tros d’Espanya que li havien dit... però està ple de dubtes. Es lleva, i abans de la següent lliçó magistral que li oferirem, vol llegir la premsa.

Arriba al quiosc, i davant l’estesa de diaris i revistes es pregunta: com és que aquesta cultura mil•lenària, aquest literatura que ha donat un March, un Verdaguer, un Guimerà, un Pla o una Rodoreda, aquest país que ha tingut grans periodistes i grans publicacions, té avui un panorama tan trist en premsa escrita?

A pesar de tot, per llegir en català, es compra l’Avui – pensant que és el diari més important d’abast nacional en català – i ja tenim el marcià endinsat en un espiral de desconcert. Com pot ser que el diari circuli ferma i alegrement cap a la inutilitat, cap a ser tan poc incisiu, tan neutral i tan buit? Perquè ja no és que aquesta setmana es prescindeixi d’un dels seus col•laboradors més singulars, sinó que des de fa temps ha arraconat i ha retallat articles a les plomes que més s’assemblen als seus lectors, mentre va apostant per unes altres que ni mai han comprat el diari, ni li pensen aportar res de nou. Tot plegat per convertir el diari en quelcom que no sigui res, quelcom que no tingui cap país al darrera.

I si el marcià, després de no saber què respondre-li quan ens pregunta perquè no tenim una premsa forta en la nostra llengua, es posa a mirar Televisió de Catalunya o Catalunya Ràdio... val més que preguem perquè se’n vagi aviat, no fos cas que ens quedéssim sense llegendes per explicar-li.

Ah, si no els sap greu, mentre espero al senyor marcià, continuaré llegint la Vanguardia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada