11 de desembre 2009

Rússia i Espanya

Fou Marx qui indicà que els darrers llocs on triomfaria la revolució comunista serien Espanya i Rússia, pel seu endarreriment històric alhora de trencar amb el feudalisme i iniciar la revolució liberal i la seva manca de fonament burgés i industrial. Marx, com tothom sap fou tan visionari que no n’encertà ni una.

Però no és menyspreable la situació de Rússia al costat d’Espanya.
Ambdues amb el mateix autoritarisme, el mateix sentit del ritme al marcar el pas, una tristesa en la seva música i una vetusta literatura. Sembla que ambdues no han acabat mai d’entendre això de la democràcia, del liberalisme, de la societat civil, i per això si una va viure durant gairebé setanta anys sota una dictadura comunista, l’altra ho feu durant quaranta sota una dictadura feixista. Per això totes dues van sortir de la tirania gràcies a un arribista del propi règim, i per això ambdues van enviar al pou de l’oprobi aquest caragirat del sistema després de viure intents involucionistes (I aquí tornaríem a Cercas, a Suárez, al cop d’estat...). Deu ser per això totes dues són encara lluny de la revolució burgesa d’un país europeu que Marx veia com a preludi del triomf socialista.

Fonamentalment totes dues no conviuen bé amb la llibertat, amb la pluralitat, i per això Rússia t’entestà i Espanya s’entesta a negar que una llengua és una cultura, o una manera de fer, o un desig d’expressar en paraules qui som o qui volem ser, siguem ucraïnesos o catalans. No em sembla casual, doncs, que fos a Kiev – capital d’un país que veu amenaçada la seva llengua pròpia per l’hegemonia del rus – on se li preguntà a Guardiola per la seva llengua. I no hauria de ser casual ni la seva resposta precisa ni la seva naturalitat al fer servir el català per contestar. Al cap i a la fi, no només és la nostra llengua pròpia, sinó que és la llengua en que ens volem explicar al món. Sigui a Espanya o a Rússia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada