10 de desembre 2009

Un món sense pares

Miro de passada una sèrie força dolenta d’adolescents accelerats, de joves que cremen la vida per oblidar aspectes truculents de les seves vides. A banda d’una obsessió malaltissa pel sexe entre ells, el que més sorprèn de la sèrie és la irrellevància total dels pares dels suposats alumnes d’institut.

L’adolescència aparentment fa temps que ha marxat, i els meus setze anys no tenen res a veure amb els d’avui. Potser vam ser els últims innocents? Els últims que vam viure els misteris i les emocions? Potser només vam ser fidels al que vam viure. Ara estic segur que alguna cosa deu tenir de real aquesta estúpida ficció. Deu ser real el desconcert dels fills i el paper d’estúpids figurants dels pares.

I tot plegat ben acomboiat d’absència, desfiguració, manca de confiança, desconeixement... Mai he estat amic dels meus pares, ni penso que ho hauria de ser. Ells són els meus pares, i en tan que això els estimo, però gaudeixo de la fortuna de tenir-los ben a prop. Mai els he vist com estranys, com algú amb qui no es pot parlar o amb qui no confiar. Més ben dit, mai no els hi hagut d’amagar res, ni els hi he tingut por, sempre han estat els meus pares.

Els pares són pares per això: Per no tenir por, per no perdre’t. I suposo que precisament llur absència va bé a les ficcions: necessiten uns fills sense pares, sense referència. Buits. D’aquesta manera, poden aparèixer eterns adolescents amb cotxe i claus de casa, però sense nord enllà ni refugi. D’aquesta manera, el món pot ser insubstancial i no tenir ni frenada ni escalfor.

1 comentari: