29 de desembre 2009

Mon cor estima un arbre


El jove Miquel Costa, que de cap manera s’imaginava que acabaria essent capellà, passejant per l’illa s’identifica vivament amb un arbre. Som a 1875 i és un apassionat poeta. Té afanys, se sent agitat. I a aquell arbre, un pi aferrat als penya-segats de Formentor que es doblega i manté per sobre el mar i sota el cel, pren com a exemple i senyal.

Molts seran els motius d’angoixa, els temporals i els defalliments en la vida de Costa i Llobera, però com el pi es vol mantenir ben arrapat a la terra. Quan fins i tot la sensibilitat, l’amor a una bellesa com l’eterna primera del verd del seu pi són el motiu del seu poema, no vol que aquests l’allunyin de l’estoïcisme ideal, d’una necessària serenor que reclama i enveja a l’arbre amat! I el pi de Formentor, aquest arbre mític, davant del clam del poeta, de l’homenatge que ens llegà el pollencí, que es manté ferm davant de les ventades i orgullós “riu i canta més fort que les onades i vencedor espolsa damunt les nuvolades sa cabellera real”, fmanté la seva fermesa, la seva serenor, la seva magnificència.

D’alguna manera, i a pesar de que sovint hagi renegat del romanticisme, fa dies que no em trec del cap aquest poema del capellà-poeta mallorquí, i d’alguna manera em sembla com si jo també volgués estimar un arbre, tenir un senyal, una penyora que em recordés que cal vèncer, que cal resistir les envestides del vent i els elements, de la vida i el temps. Que potser pensarem en deixar-nos caure, que ens sentirem gairebé doblegar, però que quant alegre serà tornar a ser qui som, més forts, més vius, més alegres!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada