16 de desembre 2009

Hearts of stone

Fins i tot el periodisme, la literatura o la política no tenen cap sentit si ens manca l’amor. L’elegància, la vitalitat, el riure, l’amistat, la grandesa o la transcendència, no són res sense ell. Juntament amb el ressentiment i l’odi mouen el món. Els primers cap a la destrucció, cap a l’esterilitat, cap a la segura ensopegada. L’amor - sempre incert, imprecís, esquerp i fugisser - , ens hauria de dur a la construcció, al bé, a la glòria. Però ben sovint – turmentats – se’ns escapa de les mans o bé ens emborratxa. Quan no el tenim el trobem a faltar i quan fa massa temps que el gaudim, com ens sobra. És l’etern insatisfet, la il•lusió vana.

I a més, mira si és inútil, estimat amic que em llegeixes, que per més amor que hi posem, no hi ha res més complicat, més proper a l’impossible que accedir al seu cor, aquest òrgan simbòlic que domina els sentiments, quan ella se l’imagina com una roca. Quan hi entafora tota la duresa, el sentit del ridícul, la màscara de la virtut i la mala llet, tot plegat es converteix en una pedra. O potser bé a ser un diamant, el més excepcional dels minerals: atractiu, entabanador i perillós com el seu cor de pedra.

Per anar fent l’inconscient darrera de l’absurda passió desbocada, no arribem mai a aconseguir abaixar la seva guàrdia i obtenir la pau dels nostres esperits. Per deixar-nos portar massa o ser uns grotescos conspiradors de saló, no trobem – pit endins - més que la seva resistència, l’enèsima i estúpida provocació perquè – una vegada més – oblidem que en l’amor com en la política ho podem fer tot, menys el ridícul.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada