25 de desembre 2009

El primer Nadal de la Guerra ("El llibre de les hores cruentes")


Hom ha dit ha que Nadal era, a l’ensems, la festa del cel i la de la terra. Les campanes solen anunciar-la alegrement. Mes aquest any la terra està endolada i les campanes tenen tot un altre so. “En sangre y en llanto está la tierra antigua”, acaba de dir el meu amic Rubén Darío. La terra antiga és més amarada de sang i llàgrimes, i les campanes nadalenques, són, a París, campanes de dol.

Em va m’ha recordat, la cançó catalana que “la nit de Nadal és nit d’alegria”: jo sento avui tota la seva tràgica solemnitat. Un xic abans de mitja nit he sortit de casa. Feia fred. Glaçava. Les amples vies de la ciutat eren fosques i malgrat la transparència del cel. Mentre caminava sol pel macadam de les voreres, m’adono que tota la gent que s’esqueia a passar prenia la mateixa direcció: era que tots anàvem a la missa del gall.

Quan arribem a Sant Ferran, car visc en el barri de Ternes, el temple ja és ple de gom a gom. Gran silenci, dins l’església; gran recolliment. I una cosa sorprèn tot seguit: gairebé tot són dones, com a les esglésies d’Espanya. Escampats ací i allà entre la femenívola multitud, algun vell de barbes venerables i algun adolescent esprimatxat, d’aire llangorós i tímid. També és evident una altra cosa: el nombre considerable de endolades, mares, vídues, germanes. I, en totes aquest aire de valenta resignació que les fa senzillament admirables.

Una hora bans de començar, l’església era ja curulla. I el silenci que de moment ens ha corprès dura fins que l’orgue psalmonia les primeres notes del Minuit chrétien. Els altres anys la missa del gall era esperada pels amants de la música que anaven als temples a oir bones veus. Avui aquells diletants són absents, i tots els qui han omplert les esglésies hi ha anat moguts per un altre fervor. Haguéssiu vist el poble, recollit, flectat, silent, pregar pels morts, pels desapareguts, pels qui són a les trinxeres i els qui encara hi ha d’anar! L’haguéssiu sentit cantar a cor, amb l’orgue ressonant, el Venite adoremus! L’orgue tenia melodies d’ègloga, evocadores de l’adoració pels pastors; i tenia també melodies del De profundis, com si enyorés les absoltes del dia dels Morts.

A les trinxeres també la solemnitzen, la missa del gall. També il·luminen aquest simbòlic arbre de Nadal que sol acoblar les famílies i els amics. Els soldats s’hi redossen amb germanor, car formen en els camps de batalla una nova família, lligada per un mateix ideal. I mentre recordem els germans caiguts, mentre s’encoratgen els uns als altres pels dies terribles que encara han de venir, pensen en la llar abandonada, on potser un altre arbre s’és encès, més com una llàntia votiva que com un símbol de naixença.

Els arbres de Nadal, és cert, s’han encès a París, com sempre; però llurs candeletes i llurs penjolls lluminosos no s’han mostrat com solien a la gent del carrer: Nadal és, avui, no pas una festa, sinó una comunió de record i de tendresa. A l’amor del parent absent, a l’amor del mort, del ferit, del presoner, s’hi és ajuntat l’amor a la França, també ferida i presonera, però present. Si els vells qui es recorden de 1870 serven el record de crueltat i de l’horror d’aquells Nadal, els qui passem a París aquest Nadal de guerra en servarem tota la pietat commovedora, tot el silenci esperançador. Car hi ha esperança, en aquest recolliment; esperança ferma, profunda com la pietat que fa néixer.

Les campanes de París han llançat al vent llurs notes solemnes. I, oint-les, tothom s’ha recordat de les que allà a Flandes i en les províncies del Nord no poden brindar per haver caigut sota la metralla enemiga. Nadal és el dia en que foren batejats Clovis, i els francs que l’acompanyaven, sota les voltes de la catedral de Reims. Em ésser dins el temple, conten que el sicambri preguntà: - És això, doncs, el paradís? – I duen que Sant Remigi li respongué – No, fill meu, no pas encara: això n’és solament el vestíbul. – Avui les campanes de Reims també han estat callades. Però per elles han ressonat totes les altres de França, i des de la llar silenciosa tots els francesos les han oïdes. I s’han posat a menjar el gall, i l’oca, i les confitures, amb certa religiositat. I han aplegat els amics, si n’han trobat que no fossin a la guerra. I, en invitar-los, no han hagut pas de fer com aquella dama de 1870, que recomanava al seu hoste que advertís si venia o no, per coure una rata de més. Avui som en 1914, i el dol és punyent; més hi ha una secreta esperança, llunyana, molt llunyana, de reeixir, i en les botigues de queviures hi ha menjar per tothom qui en vol.

Alfons MASERAS. “El llibre de les hores cruentes”. Societat Catalana d’Edicions. 1916.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada