22 de novembre 2010

La biografia de Montilla (Publicat a El Matí)

Un dels leivmotiv més utilitzats durant aquests quatre anys pel Partit Socialista de Catalunya és la biografia del seu cap de files. En l'actual campanya, per exemple, un dels anuncis electorals que s'ofereixen a la sobretaula de les llars catalanes segueix el dia a dia d'un missatger atrafegat, un jove que afirma que ningú li ha regalat res – amb la casualitat que en el moment passa amb la seva moto per davant d'un cartell electoral d'Artur Mas – i que es veu obligat a combinar una feina precària i dura amb els estudis universitaris. El missatge explícit de l'espot socialista és que tots portem a dins un Montilla. L'implícit és que, en comparació amb el seu oponent, la biografia de Montilla és la d'algú que ha hagut de treballar de valent per arribar a on és... Però té aquesta biografia del candidat a la revàlida, trets d’especial rellevància o exemplaritat?

Una de les dades més conegudes de la vida de José Montilla i Aguilera és el seu naixement a Iznájar, a Córdova, i la seva arribada l'any 1971 a Catalunya. El fet immigrant ha estat utilitzat per propis i aliens. El fet que naixés fora de Catalunya ha aixecat una polseguera innecessària, però fins i tot davant els comentaris dels oponents, la figura del jove Montilla arribant amb la maleta de fusta a Barcelona ha estat repetida fins la sacietat per a caracteritzar-lo. Destacar com un fet insòlit el que durant generacions han fet milers de catalans, des dels qui van baixar de comarques cap a les ciutats fabrils fins els qui van venir de qualsevol lloc de la Península o de més enllà, passant pels qui van anar a Amèrica a provar sort, denota que encara som presoners de tòpics i estratègies que no són dels nostres temps.

A continuació, la biografia oficial de Montilla, disponible aquí, s'atura en la militància política clandestina del futur president català, passant per alt la seva pertinença a un grup de nom tan poc políticament correcte com “Joven Guardia Roja” d'un maoisme de ferro i, evidentment, acrític amb la barbàrie de la revolució cultural. Ja dins del PSUC, la mala fortuna va fer que el servei militar li estronqués la possibilitat d'assistir als moments més determinants i apassionants de la represa de les llibertats. Una biografia heroica de jove lluitador de vint anys que no es pot completar amb la fotografia de les manifestacions de febrer del 76, sinó amb les típiques del mític “ardor guerrero”.

En aquests anys, que coincideixen amb el seu ingrés al PSUC, són els únics en que Montilla pot dir que combina feina amb estudis, com han fet milers d'estudiants al nostre país finalitzant carreres amb èxit. José Montilla inicia dues carreres - Dret i Ciències Econòmiques-, i no n'acaba cap. El fracàs acadèmic no el va preocupar gens, perquè amb 24 anys inicia una carrera apassionant en que tot seran triomfs: Una vegada abandonat el partit majoritari de l'antifranquisme i dins del PSC s'estrena en la política municipal com a Regidor d'Hisenda i Tinent d'Alcalde de la localitat de Sant Joan Despí, després de les primeres eleccions democràtiques. Més endavant serà ja candidat a Cornellà de Llobregat, Alcalde, President del Consell Comarcal del Baix Llobregat, Diputat provincial, President de la Diputació de Barcelona, Ministre d'Indústria del gabinet Zapatero i, fins al dia d'avui, President de la Generalitat. Una autèntica trompada a la meritocràcia i un exemple claríssim del cursus honorum d’un jove que entra en política amb escassos vint-i-cinc anys i trenta anys després, amb cinquanta cinc, encara n'espera continuar obtenint rèdits.

I doncs, la biografia del Molt Honorable President José Montilla és comparable amb la d'un missatger que combina estudis i feina? Potser, Només si aquest noi es deixa d'històries, d'estudis i feina i s'apunta a l'agrupació socialista d’alguna localitat on fa 30 anys que mana el PSC i fa mans i mànigues per a anar a llistes en un lloc destacat, potser d'aquí a 30 anys ja podrà ser candidat a President i construir una biografia tan complerta com la de José Montilla.

09 de novembre 2010

El Papa a Catalunya (Articles publicats a El Matí Digital)

Dues cròniques publicades aquests dies sobre la visita de Benet XVI a Catalunya i que he publicat a El Matí Digital.


El Papa Benet XVI a Barcelona (I): Catalunya i la Santa Seu, relat d'una relació complexa:

http://www.elmati.cat/articles/noticia.php?id=1910


El Papa Benet XVI a Barcelona (II): Un cant a la bellesa:

03 de novembre 2010

Venjances (Publicat a Valors)

No és un plaer ni una situació de cap manera desitjable. És justament el contrari: el que fa sentir viu cadascun dels nervis i dels músculs que tenim i enyorar el benestar perdut com el paradís enyorat on havíem viscut fins ara. El dolor físic és un gran renec expressat pel nostre cos amb sarcasme i murrieria, sense paraules; la venjança de qui que no sempre suporta amb estoïcisme que gaudeixis construint somnis, que forcis fins a l’extenuació totes les possibilitats que ell mateix t’ha donat, que creguis que pots anar més enllà.

Quan apareix, el dolor físic ens situa davant d’un d’aquells quadres de Caspar David Fiedrich de tempestes i llamps i trons, de paisatges extrems... I nosaltres, empetitits, retorçats i incompresos ens trobem com un homenet bandejat per la gran ventada. El malestar desmunta la capacitat d’enfrontar i impossibilita que aixequis amb gallardia. Ben bé que ens deixa despullats davant de tots els perills i no ens ofereix altra porta oberta que la rendició fins que mica en mica, gràcies a l’analgèsia o la paciència, va passant i ens allibera amb l’avís, això sí, de que qualsevol dia pot tornar.

El dolor intercepta qualsevol capacitat de reacció, molesta els intents de redreçar-nos i engega al botavant l’optimisme i les bones maneres. Tant és si és migranya com una lesió òssia o muscular, el senyal d’una afecció més preocupant o la conseqüència d’un desgast irreversible, el seu poder, mentre dura, és absolut i dictatorial. Tirànic i segur de que, per més que creixi la nostra indignació i patiment, no tindrem cap oportunitat de revelar-nos-hi.

Patir aquests moments és sentir, ni que sigui efímerament, com s’engruna el castell de cartes, veure clarament que tenim els fonaments prims i construïts sobre argiles poroses. És possible que el lector tingui la sort de no patir-ne masses o, fins i tot, de no recordar la darrera vegada que va maleir el cruiximent i la fiblada. Si és així l’envejo. De tota manera, només havent-lo patit se’l pot combatre, i d’alguna manera riure l’últim, descrivint-lo sense contemplacions.

22 d’octubre 2010

Fratricidi blaugrana (Publicat a El Matí Digital)

http://www.elmati.cat/articles/noticia.php?id=1859

Som un país que, a voltes, sembla que ha abocat tota la seva càrrega emocional en un club de futbol. Diem que el Barça és més que un club, i això també significa que hi aboquem els nostres comportaments com a país. El sentiment caïnita, la lluita entre aquells que estant més pròxims no és aliena al nostre comportament nacional. I aquest clima d’enfrontament total s’acaba d’instal·lar al barcelonisme amb resultats a curt, a mig i a llarg termini molt amargs.

La decisió – renyida però legal – de portar a davant dels tribunals a la junta sortint del F.C. Barcelona esquinça totalment la massa social culé en dos bàndols que serà molt complicat que tornin a moure’s junts, ni que sigui una final de la Champions. Ni el tradicional nuñisme vs cruyffisme va tenir possibilitats d’emmetzinar l’ambient de Can Barça com aquest imprudent, innecessària i irresponsable pas endavant que la majoria dels compromissaris ha decidit fer, induïda maquiavèl·licament per la Junta Directiva de Sandro Rosell. Només la bona marxa de l’equip i la presència a la banqueta de Pep Guardiola que tant conforta i asserena pot, de moment, pal·liar aquesta mala maror, però una lleugera crisi al vestidor, un estirabot qualsevol o aquells dies absurds sense futbol en que les redaccions dels diaris esportius no tenen temes, serà suficient perquè torni a esclatar la guerra sense treva. Qualsevol arma serà bona, de la tribuna periodística al Gol Nord.

I enmig, potser hi haurà socis que reconeixent la brillant gestió esportiva i social de la Junta de Joan Laporta, no confonguin aquest reconeixement amb acceptar acríticament una gestió econòmica molt millorable. És a dir, que es preguntin si és possible considerar que l’entrada de Laporta als despatxos de Can Barça va suposar una catalanització, un rejoveniment, un aire fresc, una gosadia i el període més esplèndid en quan a resultats esportius de la història, i alhora creure que també es van cometre errors i es van prendre decisions excessivament arriscades, que hi va haver moments en que quelcom se’ls hi va escapar de les mans fins a trair la màgia, la voluntat radicalment democràtica, transparent, de netedat i trencament amb les formes de fer del passat que van seduir als barcelonistes i van portar a Laporta a la Presidència?

Jo, que sóc un soci jove però amb molts anys anant al Camp cada dia de partit, de forma senzilla però amb il·lusió, que ha viscut cinc presidents i èpoques de tots colors, m’ho pregunto ara mateix. I crec que avui, en dia més enllà de si entra la pilota o no, només hi ha una persona que pugui unir a tot el barcelonisme, que pugui representar els seus valors intrínsecs fent servir el seu poder simbòlic, i que pugui acabar amb els ismes del barcelonisme, amb els bàndols irredempts que s’han creat sobre les runes de les anteriors batalles. De moment Josep Guardiola és a peu de camp però només el temps dirà si la seva figura pot ser la necessària per acabar amb aquest imprevisible i fatídic fratricidi blaugrana.

19 d’octubre 2010

Bon retrat amb autora al mig (Publicat a la secció "Pila de Llibres" de El Matí Digital)



Un dia d’aquests farà un any que Pilar Rahola va començar a seguir, de ben a prop, al candidat convergent Artur Mas. Ja s’havia conegut per la premsa que la popularíssima periodista badalonina havia estat escollida per emular, i traslladar a la petita política catalana, la brillant crònica que Yasmina Reza va fer de l’arribada a la Presidència de la República del candidat Sarkozy, a “L’alba el capvespre o la nit” (Ed. Empúries), i aquell vespre a la Nit del Pensament de la CatDem era el primer papalloneig de Rahola darrera el candidat.

El resulta ha esdevingut tot un èxit de ventes, estable a la llista dels més venuts a les llibreries catalanes. Jo l’he llegit no fa pas gaire, i he de dir que m’ha entusiasmat: Lluny de ser una biografia a l’ús d’un personatge de qui tothom (propis i aliens) creuen saber-ho tot sense que mai ens ho hagin explicat, és la impressió d’un polític clau i de l’ésser que hi ha al seu darrera. Si, com sembla, Mas està cridat a ser el proper president de la Generalitat, cal dir que el perfil que en traça Rahola és l’òptim, el necessari, per a un país al que no li calen ni poetes ni herois, sinó bons governants amb un fons de valors.

La llàstima és que sobre un retrat tan ben perfilat – sense necessitat d’artificis, de pólvora ni d’efectes, sense voler convertir el llibre en una vida de sant – se senti, durant alguns passatges importants, la veu indiscreta i tronant de la seva autora. És evident que és una obra personalíssima d’una autora popular i acostumada a la polèmica però, pel meu gust, desvirtuen l’obra final les seves innecessàries acotacions plenes de les seves filies i, sobretot, fòbies.

Com a curiositat, em permeto confessar que vaig ser present en dos dels esdeveniments narrats a “L’ombra del Rei Artur”: Primer, a l’acte de la CatDem on, com dèiem, va començar tot, i alhora, en la trobada amb joves amb Artur Mas i on sembla que, d’alguna manera, li vam trencar els esquemes preconcebuts a una Rahola que, evidentment, va donar i crear joc i de la que encara es recorda algun comentari al seu més pur estil.

02 d’octubre 2010

S'alça el teló (Article publicat a Valors)

Comença la temporada al Gran Teatre del Liceu. I comença amb una obra de les de primer nivell de repertori, Carmen de Georges Bizet, amb muntatge de Calixto Bieito – que per una vegada l’encerta i pocs burgesos pot épater. Només donar la meva tarja d’abonat em sembla que estaré sol. Gran paradoxa, doncs això hauria de ser el normal: des de fa vuit temporades assisteixo tot sol a la programació del teatre de les Rambles i no m’hauria pas de semblar estrany deambular pel Saló dels Miralls entre drings de copes de cava, repassar negligentment una pila de dvds de la botiga o observar des de la meva butaca d’amfiteatre el que succeeix a platea o a la vora d’on seu un conseller de la Generalitat o un periodista satisfet.

Però, en aquesta ocasió, ni els meus veïns de localitat (El simpàtic soci del Cercle del Liceu amb origen mataroní i la seva esposa sempre castellanoparlant) semblen els habituals. Aquesta Carmen serà la primera en que a l’entreacte no em trobaré amb la Maria Vila al foyer, on baixa amb la seva àvia, tan senyora i elegant. Amb ella precisament, comentarem després l’aventura de la seva néta, mediterrani enllà, a la recerca d’experiències i motius per escriure. I si la Maria, tan sentimental sota la seva aparença de donassa, estigués escoltat precisament, amb el seu ordinador, Carmen a Tel Aviv, més o menys, quan ho fem nosaltres a Barcelona?

Alhora, a l’acostar-me a la meva cadira i entrar al coliseu excessiu i oripellat torno a pensar en la Montse, amistat de les que fas a voltes de coincidir temporades, de compartir expressivitat després d’una bona nit d’òpera, de comentar sengles emocions i desgràcies. El seu adéu va ser com un rampell, dies abans d’una Fille du Régiment de les que creen afició. El seu seient i el que sempre ocupava una de les seves dues filles avui els ocupen desconeguts i passavolants. El seu pas pel Liceu s’evapora, es clou el somriure.

El director s’acosta al podi, deixo les cabòries i apago el mòbil. L’espectacle que és apunt de començar.

Article publicat al número d'aquest mes de la Revista Valors.

27 de setembre 2010

El Matí Digital i el millor dels móns

Devem al filòsof, matemàtic, advocat, científic, bibliòfil i diplomàtic alemany Leibniz el sistema binari, avantpassat necessari de la programació informàtica, i la conclusió que vivim al millor dels mons possibles. Informàtica, ciberespai, Internet, autopistes de la informació i aquesta afirmació optimista, que Voltaire va satiritzar sense pietat al seu Cándide.

És possible que Leibniz cregués, a ciència certa, que Déu no podia crear un món millor que el que hem viscut – a pesar de la guerra, la mort, la fam i la pesta que ja corrien pel món – i en tingués una fe veritable. Gràcies a ell, o més ben dit a l’herència diferida de la informàtica i les comunicacions, hem aconseguit un món potser no millor però més dinàmic, més obert al coneixement, més lliure en la nostra individualitat davant el saber... Ara mateix penso que tenim un món més lliure perquè tenim gent desinteressada, voluntariosa, treballadora que llença un diari com el Matí Digital, amb el seu temps i els seus recursos, aplega un grup nombrós de col·laboradors plural, entusiasta i coincidents en l’estima al país i al pensament crític i va fent via sense curta volada i necessitat de rebentaires i emmerdadors.

Com deia, no sé si tenia raó Gottfried Wilhelm Leibniz i vivim al millor dels móns ara bé, aquest únic món que coneixem el fan millor, també, la gent que escriu, pensa, debat, signa articles al Matí Digital que gràcies a els mònades de la xarxa poden arribar arreu, i no pas aquells qui s’aprofiten malèvolament del sistema binari, dels bondadosos Leibniz de la història, per la seva egolatria i amor a la destrucció, per intentar destruir la feina pacient, sincera i profitosa. Ara, que tota aquesta patuleia, tot aquests pirates d’aigua dolça, aquests brivalls de camí ral no estiguin tranquils: Per cada atac, hi haurà més ganes de Matí Digital, més ganes d’escriure i més ganes de tenir el millor dels móns. O almenys intentaré.

ENS HAN FERIT EL MATÍ DIGITAL, PERÒ HI TORNAREM AMB MÉS GANES QUE MAI, AMB MÉS ENTUSIASME QUE MAI, AMB MÉS VOLUNTAT QUE MAI.

16 de setembre 2010

Festa nacional (Publicat originalment a El Matí Digital)

Un any més hem viscut la Diada Nacional de Catalunya. Remembrança de la desfeta de l’11 de setembre de 1714, la derrota en que els catalans ja estàvem abandonats per tothom i a pesar de tot, vam intentar resistir amb dignitat. La Diada té uns rituals molt assentats: de més nous i de més antics; de més reivindicatius i de més institucionals; de més unitaris i de més aïllats. Arreu del país, de l’estàtua a Rafael Casanova de Barcelona fins el més petit monòlit del poble més remot, s’organitzen ofrenes als defensors de les llibertats catalanes, fos quina fos la postura de la vila a la Guerra de Successió. Durant anys he assistit a l’ofrena de Mataró. Òmnium l’encapçala amb una llista llarga d’entitats que, amb bona voluntat, s’aixopluguen sota el paraigua de l’entitat catalanista, de clubs esportius a casals de la gent gran, evitant una cua infinita. Pel que fa als partits i sindicats, la repetició, la manca de generositat i el to irregular és el resum generalitzable any rere any.

Enguany ha estat el primer que he viscut íntegrament a Barcelona. He pogut observar l’excès d’histerisme, l'atomització i el trist intent d’enquibir en un sol dia la radicalització dels qui situen totes les revolucions pendents just abans de la llibertat de Catalunya i l’entranyable xaronisme del més nostrat testimonialisme, especialment evident al Fossar de les Moreres. Potser, la independència començarà quan puguem posa una mica de seny en tanta estripada èbria i necròfila i tractar amb respecte l’únic monument als soldats desconeguts que tenim. Les pancartes, l’estètica, els discursos remeten a una època on l’independentisme tenia molts problemes per fer-se un forat al panorama polític i no pas a la situació actual d’assumpció normalitzada del sobiranisme. Sort de la Missa promoguda per la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, a Santa Maria del Mar, on ens vam trobar alguns dels amics d’aquest diari,...

Ofrenes, manifestacions, lectures de proclames, dubto que facin créixer el sentiment nacional més enllà dels convençuts que hi participem i que creiem que, a pesar de tot, en l’estat de coses actual, cal continuar recordant d’on venen els mals i quan comencen les penes i que, tot i això, hem de continuar reafirmar-nos fins que no assolim la plenitud nacional. L’encert de l’acte institucional, del qui avui ningú dubta, és la voluntat de fer com si fóssim un estat abans no el tinguem. Deia el meu pare, comparant amb encert l’11 de setembre amb el 14 de juliol, que puix no tenim canons almenys tenim cançons i poemes. I cantants i poetes i actors. I la senyera, els Mossos d’Esquadra i les Institucions, que poden arribar a ser els senyals d’un país normal. El perill és acostumar-nos i perpetuar a aquest status quo, que creguem que el més còmode és, per un dia, fer veure què. Ara bé, cal deixar clar que el dia que siguem un país independent i reconegut – després de donar gràcies – caldrà pensar que el dia de la festa nacional, més enllà dels actes protocol·laris i, com a molt, algun castell de focs artificials, fora bo que la gent anés a la platja.

08 de setembre 2010

Quin relat és el seu souvenir (Publicat originalment a El Matí Digital)


Des de que m’he instal·lat a Barcelona, cada dia quan surto de casa cap a la feina me n’hi trobo un bon grapat davant del Palau de la Música. Tots miren apunt i ressegueixen amb les càmeres, que subjecten amb una sola mà i amb la cinta enllaçant-los el canell, cada detall de la façana de l’obra de Domènech i Montaner. Van en grup amb un guia que els hi explica la història del Palau en alemany, japonès o hebreu. Per Via Laietana ja els veus, embalats cap a un dels punts del tour que tenen, des de fa dies, assenyalat i al que només poden dedicar uns segons. La Sagrada Família, la Catedral, la Pedrera, les Rambles, Colom, el Camp Nou i el Palau de la Música. Jo mateix he fet un creuer fluvial per Rússia, he pujat a l’Empire State, m’he retratat amb les Piràmides de Gizah i he llançat la moneda a la Fontanda di Trevi. Fer el turista és la forma de viatjar de la nostra època, d’intentar conèixer una ciutat – quan no un país! – en la meitat dels dies que tenim de vacances. No els ho puc retreure. Fan el que toca en aquests de temps de viatges low cost, quan ja fa tants anys d’aquella mítica “Si hoy es martes, esto es Bélgica” i el model d’anar pel món no té visos de canviar.

Ara bé, el que no tinc clar és quin relat de ciutat se’n duen. Articles enllà parlava d’Hamburg. Una ciutat que acull, a molt estirar, un visitant interior i algun forani que vol conèixer Alemanya més enllà dels castells de Baviera i la nova Berlín. El seu relat no pot ser monumental – i en aquest terreny a Barcelona podem presumir del gòtic i el modernisme en cinc cents metres – però pot ser-ho històric. Nosaltres, a Barcelona a banda d’acumular cases, catedrals i edificis singulars, què expliquem al qui ens visita? Els xacrosos matrimonis americans, les parelles empolainades d’Itàlia, els universitaris francesos en banda o les munions japoneses, ¿tenen clar que en aterrar al Prat, arriben a la capital d’un país amb una cultura pròpia, rica, que ha estat atenta a tots els moviments estilístics que han anat creixent a la riba del mar Mediterrani?; ¿saben que si es queden a Barcelona visitaran una ciutat antiga, fundada pels romans, capital d’un comptat que fou imperi a la mediterrània, enlairada per la revolució industrial, capaç d’encisar poetes i enfollir-se en bullangues i revolucions? ¿Saben a quin país són?

O per contra, oferim als nostres visitants, aquells viatgers de bus turístic que enganyen sobre el cartró el trilero i al restaurant de les Rambles, que caricaturitzem amb el barret mexicà, es fan fotos davant dels aparadors de les grans marques del Portal de l’Àngel i ocupen apartaments turístics sense llicència com a veïns temporals d’un barri típic, la imatge d’una espècie de Disneyland, de Poble Espanyol amb figurants desconcertats, on diu la llegenda que s’hi menja bé, fa sol i a més, prop de la platja, hi ha bonics monuments per retratar? Com deia a l’inici, tots hem estat turistes, i hem comprat a cabassos tòpics, però si volem ser ciutat i no escenari, si volem acollir i presentar un rostre culte, orgullós, bell, amb història, sinó ens conformem amb un trist aparador buit, sense ànima ni contingut potser ens cal una mica més de literatura (altres en dirien lírica) una mica més d’autoestima i de llengües per explicar i menys recomptes incompressibles de xifres, a l’engròs, de reserves d’hotel, de llits disponibles i de viatgers arribats per terra, mar i aire. Però si fos així als nostres dirigents polítics i empresarials els hi sortirien els números d’aquest negoci que cada any genera nous rècords?

30 d’agost 2010

Hamburg: La persistència de la memòria (Publicat a El Matí Digital)

Hamburg no és una ciutat on hi arribin turistes per retratar un palau, una catedral o un monument que trobaran reproduït en forma de postal, estatueta i dins d’una bola nevada en qualsevol parada de souvenirs. D’Hamburg, com de tantes ciutats d’Europa, el més important és la seva història. Història que es pot trobar en els seus carrers i els seus edificis, com un continu que sobreviu als segles. El lleuger murmuri de la història que fa que Carcassona sigui només cartró pedra, decorat de teatre.

La història determina la ciutat, fa que encara es respiri aquest aire d’independència i potència econòmica que li dóna a la ciutat el seu origen de ciutat lliure i capdavantera de la Lliga Hanseàtica que només entrà a l’Alemanya de Bismark quan aquesta va ser un projecte complet i acabat. I això fa que encara es mantingui com a ciutat-estat. I és la mateixa història la que permet entendre perquè l’Ajuntament supera en planta i riquesa qualsevol edifici religiós, deixant ben clar qui ha manat.

Però generacions després del final de la II Guerra Mundial, de la derrota del nazisme i de que es fos conscient que s’havia arribat al límit de la maldat, la història encara els és un tràngol difícil de pair, una llosa que provoca esquizofrènies, el record que tant sovint es fa massa dur portar a sobre però que s’intenta inocular en ocasions com a amenaça, d’altres com a ensenyament, en definitiva per veure si amb el pas de les generacions, alguna aconsegueix fer net de traumes, culpes, decepcions, responsabilitats... Per més que s’escriu, es discuteix, i des de la nostra posició, prou allunyats d’aquells estralls però amb les nostres cicatrius i els nostres morts a coll, fins i tot ens atrevim a elaborar alguna tesi, tot plegat ens aclapara massa per no usar el fàcil recurs de deixar la conversa als llims. Fugir d’estudi.

Potser nosaltres no en podem ser conscients - tot i haver patit una guerra civil que ens va partir pel mig i un intent de destrucció de la nostra cultura de més de quaranta anys – però, de com ha hagut de ser l’esforç d’Alemanya per tirar endavant, i ser el motor econòmic d’Europa, i una potència cultural, i una democràcia exemplar ... quan no saps on has de posar el límit d’un passat funest: En el bel·licisme que va portar a Alemanya irresponsablement a la Primera Guerra Mundial? En la política frívola i il·lusa de la República de Weimar que no va impedir el sorgiment del nazisme, tot i tenir oportunitats de matar els ous de la serp i tallar qualsevol brot? A banda del perill d’examinar la pròpia família, quan tens la por de que si no et surt un avi amb carnet del Partit Nazi te’n pot sortir un membre de les SS...

La història pot arribar a provocar un cert ofec. Un dels dies que m’estava a Hamburg, caminant tot sol pel barri de Sankt Pauli - un barri popular i antigament mariner – vaig topar amb una petita placa quadrada de llautó de no més de mig pam de costat clavada a terrada davant d’una portalada que donava a un pati de veïns interior. Sense necessitat d’entendre l’alemany, només llegint un nom i unes dates, aquelles fites que podien passar desapercebudes et feien avinent una nit en que a empentes i cops de culata algun veí d’aquell edifici va perdre la dignitat i va iniciar el llarg viatge cap a la destrucció. Vaig anar-ne trobant a gairebé cadascun d’aquells carrers de finals del segle XIX, que han sobreviscut a guerres, revolucions, monarquies i repúbliques, i vaig anar llegint fins que la curiositat es va tornar angoixant. Algunes d’aquestes petites plaques reportaven les dades d’una família sencera de pares, avis i nens i te’ls imaginaves feliços en una foto en blanc i negre abans del malson. El lleu murmuri es torna calfred i et recorre el cos... A més, no massa lluny de la ciutat d’Hamburg s’aixecà el camp de concentració de Neuengamme, que vaig tenir, també, ocasió de visitar. En un entorn preciós, una praderia d’un verd esclatant amb antics i blanquíssims caserius disseminats, s’esclavitzaven opositors i presos de guerra al servei de la maquinària bèl·lica, la megalomania constructora del règim nazi i les grans empreses de la rodalia que avui potser encara existeixen amb noms diferents. No calen metàfores.

Potser per això, si ni de la família te’n pots fiar i la tradició no és quelcom fiable perquè al final va ser prostituïda a major glòria del Führer i tot és sota sospita, el nihilisme i totes les combinacions possibles d’okupes, alternatives i el desarrelament van tenir a Alemanya un predicament inusitat. Potser per això és complicat menjar un Currywurst a un carrer de Sankt Pauli on hi ha un restaurant al costat de l’altre, tots amb taules plenes de gent a fora, i en canvi se serveixen especialitats de mig món, sovint combinades i barrejades. O potser per això, al mateix barri poden conviure al seu interior un petit club de futbol de la primera divisió, conegut per la seva militància revolucionària gairebé àcrata, l’estàtua monumental del Canciller de Ferro i tot un carrer dedicat íntegrament a l’espectacle eròtico-festiu, amb neons horteres i un parell de restaurants de menjar ràpid.

Al final, toca marxar amb aquestes dèries històriques al cap, i tot i admirar la ciutat, recórrer els seus carrers, els seus magnífics edificis comercials de maó vermell, entrar a esglésies de ritus luterà, a estacions, museus i facultats, veure passar el riu i travessar els basts parcs, no acaba la confusió entre la ciutat llegida – altre cop la maleïda història - i la ciutat viscuda. No sé que en queda en aquest Hamburg d’avui d’aquella ciutat que un jove Josep Pla deixat anar va considerar “extraordinària, magnífica, bella, impressionant” a les seves Cartes de Lluny, i de la que Eugeni Xammar en una crònica dels anys 20 n’elogiava l’ambició, tenacitat i ràpida recuperació després de la derrota a la Primera Guerra Mundial, quan tot aquell món va quedar esberlat i arrasat per una segona guerra total i el refinament més absolut en l’art de fer-ho saltar tot pels aires. Però potser també d’una vegada per totes Hamburg, Alemanya, no vol ser només definida, visitada, pensada, interpretada, escrutada a través de la seva història, i exclusivament només de la seva història amarga. Potser també vol que qui com jo la visiti s’endugui la idea del gran comerç amb tot el món, del port gegantí al costat d’una ciutat de mida humana, de color marró de totxo i verd de parc immens que té aigua i bicicletes per tot arreu.

29 d’agost 2010

Compendi de passions i vida


Abans de vacances entrava a les llibreries el primer llibre del nostre company Miquel Colomer “Tot el que tinc”, un dels darrers editats per A Contravent. Era un llibre esperat en el que Colomer, professor de llengua i literatura catalanes a l’institut del seu poble Arenys de Mar, feia temps que hi treballava aplegant, editant , retallant i acaronant alguns dels textos que havia anat publicant amb anterioritat a Internet, alguns d’ells en aquest mateix diari digital. D’aquesta tasca de compendi n’ha sortit un llibre construït sobre tres pilars fonamentals: l’educació, la seva professió; Catalunya, el seu país; i la literatura, la seva passió, relligats tots tres per l’amor. Amor a la família, als pares, als fills, a les dones, en relació a qui ens fa avinents les dificultats, les frustracions i desencertats, els entrebancs amarg, però també aquells els moments de tendresa, de joia efímera, de festa, de celebració, d’exaltació, triomf o confidència. Fora n’ha quedat l’anècdota, l’article de circumstàncies, aquells escrits en els que tot i haver-hi deixat una part del geni no eren necessaris per fer entendre qui era i que movia al seu autor.

Vaig conèixer a n’en Miquel just l’any passat i hem conversat llargament de les passions que conformen “Tot el que tinc”. Hem reconegut devocions literàries compartides – Pla, Mann, Roth, entre d’altres – i l’he vist en acció davant del món, al seu poble o a la seva cocteleria-refugi, l’he observat davant les copes, davant les dones – un assumpte que veritablement l’angoixa, una ferida que s’obre i es cauteritza al llarg del llibre – davant la seva mateixa vida que d’alguna manera apareix al llarg en tot el llibre. Còrpora imponent, coqueteria encara viva, mirada curiosa i sentimental, amabilitat sempre disposada i una emoció en la paraula que no pot dissimular ni amb una màscara d’escepticisme i s’escola en la seva particular expressivitat de to i gest. I és aquest mateix Miquel trobat a la riera d’Arenys o a la barra del Tirsa el qui escriu la seva primera obra sobre la base de lectures, dones i dies. Apel•lant constantment a l’exemple dels predecessors i les influències entre elles la destacada de Guillem Simó, autor del dietari constantment revisitat per Colomer “En aquest part del món”, i fent memòria constant de les oportunitat i el temps perduts.

Amb tot, si una cosa aconsegueix Miquel Colomer és convertir-se en protagonista deixant enrere un passat de secundari de luxe, de segon actor, d’amic de primma dona, i qui sap si podem augurar-li moltes més oportunitats de mostrar-nos el que té, el que sap, el que ha viscut o coneix, el que pensa i sobretot el que escriu, i encoratjar-lo – si ho desitja i s’atreveix – a que perseveri, en aquesta tardor, cap a un nou sender d’escriptor.

Tot el que tinc. Miquel COLOMER. Ed. A contra vent.

20 d’agost 2010

L'hora de dinar (Article publicat a Valors)

De ben petit, en aquella època remota que només hi havia tres canals i un d’ells – Tv3 – era un canal jove i ple d’esperança, sempre em sorprenia que a la televisió espanyola comencessin les notícies a les 3. Sabia que aquest era l’horari però no les havia vist mai. A aquella hora tornava a l’escola. De seguida vaig comprendre que els nostres horaris, i a més en la nostra original forma de referir-nos-en a través dels quarts respecte l’hora que vindrà, ens feien més diferents encara del que començava a intuir, respecte de la tradició espanyola. Després, amb l’explosió de canals que s’ha esdevingut, encara és possible comprovar com es manté un “telediario” per a funcionaris que no tornen a treballar a la tarda. Res és casual i tota decisió porta aparellada una manera de veure el món.

La nostra hora de dinar, tan si ho fem a casa com si quedem amb algú a fora, sempre acostuma a ser quarts de tres. És part de la nostra tradició dinar tard, com a bons meridionals allunyats del sandwich menjat en quatre mossos al parc dels nordamericans. Alhora, no allarguem les sobretaules, s’ha d’aixecar de nou la persiana o seure al despatx i tornar-s’hi a posar fins al capvespre. És evident que al nostre país també hi ha gent d’horari que fa horari d’oficina, de 9 a 3, i funcionaris, i gent que arriba a casa a les tres o quarts de quatre. Però quan un país determina la seva hora de dinar diferenciant-la d’un altre, que a més li intenta colar dia sí dia també un altre horari a través de la televisió, està dient que l’àpat, a banda de ser un plaer, també és una voluntat de ser, d’assenyalar una personalitat, de marcar un costum, d’assegurar uns ritus. I és més, d’aquest àpat de quarts de tres en diem dinar, tant diferent del castellà “almorzar” que als catalans ens fa anar de corcoll quan hem de parlar en la seva llengua!

22 de juliol 2010

Toros (publicat a El Matí Digital

He anat als toros, per primer i, potser, última vegada. Tot dependrà de com acaba tot plegat al Parlament de Catalunya. Sempre m’he declarat taurí, per “épater les bourgeois” i per una certa curiositat per aquesta festa. És cert que a la família materna s’expliquen històries de bestiar boví, i en aquesta línia hi tinc algun avantpassat afeccionat, però tot plegat no crec que tingui massa influència en la meva defensa de la festa. L’he defensat sense anar-hi, i no crec que hagi errat. És cert que la Monumental no és avui la millor plaça per l’inici d’una afició que a Barcelona poc a poc – i ja abans de l’amenaça de prohibició – esllanguia, però la il·lusió perduda de veure al mestre José Tomás, d’una vegada i per totes després de perdre’m la seva corrida amb sis toros de l’any passat, per motius de salut i tenint entrades, em va fer decidir.

En tenia ganes i m’hi vaig sentir còmode, no ho puc negar. Em va semblar que anys enrere m’hi hauria aficionat de bon grat però alguna cosa em deia que era massa tard. Vaig gaudir seguint amb atenció cada terç de vares, banderilles i mort, el ritual antiquíssim, les respostes de cada graderia i l’ambient en general d’un escenari que m’era absolutament desconegut. Tot i que es van fer voleiar senyeres en una agònica i sincera senyal de catalanitat, vaig preferir deixar de banda qualsevol tema d’identitat, aquest espiral cínic que usen els més bel·ligerants de totes dues bandes. Resulta curiós que el líder d’uns dels partits més contraris a les curses de braus, a banda de fill de la minyona com es va definir, sigui un conspicu caçador de senglars, o que un dels diaris que més demagògicament ha ficat la banya – perdonin la referència – en el tema, oferís durant anys crítica taurina en català, reprenen de forma saludable una premsa completa i enllaçada amb la història. O la defensa a mata degolla – perdó, aquest cop per la sang – entre els partits dels estimats correbous de l’Ebre, tan propis de la tradició mediterrània, com els bous amb foc de València, com els encierros de Pamplona, com els toros de Ceret o Nimes o de Portugal.

I precisament, mentre els primers toros no volien morir com cal i queia hipnotitzat pel definitiu i final – si hi ha silenci – duel entre la bèstia i el bell, pensava en aquests debats tan propis del nostre país, estèrils, estètics i demagògics, que ens fan perdre temps i moments per altres temes més importants i que tapen tantes vergonyes, i que alhora impedeixen que actuï la intel·ligència... perquè, com és que cap d’aquests diputats que van passar-s’ho tant bé amb les performances de comissió parlamentària no ha proposat una solució transaccional que – tot i que mutili el ritual de la mort ancestral – permeti combinar l’estima pels animals i el manteniments de les tradicionals? I en tot cas, potser aquesta tradició que a Barcelona va ser viva s’hauria anat morint, poc a poc sense que ningú la molestés... Però, segurament, és millor acabar la legislatura amb un gran titular de focs d’encenalls, abans de perdre – de nou perdonin – bous i esquelles.

Pel que fa a la corrida, els primers toros van ser poc dotats i els destres van fer el que van poder, menys evident en el cas del Fundi. El cinquè va permetre a la plaça traure’ns l’espina de no haver pogut premiar al Juli en la seva primera feina i va ser ovacionat i tallà orella. I Manzanares, a coll i bé va donar la volta a l’arena, amb les dues orelles del darrer brau ben merescudes. Fos com fos, turistes, aficionats, curiosos i cronistes com jo mateix, érem més mansos que els toros, teníem necessitat d’una gran tarda que de ben segur que no ho va ser, tot i gaudir de molts bons passes de El Juli i José Maria Manzanares, però ni que els toros haguessin estat vaques hauríem cremat cap convent, com el 1835.

11 de juliol 2010

La conclusió independentista


Veníem de moltes ofenses, algunes suportades amb veritables estoïcisme, molts anys d’intents de pacte, de necessitat comprensió, de voluntat de construir i fer-nos estimar que topaven una i altra vegada amb les restes dels ponts que ens van dinamitar al davant. Érem conscients dels nostres fracassos, farts de que una vegada i una altra ens diguessin qui mana i com ens volen.

Veníem de moltes reflexions fetes, molta tinta i molta lletra impresa sobre el país, la nació, la llengua, la voluntat de ser, el fet diferencial... Veníem amb molts anys al darrera, amb molta història a les nostres espatlles, les dels més vells i les dels més joves que l’hem rebut per herència.

Veníem de la Roja i els adjectius imperial i castissos cap a una selecció que si bé no podem estimar és farcida dels nostres jugadors i ídols; veníem de la cantarella insuportable, repetida una vegada i una altra, de “la Cataluña real y española” contra una suposada Catalunya fantasmagòrica, arcàdia nacionalista dels polítics. Veníem del mateix anticatalanisme, del mateix odi d’ahir i sempre.

I ens varem trobar tots amb una solució clara: Independència. Ja no és un crit de màxims, una bravata insensata per desfogar-nos, ni l’espantall de quatre incendiaris, sinó la conclusió que hem arribat després de tots aquests precedents. A afegir-se als que sempre hi han estat, alguns hi arriben per patriotisme i per evolució natural del nacionalisme que durant anys es va poder fer compatible amb el desig modernitzador del primer catalanisme. Altres, després de veure com cap de les solucions anteriorment proposades des de Catalunya no han ni estudiades. Fins i tot hi arriben aquells qui s’ho miren tot més aviat des del benestar i el factor econòmic. La conclusió independentista.

Ahir la manifestació – històrica, multitudinària, per a recordar diran els qui escriguin sobre ella – va fer sentir la veu d’un poble que ja només es pot mobilitzar per assolir un estatus de nació lliure. La majoria dels manifestants van viure una mutació en directe: la convocatòria era contra la sentencia de l’Estatut, però rebutjant que un Tribunal dictés com ens havíem d’autogovernar - d’acord amb les lleis i la Constitució que li permet – i dient ben clar que som una nació – en contra de la definició folkloritzant i sotmesa a la indissoluble unitat d’Espanya d’aital sentencia – estàvem proposant la solució independentista. El federalisme – o qualsevol de les propostes enterrades – es resumia en la ridícula gorreta de Miquel Iceta. Per això ahir la conclusió va ser independentista i la senyera del nen que assisteix a la primera manifestació de la mà de sons pares, l’emblema de la parella de mitjana edat arribats de comarques en autocar i la bandera de la colla de joves universitaris que s’han citat per anar-hi plegats va ser l’estelada.

Però compte amb aquest independentisme seré, intel·ligent i exigent. Tot i que desconfia dels polítics i vol que facin un pas més, no anirà darrera de propostes que no estiguin a l’alçada del civisme, la responsabilitat i l’alegria d’ahir. El crit d’independència al Passeig de Gràcia és la conclusió de tots els processos, el punt d’arribada de tots els camins i, per tant, prou ampli per aglutinar i sentir-se majoritari. La conclusió independentista és, bàsicament, moderada, reflexiva i pragmàtica. Faran bé els grups minoritaris, autodestructius i sectaris d’analitzar com és que un milió de persones els passa per sobre mentre ells no arriben a treure el cap, com poden sintonitzar amb la ciutadania que ahir va omplir els carrers i que obligarà als partits que volen governar a obrir-se a la conclusió independentista o fracassar.

04 de juliol 2010

Una reacció política i simbòlica (Article publicat a El Matí Digital)

Segons la premsa madrilenya més retorçada el Tribunal Constitucional ha donat carta blanca a l’Estatut. A parer de la catalana ens l’han retallat i encara podia haver estat pitjor. El President de la Generalitat acata però es disgusta, la Vicepresidenta De la Vega està satisfeta. I són del mateix partit. Sabem que ens han anul·lat quinze preceptes i, el més perillós, ens n’interpreten una trentena, però sobretot som conscients que es tracta d’una presa de posició simbòlica i política. Siguin quins siguin els articles anul·lats o interpretant, tan és. El més important és que la sentencia ve a dir que ni complint escrupolosament les lleis – les lleis que determinen que som una autonomia dotada d’un Estatut que és una llei orgànica de l’Estat sotmesa a la tutela constitucional – se’ns permet una àmplia autonomia satisfactòria amb la nostra voluntat de ser. Ens volen els ponts, ens demostren una vegada més que, ara amb el Tribunal Constitucional fent de quart poder, de legislador negatiu, passi el que passi, Espanya sempre té la darrera paraula. Manté el poder. Controla, subordina, tutela.

L’endemà d’aquesta Sentencia d’alt valor polític i simbòlic, podem fer recompte dels escarafalls, les declaracions, els discursos dels nostres líders polítics. Però no és gens clara quina serà la nostra reacció com a país. Unamuno ja ens va dir que ens perdia l’estètica, i més enllà d’actes solemnes i la manifestació del dia 10 – a la que assistirem com a bons sentimentals i amants de les jornades històriques – no veig clar quin pla tenim. I més ben dit, sospito raonadament que no en tenim. Davant d’un acte simbòlic ens cal una reacció d’aquest caire. Catalunya no es pot permetre que l’endemà de l’emprenyamenta aquí no passi res, que caiguem en la resignació i en la fatalitat, en l’assumpció de que el nostre país no té solució. Cal deixar ben clar que no ho farem, amb actes que ho posin de manifest. De contingut simbòlic, de força emotiva. Posem per cas una retirada de les Corts, un fre a qualsevol acord amb el govern central, cap visita oficial ni reunió amb els polítics espanyols.

Després de les vacances, no casualment properes, votarem en unes eleccions en que no s’hi valdran ni mitges tintes ni mitges veritats. Els qui ens han tornat a dir amb la seva sentencia que ni ens reconeixen com a nació, ni tenim dret a dir res la nostra llengua, la nostra justícia o les nostres finances, i encara ens perdonen la vida mentre posen de manifest que tots els ponts i totes les enteses estant trencades, no ens han pres – per més que vulguin – la nostra voluntat democràtica. La democràcia inclou totes les fórmules de l’autogovern, començant per la independència, que cada dia espanta menys i convenç més. I també és una resposta simbòlica i política.

Article publicat originalment a El Matí Digital, l'endemà de fer-se pública la sentència de l'Estatut.

27 de juny 2010

Un any (Article publicat a Valors)

Fa un any vaig deixar la feina que feina d’advocat, l’anar i venir i l’intent de resoldre problemes d’uns clients que exigien sempre solucions per abans d’ahir. En un principi era una carrera que m’agradava i he de dir que vaig trobar el plaer en l’exercici del dret. Fins i tot, l’estímul constant, la recerca d’una sortida imaginativa als casos i la necessitat d’interpretar a conveniència les lleis les veia com el meu futur immediat i remot. No obstant, un avís de salut em va fer deixar i enviar, gairebé, al botavant l’experiència del dret.

Cal dir que aquest sal al buit sense xarxa, en principi no tenia una sortida clara. No sabia que podria fer l’endemà de la decisió. Era evident, m’agrada escriure i l’afició periodística que havia començat fa 8 anys a l’enyorat “Full de Mataró” – precedent d’aquesta revista – no havia minvat, ans al contrari creia – en somnis - que aquest podria ser el meu futur. No obstant no em creia tan arrogant com per creure que l’endemà de prendre la decisió de deixar de banda el dret, em farien reporter, periodista, cap de redacció, director d’un diari...!

Poc a poc i bona lletra, em vaig apuntar a un màster de periodisme. Al principi tenia por. Creia que els meus companys serien tots periodistes experimentats i jo un ingenu “parvenu”. Ara ja he acabat el màster, he conegut un munt de professors i professionals i estic treballant en el món del documental de televisió. Déu n’hi do! Un any de canvi, que ha passat ràpid però que tan sols ha tingut els dotze mesos de rigor i on he passat de l’americana i corbata, del codi civil i els escrits dirigits a jutges, als guions, a les entrevistes i a la recerca d’informació, prenent-me el canvi, el risc, el somni i la incertesa com el plaer que són.


Article publicat al número del mes de juliol de la Revista Valors.

18 de juny 2010

Tancament de Caixa (Publicat a Matarónoticies.cat)

Dimarts Caixa Laietana signava la “fusió freda”, - forma col•loquial en que es coneix aquesta martingala del Sistema Institucional de Protecció -, amb Caja Madrid, Bancaja i un seguit de petites entitats de diferents comunitats. 147 anys després de la seva fundació, una de les entitats que donaven caràcter de ciutat a Mataró passa a formar part del grup de caixes d’estalvis que se situen sota l’òrbita del nou holding madrileny que dirigirà l’exministre d’Economia i exdirector del Fons Monetari Internacional, Rodrigo Rato.

Segons sembla a nivell de Conselleria d’Economia hi ha hagut força reticències a aquesta integració – que allunya el centre de decisió d’una entitat del país i empetiteix el poder de la Caixa a nivell espanyol – però a Mataró s’ha seguit amb resignació i passivitat.
Cal reconèixer el paper històric de l’entitat d’estalvis a la ciutat, el valor indiscutible de la seva obra social per la ciutat, en el desenvolupament del seu benestar i cultura. Només la Biblioteca Popular, que durant dècades va ser la única de la ciutat, ja mereixeria tot el record i agraïment. Ara bé, aquest treball indiscutible a la ciutat, ha anat emparellat a una manca d’ambició, de voluntat de tenir un paper, una personalitat i una rellevància a nivell de país, més que notòria. Només cal recordar com als anys seixanta, en el moment de l’expansió per la comarca, es va decidir el canvi de nom. De Caja de Ahorros de Mataró, a Caja Laietana. De la referència genuïna a la ciutat que l’havia vist néixer al gentilici – de ressons arqueològics - dels primers habitants de la zona del Maresme i el Barcelonès. Fins ara teníem Caixes de Tarragona, Girona, Manresa, Terrassa, Sabadell, Manlleu i el Penedès, però no una Caixa de Mataró.
Potser el nom no fa la cosa, però el manteniment d’un nom denota una força, un caràcter. Avui, se’ns diu que es mantindrà el nom de Caixa Laietana i que aquesta serà la marca del grup a les comarques de Girona i Barcelona (excepte la capital). Segurament també se’ns dirà que es mantindrà la seu i l’obra social... fins quan? No em costa d’imaginar un dia, més proper o més llunyà, en que necessitats econòmiques i crides a l’eficiència i l’eficàcia faran unificar el grup i fer-lo voltar tot sobre un mateix nom i una mateixa direcció forta i centralitzada.

Potser un futur sense una entitat singular amb el seu centre de decisió a Mataró, diluïda en un magma madrilenyo-castellà tan llunyà, és símptoma d’un cofoisme, una manca d’ambició i un perill, en definitiva, d’evaporació en un garbuix informe que amenaça la nostra ciutat. De moment, el tancament – més o menys metafòric de la nostra caixa – no augura res de bo.
Publicat originalment a Mataró Notícies, web dels serveis informatius de Ràdio Mataró.

15 de juny 2010

Anar a "marc" (Article publicat a Valors)

En el moment d’escriure aquest article encara no hi he anat. Potser hi aniré quan faci més dia que tinc calor, o quan pugui creure que l’aigua no és gelada. Però ja n’hi ha molts que hi han baixat. Segur que en d’altres pobles ja reben cues de visitants de diumenge, i alguns delaten amb la seva morenor, força estona torrant-se al sol. Però jo encara no he anat a “marc”, dit a la manera de Mataró, pronunciant una c després l’erra de mar. I no en diem anar a la platja o anar a banyar-nos. Ens referim al mar. Perquè una platja sense mar no seria res tan diferent de asseure’s a prendre el sol a una clariana o una plana d’una vall.

La platja té quelcom d’especial. I sobretot per aquells que hi hem nascut a prop. Sabem que hi és. Ens agrada pregonar la sort que tenim de viure al seu costat, però sovint o no li fem cap cas o no hi anem mai. Si hi anem, però, ho fem de forma displicent, aparentant rutina i allunyant-nos desdenyosament del visitant ocasional, pel qui baixar a la platja és motiu de festa.

Desitgem el sol, però no hi anem si es veu un núvol a l’horitzó. Som exigents, i de seguida perdem l’alegria d’anar-hi amb els amics, en colla, fent xivarri i jugant a l’aigua a fer el mil homes. No se’ns acudiria anar-hi a ple sol, ni posar la tovallola arran d’un ramat de criatures. Tot i els inconvenients i el fals disgust que en pot provocar, a la gent de prop del mar ens agrada acostar-nos-hi: passejar arran d’aigua, deixar que el sol ens cremi, aguantar tota la força de la calor fins que no podem més i ens submergim a l’aigua, per alliberar-nos...

I ara, quan hi anem, tot just quan comença l’estiu, busquem horaris estranys, llocs arrecerats i lectures darrere les que amagar-nos, com si volguéssim aparentar que el plaer d’anar a “marc”, d’anar al mar, no el vivim i el sentit, no el necessitem com un plaer.

