17 de novembre 2009

Un país sense memòries

Endinsat en una espècie d’investigació històrico-periodística, constato una vegada més quanta feina queda per fer en aquest país. Les peripècies vitals dels nostres personatges claus es troben en peus de pàgina, en breus records, en quatre ratlles. A banda dels qui tingueren un llarg i amarg exili per fer endreça o els qui la seva mania d’escriure els va obligar a deixar en herència els records, el nostre panorama memorialístic i biogràfic és decebedor. La fatalitat va fer que Prat de la Riba i Macià morissin gairebé de cop, i la tragèdia va endur-se Companys: Cap d’ells va escriure records, i sort en tenim de les magnes memòries de Cambó. Potser ens acontenta la petita joia de gaudir d’essencials relats de personatges secundaris claus per entendre una època – Hurtado, Gaziel, Sagarra, etc..-però tants anys després encara estem orfes de grans biografies dels Homenots d’aquest país.

Si aspirem a comparar-nos amb grans cultures i literatures, en aquest sentit de la memòria i el record estem molt endarrerits. Milers de pàgines ocupen les memòries de Bill Clinton. Obama va arribar a la Casa Blanca amb el seu primer llibre autobiogràfic sota el braç. No cal dir que de Washington, Jefferson o Lincoln se’n deuen haver escrit milers de llibres. I no només als Estats Units hi ha aquesta dèria. A França deu haver-hi tants llibres d’Història com habitants té l’Hexagon i d’Anglaterra no cal recordar que n’és la mare, com bé sap el Dr. Johnson. Mentrestant, les nostres seccions d’història, llibres fútils i cap clàssic, a banda d’amables records per a tietes.

Una història intermitent, un país amb debilitats, uns personatges amb sorts tràgiques o amb massa mandra per enfrontar-se amb el record i uns historiadors massa interessats en justificar, fins al paroxisme, les seves apostes ideològiques. Ja em diran, honorables difunts, que es pot esperar d’un país sense memòries? Hi ha tan per fer!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada