09 de desembre 2009

Constitucionalistes

La diada de la Constitució Espanyola aquest any m’enxampa a mitja lectura del recomanable “Anatomía de un instante” de Javier Cercas. Com cada any els mateixos polítics repeteixen els mateixos discursos. Com sempre han reaparegut els vells dinosaures de la transició, explicant-nos les bondats del moment que els va tocar viure, les grandeses del seu llegat. I alhora, la mort de Solé Tura ha tornat a primera plana la famosa paternitat constitucional.

M’agradaria deixar clar que és molt senzill jutjar el comportament dels polítics del post-franquisme, censurar des de la tranquil·litat i la saviesa de trenta anys després aquell grup d’amateurs que tan sovint estaven encantats de conèixer-se.

Ara bé, el que em sorprèn de la lectura del llibre de Cercas, és comprovar el cinisme que es respira en cada aniversari constitucional. Perquè si bé ara tots els polítics exhibeixen un pulcre sentit de l’honor i respecte a les normes, mesos abans del 23-F aquest constitucionalisme ufanós es va anar dissolent entre recepcions, sopars, conspiracions i bravates quartereres. I no només és Cercas qui explica com feliçment coincidien en somniar amb un govern d’unitat nacional presidit per un militar que substituís a un amortitzat Adolfo Suárez, polítics d’Alianza Popular i el PSOE, passant per mig partit governant, sinó que les memòries de Pujol posen nom i dates a la faula de la “solució Armada”.

I com s’hauria esdevingut aquest impossible per la via pacífica? Com hauria arribat un general monàrquic, petulant i sentimental, a la presidència d’un govern, d’acord amb una lectura atenta de la Carta Magna? El president del govern fins al moment del cop era Adolfo Suárez i, un cop dimitit, el seu substitut Calvo Sotelo. Però, no s’acabava d’estrenar un sistema democràtic amb l’aprovació en referèndum d’un text constitucional, s’havien celebrat eleccions lliures i s’estaven escrivint noves lleis que, a les palpentes, estaven donant forma a una espècie de miracle de reforma sense trencament?

O tot plegat és el conte amable que toca explicar-nos, cada aniversari de la Constitució? La criatura ja en té trenta, i potser que comencés a saber que els reis en aquest cas són gairebé els pares, i que els qui diuen que la van mimar, guiar, educar i estimar tant, sospiraren per fotre-la una temporada de cara a la paret.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada