01 de desembre 2009

Tacar-se els dits de tinta

Sovint, escrivint amb ploma em taco els dits. Les mans se m’omplen de rodelles de tinta blava que em decoren les puntes dels dits. Són un poca-traça, i això que fa anys que escric amb ploma. Potser és que escric atabalat. Prenc notes amb pressa, a qualsevol lloc i la ploma se m’escapa, se m’escola pels dits.

Però també és bo tacar-se els dits: Assumir el risc d’escriure. El risc que hi ha en l’acció de posar paraules a qualsevol fet. A voltes fem un judici sever sobre un comportament, una aproximació arriscada sobre una opinió o ens deixem portar pel nervi i la vessem, tot apareixent la taca en els nostres dits. Ens hem tacat, sí. Les mans són brutes, però alhora som capaços de llevar-nos-la, de saber perdre i de rectificar. Som conscients del perill de la taca, però un cop tacats, l’assumim com a risc inherent en el qui escriu.

Fins i tot en el cas que la taca aparegui sense haver-nos-en ni adonat, sense ser conscients d’haver fet res de mal fet ni haver escrit res de mal escrit, fins i tot en el cas que ens enrabiï profundament haver-nos embrutat els dits, hem d’estar orgullosos de la taca, i respectar-la, doncs és el preu que es paga per escriure, la seva conseqüència lògica, el mínim que ens pot passar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada