31 de desembre 2009

Aquest any

El 2009 ha estat un any estrany. Vaig començar-lo amb quimio i l’acabo amb ètica. Vaig iniciar-lo essent un malalt i l’acabo com a estudiant d’un màster de Periodisme. Literàriament ha estat un any de descobertes: De Plató a Thomas Mann, de Robert Frost a Marcel Proust.

Aquest any l’he intentat compartir amb els meus bons amics de sempre i els nous camarades. He estat a Oxford, i he conegut el Mas Pla.... i incomptables vegades m’he aixecat a l’estadi o davant del televisor per celebrar un any llegendari pel Barça – Copa, Lliga, Champions, Supercopa d’Espanya, d’Europa i Mundial de Clubs. Pel que fa a espectacles, - a banda d’òpera - he pogut veure en directe a Leonard Cohen i U2, i això fa història. Els moments oficialment històrics, la solemne política, els grans discursos.... ja veurem.

Ben bé que en aquests 365 dies he tingut temps per la ràdio, pels articles, pels cafès, copes i rialles, fins m’he deixat seduir per la Barcelona de 1914, i poc a poc encarrilo el futur, que és demà.

Els escenaris on he viscut l'any 2009 han estat l'hospital, l’Ateneu i ben aprop dels meus estimats. L’he viscut per tot arreu. I fins així el veig ple de records, de somriures, de pensaments, d’algunes decepcions i moments d’indecisió, però sobretot d’esperança i d’il•lusió.

Per l’incert futur no demano massa, només que la dècada que ve, si pots ser, sigui tan rica com aquest any, tan prodigiosa com aquests mesos, tan meravellosa com aquest any que va començar trist i ha acabat com mai.

Bon any 2010!

30 de desembre 2009

L'ética

L’ètica preocupa als periodistes. D’un temps ençà hem passat d’herois a malvats, i com a bons masoquistes ens torturem contínuament i volem saber el perquè d’aquest fracàs. I no estem parlant de tomàquets ni falòrnies, estem parlant del desprestigi de la premsa escrita, de la ràdio i, també evidentment, de la televisió. Segur que si preguntem pel carrer – en una d’aquestes enquestes de per riure – quines són les professions, les vocacions més desprestigiades, entre les primeres apareixerien l’advocacia i el periodisme. Ambdós són vistos com amorals només moguts pel prestigi o els diners, capaços de vendre’s la mare per un titular o una absolució, sense cap interès per la veritat.... Comparteixen tòpics i misèries, tan diferents com semblen a simple vista.

Malgrat tot, es reflexiona sobre l’ètica. L’ètica professional, l’ètica periodística. I tan sovint ens hauríem de preguntar, si els nostres dubtes ètics, si el mateix dubte sobre l’existència de l’ètica en la nostra faceta professional, no té a veure amb la presència o absència d’una ètica política, social, religiosa, ciutadana. Perquè, seriem capaços d’establir que existeixen una sèrie de valors, de comportaments morals inherents en el qui escriu amb vocació periodística, sense preocupar-nos de quins són els valors que imperen en la societat en la que el periodista treballa? Seriem tan petulants de fer grans consideracions sobre quina és la nostra ètica, sense pensar que pertanyen a una societat que tantes vegades el tòpic diu que no té ètica?

Seguirem llegint, i seguirem pensant. Em sento massa ple de dubtes per emetre judicis.

29 de desembre 2009

Mon cor estima un arbre


El jove Miquel Costa, que de cap manera s’imaginava que acabaria essent capellà, passejant per l’illa s’identifica vivament amb un arbre. Som a 1875 i és un apassionat poeta. Té afanys, se sent agitat. I a aquell arbre, un pi aferrat als penya-segats de Formentor que es doblega i manté per sobre el mar i sota el cel, pren com a exemple i senyal.

Molts seran els motius d’angoixa, els temporals i els defalliments en la vida de Costa i Llobera, però com el pi es vol mantenir ben arrapat a la terra. Quan fins i tot la sensibilitat, l’amor a una bellesa com l’eterna primera del verd del seu pi són el motiu del seu poema, no vol que aquests l’allunyin de l’estoïcisme ideal, d’una necessària serenor que reclama i enveja a l’arbre amat! I el pi de Formentor, aquest arbre mític, davant del clam del poeta, de l’homenatge que ens llegà el pollencí, que es manté ferm davant de les ventades i orgullós “riu i canta més fort que les onades i vencedor espolsa damunt les nuvolades sa cabellera real”, fmanté la seva fermesa, la seva serenor, la seva magnificència.

D’alguna manera, i a pesar de que sovint hagi renegat del romanticisme, fa dies que no em trec del cap aquest poema del capellà-poeta mallorquí, i d’alguna manera em sembla com si jo també volgués estimar un arbre, tenir un senyal, una penyora que em recordés que cal vèncer, que cal resistir les envestides del vent i els elements, de la vida i el temps. Que potser pensarem en deixar-nos caure, que ens sentirem gairebé doblegar, però que quant alegre serà tornar a ser qui som, més forts, més vius, més alegres!

25 de desembre 2009

El primer Nadal de la Guerra ("El llibre de les hores cruentes")


Hom ha dit ha que Nadal era, a l’ensems, la festa del cel i la de la terra. Les campanes solen anunciar-la alegrement. Mes aquest any la terra està endolada i les campanes tenen tot un altre so. “En sangre y en llanto está la tierra antigua”, acaba de dir el meu amic Rubén Darío. La terra antiga és més amarada de sang i llàgrimes, i les campanes nadalenques, són, a París, campanes de dol.

Em va m’ha recordat, la cançó catalana que “la nit de Nadal és nit d’alegria”: jo sento avui tota la seva tràgica solemnitat. Un xic abans de mitja nit he sortit de casa. Feia fred. Glaçava. Les amples vies de la ciutat eren fosques i malgrat la transparència del cel. Mentre caminava sol pel macadam de les voreres, m’adono que tota la gent que s’esqueia a passar prenia la mateixa direcció: era que tots anàvem a la missa del gall.

Quan arribem a Sant Ferran, car visc en el barri de Ternes, el temple ja és ple de gom a gom. Gran silenci, dins l’església; gran recolliment. I una cosa sorprèn tot seguit: gairebé tot són dones, com a les esglésies d’Espanya. Escampats ací i allà entre la femenívola multitud, algun vell de barbes venerables i algun adolescent esprimatxat, d’aire llangorós i tímid. També és evident una altra cosa: el nombre considerable de endolades, mares, vídues, germanes. I, en totes aquest aire de valenta resignació que les fa senzillament admirables.

Una hora bans de començar, l’església era ja curulla. I el silenci que de moment ens ha corprès dura fins que l’orgue psalmonia les primeres notes del Minuit chrétien. Els altres anys la missa del gall era esperada pels amants de la música que anaven als temples a oir bones veus. Avui aquells diletants són absents, i tots els qui han omplert les esglésies hi ha anat moguts per un altre fervor. Haguéssiu vist el poble, recollit, flectat, silent, pregar pels morts, pels desapareguts, pels qui són a les trinxeres i els qui encara hi ha d’anar! L’haguéssiu sentit cantar a cor, amb l’orgue ressonant, el Venite adoremus! L’orgue tenia melodies d’ègloga, evocadores de l’adoració pels pastors; i tenia també melodies del De profundis, com si enyorés les absoltes del dia dels Morts.

A les trinxeres també la solemnitzen, la missa del gall. També il·luminen aquest simbòlic arbre de Nadal que sol acoblar les famílies i els amics. Els soldats s’hi redossen amb germanor, car formen en els camps de batalla una nova família, lligada per un mateix ideal. I mentre recordem els germans caiguts, mentre s’encoratgen els uns als altres pels dies terribles que encara han de venir, pensen en la llar abandonada, on potser un altre arbre s’és encès, més com una llàntia votiva que com un símbol de naixença.

Els arbres de Nadal, és cert, s’han encès a París, com sempre; però llurs candeletes i llurs penjolls lluminosos no s’han mostrat com solien a la gent del carrer: Nadal és, avui, no pas una festa, sinó una comunió de record i de tendresa. A l’amor del parent absent, a l’amor del mort, del ferit, del presoner, s’hi és ajuntat l’amor a la França, també ferida i presonera, però present. Si els vells qui es recorden de 1870 serven el record de crueltat i de l’horror d’aquells Nadal, els qui passem a París aquest Nadal de guerra en servarem tota la pietat commovedora, tot el silenci esperançador. Car hi ha esperança, en aquest recolliment; esperança ferma, profunda com la pietat que fa néixer.

Les campanes de París han llançat al vent llurs notes solemnes. I, oint-les, tothom s’ha recordat de les que allà a Flandes i en les províncies del Nord no poden brindar per haver caigut sota la metralla enemiga. Nadal és el dia en que foren batejats Clovis, i els francs que l’acompanyaven, sota les voltes de la catedral de Reims. Em ésser dins el temple, conten que el sicambri preguntà: - És això, doncs, el paradís? – I duen que Sant Remigi li respongué – No, fill meu, no pas encara: això n’és solament el vestíbul. – Avui les campanes de Reims també han estat callades. Però per elles han ressonat totes les altres de França, i des de la llar silenciosa tots els francesos les han oïdes. I s’han posat a menjar el gall, i l’oca, i les confitures, amb certa religiositat. I han aplegat els amics, si n’han trobat que no fossin a la guerra. I, en invitar-los, no han hagut pas de fer com aquella dama de 1870, que recomanava al seu hoste que advertís si venia o no, per coure una rata de més. Avui som en 1914, i el dol és punyent; més hi ha una secreta esperança, llunyana, molt llunyana, de reeixir, i en les botigues de queviures hi ha menjar per tothom qui en vol.

Alfons MASERAS. “El llibre de les hores cruentes”. Societat Catalana d’Edicions. 1916.

21 de desembre 2009

El nostre heroi, Pep Guardiola


“Si perdeu seguireu sent el millor equip del món, si guanyeu sereu eterns”, els va dir Pep Guardiola abans de la final del Mundial de Clubs. L’equip era a un pas de llegenda, i els jugadors van entendre l’afany del nostre entrenador, no defraudant ni excusant-se en una fortuna que se’ns presentava més adversa que mai. La frase, amb visos de passar com aquest equip a l’eternitat, ens recorda una vegada més que aquest Barça que hem vist enguany el recordarem per sempre més i l’explicarem quan serem vells als qui no hauran tingut aquesta immensa sort.

Potser els explicarem el miracle del gol d’Iniesta al Chelsea, la passió del petó de Puyol a la senyera el partit del 6-2 al Madrid o l’alegria de celebrar sis títols. Però si mai triem les llàgrimes de Josep Guardiola, sobre la gespa d’un camp d’Abu Dhabi, voldrà dir que per sempre més ens serà heroi. Un heroi que es forja a la Masia, que debuta al primer equip – “mi abuela corre más que tú”, li digué Cruyff el dia de la seva estrena – , que participa d’un equip de somni, que guanya la primera Copa d’Europa, que el lidera, que entrena al Barça B i finalment que es lloreja com a grandiós entrenador el seu primer any.

I és que Guardiola és el qui tots hauríem volgut ser des del pati del col·legi: un jugador de futbol amb classe, un líder de l’equip del nostre cor, un campió ambiciós, un home intel·ligent i rigorós, un entrenador prodigiós. I com que el temps és el millor amic del nostres somnis, només ell sabrà quines noves sendes haurà de seguir, a quines noves Ítaques haurà d’arribar, ara que ja és més vell i més savi. De moment, un home emocionat, un home triomfador, un home etern... el que tots voldríem haver estat i voldríem ser. Un heroi. El nostre heroi, Pep Guardiola.

18 de desembre 2009

Cal dir-ho

Cal dir que a l’independentisme també hi ha molt de neci. No fos cas, que tan fer causa comuna amb tan de destraler, amb tan d’exqueixat, acabéssim posant com a intel•lectuals de referència gent tan poc llegida i tan poc complexa com alguns dels que corren per l’activisme sobiranista. Sempre he pensat que alguns d’aquests si fos el cas el cas que entrés una bella damisel•la a la sala, en comptes d’admirar-la es demanarien per la seva adscripció nacional.

La llibertat requereix treball, requereix passió, requereix esforç, però també necessita poesia, necessita somnis i necessita transigència. El catalanisme sempre ha estat un moviment que se sap fill de la cultura i que, com a tal, no pot oblidar el conreu del saber al seu voltant: la filosofia, la ciència, l’economia, i d’aquí a la Mancomunitat fins a la Generalitat.

Cal dir que la política que vol canviar l’status quo no és un grup de “tifozzi”, ni un aplec. És quelcom més seriós, com semblava que demostraven les consultes. Tota política subversiva, però seriosa, potser requereix una avantguarda dels disposats a tot, dels qui se la juguen amb menys complexos, potser dels més radicals, però mai pot prescindir de la reflexió, del llegir i de l’escriure, i de la seva pròpia autocrítica, quan – tan sovint – les coses no es fan bé.

Cal dir el que no es fa bé, i no amagar-se sota la covarda excusa de no fer la feina a l’enemic. Puix, tan sovint la feina a l’adversari – amb les passions de l’home – es fa sola.

Poesia, reflexió, transigència... I potser he parlat massa de política.

17 de desembre 2009

El toro i la llibertat

No he anat mai a cap "corrida", i quan vaig tenir l’oportunitat de veure en directe al mestre José Tomás, la mala fortuna em va enviar a l’hospital. Però no m’agradaria passar sense dir res d’aquesta fal•lera prohibicionista que corre pel Parlament del país: Animalisme estúpid, ben sacsejat amb el més ignorant desconeixement de la pròpia història i amb bones dosis de sectarisme, d’oportunitat política i del més perillós bonisme embolcallen tot aquest moviment antitaurí que campa.

De l’animalisme podríem dir – ras i curt – que quan algú va començar a estimar-se més un animal que una persona, el món va començar a girar malament: Del gos de Hitler a les bones dones que alimenten els gats i els coloms del carrer. No trobo malament que la gent mostri tendresa per una mascota, per un animaló però no confonguem les coses. Qui no estima els seus semblants poc pots estimar-se un arbre o un gos.

Sobre la nostra història: Catalunya, país mediterrani, és terra de toros molt abans de que aparegués tota aquesta bajanada de la “fiesta nacional” i que la Festa fos associada als valors més tronats de l’espanyolisme - a qui la vam regalar -. De la tarda de Sant Jaume del 1835 a la plaça de toros d’Olot, de Companys presidint “corrides” a la Monumental al genial Mario Cabré.

Pel que fa al fanatisme, a la curta volada, al sectarisme i tots els mals que tenallen una vida civil normal, i no de manicomi, sembla que en parlem massa sovint, i no és qüestió de retornar als plors i laments.

Però és que sense dir res de tot això, només quedaria l’argument més ferm i més sincer per defensar les curses de braus: La llibertat. El desig de que, com a homes lliures, visquem en una societat lliure, on el poder i l’autoritat no s’endinsin més enllà del que els toca en la nostra vida social, sense marcar-nos el pas segons les seves filies o les seves fòbies. I si avui dedico l’article a parlar d’un tema com aquest és pel perill de que oblidem aquest principi democràtic, liberal, cívic. No fos cas que a força de tan buscar una societat ideal, l’amor, la fraternitat, acabéssim marejant la perdiu – perdonin la salvatjada contra el pobre animal – i malbaratant la democràcia que tan diem estimar.

16 de desembre 2009

Hearts of stone

Fins i tot el periodisme, la literatura o la política no tenen cap sentit si ens manca l’amor. L’elegància, la vitalitat, el riure, l’amistat, la grandesa o la transcendència, no són res sense ell. Juntament amb el ressentiment i l’odi mouen el món. Els primers cap a la destrucció, cap a l’esterilitat, cap a la segura ensopegada. L’amor - sempre incert, imprecís, esquerp i fugisser - , ens hauria de dur a la construcció, al bé, a la glòria. Però ben sovint – turmentats – se’ns escapa de les mans o bé ens emborratxa. Quan no el tenim el trobem a faltar i quan fa massa temps que el gaudim, com ens sobra. És l’etern insatisfet, la il•lusió vana.

I a més, mira si és inútil, estimat amic que em llegeixes, que per més amor que hi posem, no hi ha res més complicat, més proper a l’impossible que accedir al seu cor, aquest òrgan simbòlic que domina els sentiments, quan ella se l’imagina com una roca. Quan hi entafora tota la duresa, el sentit del ridícul, la màscara de la virtut i la mala llet, tot plegat es converteix en una pedra. O potser bé a ser un diamant, el més excepcional dels minerals: atractiu, entabanador i perillós com el seu cor de pedra.

Per anar fent l’inconscient darrera de l’absurda passió desbocada, no arribem mai a aconseguir abaixar la seva guàrdia i obtenir la pau dels nostres esperits. Per deixar-nos portar massa o ser uns grotescos conspiradors de saló, no trobem – pit endins - més que la seva resistència, l’enèsima i estúpida provocació perquè – una vegada més – oblidem que en l’amor com en la política ho podem fer tot, menys el ridícul.

15 de desembre 2009

La batussa estúpida

Les reflexions escrites diumenge a la nit han quedat ja antigues. De nou, en una prova més de l’antropofàgia nacional, hem assistit al trist i penós espectacle d’acusacions creuades, retrets i protagonismes mal digerits.

És evident que en algunes poblacions la participació ha estat molt baixa, i sembla que no s’ha organitzat la consulta amb la seriositat i rigor que han imperat en d’altres comarques. Alhora, és també habitual que un procés de la peculiaritat del viscut aquest cap de setmana provoqui l’aparició de comportaments messiànics i redemptors en part dels seus protagonistes. Tot ha fet que a primera hora d’ahir ja tinguéssim la batussa en marxa.

Cap d’aquests episodis llastimosos pot amagar el fort desig de parlar clar d’amplis sectors de la ciutadania, ni desmerèixer el treball voluntariós i constant d’un munt de ciutadans desinteressats i compromesos i l’estusiasme dels milers de votants que van participar en la consulta. Ara bé, de veres havia de quedar aquest record agre, incomprensible, del 13 de desembre? No en teníem prou amb la repercussió mediàtica assolida al món? No era suficient haver situat – com dèiem – la independència de Catalunya en el centre del debat polític?

Cada vegada és més esgotador assistir a l’ascensió i assumpció de profetes, taumaturgs, sibil•les, àngels, arcàngels, querubins, serafins i tota la cort celestial. Tots ells es creuen cridats a salvar el país, a assenyalar el sender de la fe, a portar-nos a la terra promesa. Tots els amb túnica blanca i des de dalt la muntanya, es creuen la salvació i la vida i estant segurs de quin és el camí recte cap a la llibertat nacional. Llàstima que amb el seu comportament de pastorets, només facin que el desconcert i el desencís retornin, una vegada més, al cor del catalanisme, destrossant les il•lusions que tan havia costat bastir. Caldrà tornar a treballar, a pensar, a teixir, perquè tot plegat, ni fet expressament, oi?

13 de desembre 2009

Ara, polítics

Després de les consultes, en aquest dia tranquil de Santa Llúcia, parlo amb diferents amics. Alguns se’m mostren decebuts. Insatisfets. Preveien una més alta participació i no els convenço quan els dic que la grandesa de la llibertat és la possibilitat de quedar-te a casa, en dia de plebiscit. Parlant amb en Guillem Carol, però, les coses canvien. Amb fama de moderats, parlem animadament. Veiem els triomfs de la jornada: la seriosa responsabilitat combinada amb la necessària alegria en que es desenvolupen aquestes iniciatives ciutadanes; l’ampli ressò internacional gens menyspreable (totes les llars de França han sentit a parlar de Catalunya, avui) i el fet d’haver situat la independència, amb força i determinació, al bell mig del debat i l’agenda polítiques.

Ben aviat el calendari electoral serà aquí i serà obligatori que els polítics es pronunciïn sense les habituals ambigüitats sobre el futur del nostre país. Seria ingenu i irresponsable que el gruix popular que empeny i que es revolta, aquells que són darrera de les consultes i tots els qui hi simpatitzen, no poses contra les cordes amb futuribles líders, i els demanés de fit a fit per la llibertat. Alhora, a pesar de l’antipoliticisme que – des del meu punt de vista, negatiu –es respira en el discurs d’alguns dels organitzadors de les consultes, no podem deixar escapar l’ oportunitat de plantejar les properes eleccions com un autèntic referèndum, com el més important dels plebiscits de tots els dies que tota nació requereix per existir, com bé deia Ernest Renan.

Així doncs, els tocarà als polítics fer el darrer pas cap a la independència. El pas de la força i de la proclamació, i caldria que tinguessin en compte l’esperit de naturalitat, de feina ben feta, d’intel•ligència i de creativitat, de situar al món i de situar al carrer, que hi ha darrera de les consultes, perquè no voldríem pas que tot plegat quedes en l’enèsim desencís del nostre poble, oi que no?

11 de desembre 2009

Rússia i Espanya

Fou Marx qui indicà que els darrers llocs on triomfaria la revolució comunista serien Espanya i Rússia, pel seu endarreriment històric alhora de trencar amb el feudalisme i iniciar la revolució liberal i la seva manca de fonament burgés i industrial. Marx, com tothom sap fou tan visionari que no n’encertà ni una.

Però no és menyspreable la situació de Rússia al costat d’Espanya.
Ambdues amb el mateix autoritarisme, el mateix sentit del ritme al marcar el pas, una tristesa en la seva música i una vetusta literatura. Sembla que ambdues no han acabat mai d’entendre això de la democràcia, del liberalisme, de la societat civil, i per això si una va viure durant gairebé setanta anys sota una dictadura comunista, l’altra ho feu durant quaranta sota una dictadura feixista. Per això totes dues van sortir de la tirania gràcies a un arribista del propi règim, i per això ambdues van enviar al pou de l’oprobi aquest caragirat del sistema després de viure intents involucionistes (I aquí tornaríem a Cercas, a Suárez, al cop d’estat...). Deu ser per això totes dues són encara lluny de la revolució burgesa d’un país europeu que Marx veia com a preludi del triomf socialista.

Fonamentalment totes dues no conviuen bé amb la llibertat, amb la pluralitat, i per això Rússia t’entestà i Espanya s’entesta a negar que una llengua és una cultura, o una manera de fer, o un desig d’expressar en paraules qui som o qui volem ser, siguem ucraïnesos o catalans. No em sembla casual, doncs, que fos a Kiev – capital d’un país que veu amenaçada la seva llengua pròpia per l’hegemonia del rus – on se li preguntà a Guardiola per la seva llengua. I no hauria de ser casual ni la seva resposta precisa ni la seva naturalitat al fer servir el català per contestar. Al cap i a la fi, no només és la nostra llengua pròpia, sinó que és la llengua en que ens volem explicar al món. Sigui a Espanya o a Rússia.

10 de desembre 2009

Un món sense pares

Miro de passada una sèrie força dolenta d’adolescents accelerats, de joves que cremen la vida per oblidar aspectes truculents de les seves vides. A banda d’una obsessió malaltissa pel sexe entre ells, el que més sorprèn de la sèrie és la irrellevància total dels pares dels suposats alumnes d’institut.

L’adolescència aparentment fa temps que ha marxat, i els meus setze anys no tenen res a veure amb els d’avui. Potser vam ser els últims innocents? Els últims que vam viure els misteris i les emocions? Potser només vam ser fidels al que vam viure. Ara estic segur que alguna cosa deu tenir de real aquesta estúpida ficció. Deu ser real el desconcert dels fills i el paper d’estúpids figurants dels pares.

I tot plegat ben acomboiat d’absència, desfiguració, manca de confiança, desconeixement... Mai he estat amic dels meus pares, ni penso que ho hauria de ser. Ells són els meus pares, i en tan que això els estimo, però gaudeixo de la fortuna de tenir-los ben a prop. Mai els he vist com estranys, com algú amb qui no es pot parlar o amb qui no confiar. Més ben dit, mai no els hi hagut d’amagar res, ni els hi he tingut por, sempre han estat els meus pares.

Els pares són pares per això: Per no tenir por, per no perdre’t. I suposo que precisament llur absència va bé a les ficcions: necessiten uns fills sense pares, sense referència. Buits. D’aquesta manera, poden aparèixer eterns adolescents amb cotxe i claus de casa, però sense nord enllà ni refugi. D’aquesta manera, el món pot ser insubstancial i no tenir ni frenada ni escalfor.

09 de desembre 2009

Constitucionalistes

La diada de la Constitució Espanyola aquest any m’enxampa a mitja lectura del recomanable “Anatomía de un instante” de Javier Cercas. Com cada any els mateixos polítics repeteixen els mateixos discursos. Com sempre han reaparegut els vells dinosaures de la transició, explicant-nos les bondats del moment que els va tocar viure, les grandeses del seu llegat. I alhora, la mort de Solé Tura ha tornat a primera plana la famosa paternitat constitucional.

M’agradaria deixar clar que és molt senzill jutjar el comportament dels polítics del post-franquisme, censurar des de la tranquil·litat i la saviesa de trenta anys després aquell grup d’amateurs que tan sovint estaven encantats de conèixer-se.

Ara bé, el que em sorprèn de la lectura del llibre de Cercas, és comprovar el cinisme que es respira en cada aniversari constitucional. Perquè si bé ara tots els polítics exhibeixen un pulcre sentit de l’honor i respecte a les normes, mesos abans del 23-F aquest constitucionalisme ufanós es va anar dissolent entre recepcions, sopars, conspiracions i bravates quartereres. I no només és Cercas qui explica com feliçment coincidien en somniar amb un govern d’unitat nacional presidit per un militar que substituís a un amortitzat Adolfo Suárez, polítics d’Alianza Popular i el PSOE, passant per mig partit governant, sinó que les memòries de Pujol posen nom i dates a la faula de la “solució Armada”.

I com s’hauria esdevingut aquest impossible per la via pacífica? Com hauria arribat un general monàrquic, petulant i sentimental, a la presidència d’un govern, d’acord amb una lectura atenta de la Carta Magna? El president del govern fins al moment del cop era Adolfo Suárez i, un cop dimitit, el seu substitut Calvo Sotelo. Però, no s’acabava d’estrenar un sistema democràtic amb l’aprovació en referèndum d’un text constitucional, s’havien celebrat eleccions lliures i s’estaven escrivint noves lleis que, a les palpentes, estaven donant forma a una espècie de miracle de reforma sense trencament?

O tot plegat és el conte amable que toca explicar-nos, cada aniversari de la Constitució? La criatura ja en té trenta, i potser que comencés a saber que els reis en aquest cas són gairebé els pares, i que els qui diuen que la van mimar, guiar, educar i estimar tant, sospiraren per fotre-la una temporada de cara a la paret.

08 de desembre 2009

El clam contra la barbàrie


L’escriptor francès George Bernanos, vivia a l’illa de Mallorca des de l’any 1934, des d’on gaudia de l’èxit de la seva famosa novel·la “Diari d’un capellà de poble”. En esdevenir l’alçament franquista simpatitzà des de primera hora amb els sollevats, convençut que es movien d’acord amb les seves mateixes simpaties monàrquiques i dretanes. La guerra però, i l’estat de repressió que el feixisme triomfant a l’illa hi havia imposat, van horroritzar Bernanos, que en retornar a França escriu “Els grans cementiris sota la Lluna”, el més memorable pamflet antibèl·lic de la història del periodisme i que prefigurarà el paper de l’intel·lectual compromès i testimoni d’uns fets que ja no només canviaran la seva visió del conflicte civil, sinó que n’extraurà la lliçó que conté com a drama universal i en voldrà conscienciar a tot el món. La present edició d’aquest text que ofereix La Magrana, ha anat a cura de Josep Massot i Montaner, monjo, historiador i assagista, especialista en la Guerra Civil a Mallorca i autor de diferents obres sobre el tema.

Ressenya publicada originalment a la revista Valors.

I a la tia Pepa li darem un tall (Article publicat a Valors)

Any rere any ens sembla que comencen més aviat les tradicions nadalenques. Fins i tot sembla que s’avancen al fred i al desembre, a la pròpia temporada de festes: La fira de Santa Llúcia, les decoracions amb motius nadalencs de les botigues, la compra de loteria... tot deu començar la darrera setmana de novembre.

Les primeres setmanes són les de fer el Pessebre. Si hem comprat alguna figura nova circula ja dies abans pel menjador, contenta d’haver arribat. Tenim la molsa, i tenim el suro – que guardem d’un any per altre. Tenim la sorra, i tenim les penques. I les figures de sempre, que s’afanyen a sortir de les vitrines on viuen tot l’any.

A continuació, les anades a Plaça: fruites, verdures, el pollastre, panses i pinyons, els galets, la carn d’olla... La mestressa ben ordenada, ja ho té tot al cap. I el cava, els vins, els turrons i les neules. El rebost va fent tabola, ja s’oloren els dies de festa.

El que ja no rebrem són postals i nadales. La nostra bústia ja no en guardarà cap, i aviat el poema que els nens reciten de l’escola tancada, el carter, la senyora Pepa i el seu fill Pasqual serà pur anacronisme. A hores d’ara, rebem missatges de text, e-mails, i tota classe de felicitacions virtuals, absolutament creatives i elaborades. Els temps estant canviant, per si algú ho dubtava.

I amb els millors desitjos repartits pel món, amb les darreres encaixades de felicitació fetes, amb totes les obligacions festives complertes, arribem a Nadal – que sempre és el 25 de desembre i fa fred. Nadal de llevar-se aviat, de preparar la taula, de remors de cuina on es feineja, de perfums càlids d’escudella, de Pessebre vetllant la sala i de familiars que van arribant.

Aquest dinar de Nadal s’allarga. Van sortint plats, van naixent brindis. Anem gaudint d’aquesta festa de Nadal, que des de tants punts de vista s’intenta definir i continua sent un misteri. Un misteri de caliu, de joia, de llum.


Publicat originalment al número de desembre de la revista Valors, dins la meva secció "Plaers de ma vida".

04 de desembre 2009

La bondat es diu Quim Torra

Ens va presentar Eugeni Xammar, aquell periodista viatger per mig món, brillant i mordaç, vell llop escèptic i sentimental, que havia atrapat en Quim fins a reconvertir un advocat del sector de les assegurances en un investigador apassionat del nostre passat periodístic. L’estirar fils i remenar arxius li va canviar la vida, i de la passió en va sortir una professió: va acabar esdevenint editor. Sempre amb la passió pel mig i la il•lusió dels ulls petits que s’amaguen darrera unes ulleres que descansen sobre el seu nas curiós i tafaner, és l’editor entusiasta que uneix un passat ufanós amb un futur descarat, l’investigador sagaç darrera les passes dels periodistes dels trenta, l’articulista punyent i el patriota abrandat. Aquest és el meu Quim Torra.

Allà on el vulguin hi serà, sempre que pugui tindrà un segon per tu i pel país: tan sigui dibuixant Honorables al Matí Digital com fent un cafè a l’Ateneu, com a Reagrupament on l’han ben engrescat des del primer dia. I si a més pot estirar el dia i remenar, parlar o treure el nas per les noves tecnologies ho farà, sabent però que ben puntual a dos quarts de tres, ha de ser – posem per cas – a Blanquerna per explicar la peripècia d’A Contravent als estudiants de 4t de Periodisme. I d’aquí se n’anirà a una altra banda amb la motxilla a l’espatlla, havent confiat als estudiants, que voldrien ser escèptics, els seus pensaments, la seva natural i sincera generositat.

Perquè la bondat es diu Quim Torra, un dels darrers homes lliures i bojos del nostre país, capaç d’embarcar-se a contravent casat i amb família com és, capaç de tenir sempre temps per tot i una il•lusió per cadascú, capaç de ser arreu fent feina, per retornant-nos la paraula de les millors plomes de l’època daurada del periodisme català i fer-nos viure la passió d’aquells anys,... I, a més, ens ofereix regals com l’acte d’ahir al vespre, on recordant amb textos i melodies les festes més dramàtiques del nostre passat, va presentar “El Nadal que no vam tornar a casa”.

Moltes gràcies Quim. Per la teva bondat.

03 de desembre 2009

Consultes

Ens acostem al 13 de desembre, dia en el que hi ha programades tota una sèrie de consultes sobre l’autodeterminació de Catalunya, a imatge i semblança de la celebrada amb èxit a Arenys de Munt. Aquests referèndums s’han convertit en el termòmetre que assenyala un estat de cansament generalitzat amb el desori estatutari i la eterna insatisfacció.

Alhora han estat el gran motiu d’il•lusió d’un independentisme molt de base, amb especial distància amb els partits polítics (A pesar dels intents d’ús que aquest n’han fet). Tot i desitjar el major èxit per aquestes consultes i agradar-me que la gent voti, i que voti que sí, voldria que no ens confonguéssim: Les consultes no són més que un estat d’ànim, una estratègia de fer bullir l’olla i fer caliu a l’entorn del sobiranisme, però de cap manera són l’avantsala de l’alliberament nacional, ni el dia abans de la independència.

Per esdevenir un estat lliure caldrà un tour de force juridíco-polític, i sobretot comptar amb un lideratge fort, amb una elit serena i ferma que condueixi el procés amb prou mà esquerra per acomboiar moderats i radicals, doblegats i vestidors de túnica. Perquè fóra una ingenuïtat creure que la independència ens serà concedida pels molts vots que s’obtinguin en aquest sentit als pobles on se celebrin consultes, i que tot plegat haurà estat un valerós èxit de l’exèrcit de Pancho Villa.

Juntament amb aquestes precisions potser caldrà començar a parlar clar sobre l’endemà de la independència, no fos cas que alguns també es pensessin que és l’objectiu final, i no el mitjà adequat pel devenir del país... Però això ja és una altra història.

A pesar de tot això, si el dia 13 poden, votin.

02 de desembre 2009

Innocents

Ahir parlava de taques i de la responsabilitat de l’escriure, i mentre llegia un article sobre el jove de la meva edat acusat injustament, i així ha quedat provat per la justícia, de la violació i mort de la filla de la seva novia, m’he estremit. M’ha deixat paralitzat la poquíssima responsabilitat de tots plegats: la poca cura del metge que va atendre a la criatura i que – encara no se sap com – va determinar l’existència de cremades i signes d’agressió sexual; la frivolitat els periodistes que van encetar un judici paral·lel sense temps per pensar-hi (“La mirada del asesino de una niña de tres años” van arribar a publicar); la incompetència dels responsables polítics que, de seguida, van sortir a fer grans declaracions solemnes sobre el pes de la llei així com la poca traça de tots aquells qui sempre estant cridats a donar la seva innecessària opinió.

Em preocupa especialment la responsabilitat periodística i dels mitjans de comunicació alhora de crear culpables i dictar sentència. Tan enorme i solemne com és el concepte de justícia, no es pot despatxar a cops de reportatge sensacionalista, ni amb un parell de titulars fàcils o en una engolada tertúlia. Diuen que si la velocitat, la pressa, la necessitat de dir....

Sempre he pensat que una acusació de violència sexual contra nens és el pitjor que pot caure sobre algú. És el crim més horrorós dels que es cometen, i els seus responsables no els voldria ni veure la cara. Ara bé, per molt que es demostri la seva innocència, la seva total irresponsabilitat, la seva no culpabilitat, l’acusat per sempre més estarà assenyalat, estarà marcat amb el rastre del delicte que no va cometre. Perquè ara, qui demanarà perdó a aquest jove canari, que a banda de patir una pèrdua tan propera, ha hagut de ser carn de circ televisiu, carn d’inquisició? Qui retorna l’honor als innocents quan són acusats d’un delicte que no han comès? Qui els retorna la pau, el bon nom, la dignitat? Sabem que cal fer amb els culpables, però no sabem com hem d’actuar amb els innocents.

01 de desembre 2009

Tacar-se els dits de tinta

Sovint, escrivint amb ploma em taco els dits. Les mans se m’omplen de rodelles de tinta blava que em decoren les puntes dels dits. Són un poca-traça, i això que fa anys que escric amb ploma. Potser és que escric atabalat. Prenc notes amb pressa, a qualsevol lloc i la ploma se m’escapa, se m’escola pels dits.

Però també és bo tacar-se els dits: Assumir el risc d’escriure. El risc que hi ha en l’acció de posar paraules a qualsevol fet. A voltes fem un judici sever sobre un comportament, una aproximació arriscada sobre una opinió o ens deixem portar pel nervi i la vessem, tot apareixent la taca en els nostres dits. Ens hem tacat, sí. Les mans són brutes, però alhora som capaços de llevar-nos-la, de saber perdre i de rectificar. Som conscients del perill de la taca, però un cop tacats, l’assumim com a risc inherent en el qui escriu.

Fins i tot en el cas que la taca aparegui sense haver-nos-en ni adonat, sense ser conscients d’haver fet res de mal fet ni haver escrit res de mal escrit, fins i tot en el cas que ens enrabiï profundament haver-nos embrutat els dits, hem d’estar orgullosos de la taca, i respectar-la, doncs és el preu que es paga per escriure, la seva conseqüència lògica, el mínim que ens pot passar.