12 de juny 2010

Diumenge votaré a Agustí Benedito


Vinc d’una família barcelonista de tota la vida, de Lateral i entrepà. Sentimental i emotiva. Que viu anar al futbol com una festa i ha viscut tots els avatars de la nostra historia. Gent que ha anat a l’Estadi en totes èpoques, al costat de la colla de sempre, i que és conscient que forma part d’un sentiment i un equip tan fa 50 anys com ara. L’any 1978 el meu avi va voler votar a Víctor Sagi, rei de la publicitat i qui segons tots els pronòstics era el candidat amb millors opcions davant d’Ariño i Núñez. Els rumors van dir que el constructor havia amenaçat amb dossiers sobre faldilles i mals negocis ... fos com fos, va guanyar les eleccions i va marcar vint anys i escaig de vida barcelonista amb un estil entre tribuna i anestèsia. A casa, sempre vam ser fidels al Barça però mai vam considerar-nos còmplices del president. Va guanyar títols però va tallar amb la tradició històrica del club introduint als despatxos l’al·lèrgia als pols del país, l’allunyament a qualsevol consideració del Barça com més que un club. Després d’uns anys funestos, a les eleccions del 2003, les nostres preferències eren per a Bassat – oponent a Gaspart tres anys abans - però en campanya vam descobrir la candidatura que encapçalava Joan Laporta, amb un grup de joves que van fer-se famosos per l’ús del powerpoint i el “cercle virtuós”. Oposats al passat i plens d’idees pel club, parlaven clar i tenien molta empenta. Aquells van ser els nostres candidats. I per primera vegada va guanyar el nostre candidat.

No cal dir que els èxits esportius han estat els millors de la història, així com la projecció catalanista del club, la reubicació del club com a estendard de país i la recuperació de l’orgull de pertànyer al Futbol Club Barcelona. No ens vam equivocar. A pesar de sortides de to i episodis en que molts no es van reconèixer, períodes que potser no haguessin calgut i coquetejos amb països que no voldríem ni recordar. I no cal dir que el passat ha quedat tan enrere que avui, a les eleccions presidencials al Barça, no hi ha cap candidat que no tingui a veure amb la candidatura laportista del 2003.

Em toca votar i tinc clar que votaré a Agustí Benedito. És el candidat que més em recorda als barcelonistes que he conegut tota la meva vida. És el que més s’assembla a aquest barcelonisme sentimental i apassionat, d’anar a l’Estadi comentant l’alineació i sortint-ne encara embadalit amb el partit. Tan barcelonista, i amb les coses tan clares, com qualsevol dels socis que s’asseuen al meu costat a la primera graderia de Lateral, com els successius companys amb els que he parlat de jugadors i equips, com el barcelonisme familiar. El que més em recorda aquest esperit inconformista i ple d’il·lusió que ens va seduir fa set anys. He anat seguint la seva campanya: els hi ha costat però hi són i quan ha pogut començar a explicar-se, molts s’han adonat que en aquesta campanya no hi ha dos candidats. S’han adonat que Benedito no és només un vot útil, sinó un vot d’il·lusió, confiança i reflex de milers i milers de socis, d’afeccionats, que no poden sentir-se propers a les baralles de club de tennis, a les sofisticacions dels acostumats a Tribuna i que no se senten còmodes parlant allunyats dels assessors. En una campanya que no es pot parlar de futbol – l’èxit fa intocable aquest apartat – només es pot parlar de caràcters i tarannàs. I m’agrada el d’en Benedito i la seva gent. Clar, fresc, amb ganes. Diumenge votaré Agustí Benedito.

04 de maig 2010

Si plou, més val mullar-se... (Article a Valors)

Com ens deia en Raimon, el nostre país no sap ploure, o plou poc o plou massa. Com seguia la cançó si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe. Sempre estem entre l’amenaça de la restricció o les conseqüències de dies de tempesta i rierada, aquesta darrera tan pròpia i característica del Maresme. Enguany, també podríem parlar de nevades, que pel que sembla el nostre país tampoc està massa prest en aquests assumptes. Amb aquest panorama meteorològic els ciutadans que han d’anar a treballar, a portar els nens a l’escola o fer qualsevol encàrrec surten al carrer més aviat desconcertats.

En dies com aquests, si se surt de casa amb un bon paraigua, dels de pal llarg i mànec de bastó, hom es pot trobar amb la cruel sorpresa que el dia gris i lletjot que ben bé semblava de pluja de bon matí, a mida que passen les hores es vagi obrin i acabi en un sobtat dia de sol cap allà a migdia. Les possibilitats d’oblidar, doncs, el paraigua ja innecessari són prou altes.

Però, fins i tot si el dia és en efecte plujós i la rutina diària ens obliga a sortir sota una bona tempesta, pot ser que el paraigua – especialment si es tracta d’un d’aquells models plegables pensats “per si de cas” – no sobrevisqui a l’aventura: Quantes vegades no hem vist, tristos i abandonats, paraigües atrotinats, doblegats pel vent i amb l’esquelet deformat, com víctimes innocents de les inclemències del temps?

Així quan cau un bon xàfec, sovint des de casa – seguint el tòpic del plaer que suposa veure ploure a través de la finestra – penso que si ara calgués sortir potser fóra millor mullar-se fins quedar ben xop que no pas lluitar per mantenir l’estabilitat d’un precari paraigua o pensar si finalment ens l’hem posat a la bossa. Potser és millor creure que córrer sota les gotes, mullar-se ben bé la cara, buscar infructuosament un balcó on arrecerar-se pot ser, fins i tot, un plaer en dies de pluja.

Article publicat al número d'aquest mes de la Revista Valors.

03 de maig 2010

Un crim al costat de casa (Article publicat a El Matí Digital)

Arribo a casa després d’una estona de fer ràdio. El meu carrer, habituat al pas però molt poc acostumat a les multituds, presenta una paisatge estrany: tres cotxes dels Mossos d’Esquadra, tants d’altres sense retolació, agents uniformats i de paisà, testimonis, veïns curiosos... De seguida m’informen del que ha passat: al carrer del costat de casa, al carrer que veig des del finestral de la meva habitació i que tan sovint em serveix de referència per a que em localitzin, hi ha trobat un mort. Pel desplegament policial que envaeix tota la via sota la meva finestra, no hi ha masses dubtes de que es tracta d’un crim.

Els veïns encuriosits s’aboquen als balcons, mentre els passavolants xafarders s’abraonen sobre els agents de policia o s’interroguen els uns als altres a la recerca d’algun detall sobre el que ja tothom anomena assassinat. N’hi ha qui diu ja té teories, d’altres ho comuniquen als altres a través del telèfon mòbil i estic segur que en algun moment o d’altre apareixerà la senyora en bata que sorpresa es pregunta com ha pogut passar, tan bona gent com hi ha en aquesta escala. Alhora, arriba el jutge i el furgó de la funerària. Cadascú hi té el seu paper.

M’estranya un fet, per poc habitual davant de qualsevol acte violent: Cap càmera, cap periodista rere detalls esgarrifosos i bassals de sang. Som a Primer de Maig, i com que el periodisme més que vocació és feina, tot sembla un desert, informativament parlant. Quan salta la llebre i els periodistes de guàrdia tenen les primeres dades, els investigadors se’n desentenen... però això no els impedeix, als periodistes donar les primeres informacions i als policies del grup d’homicidis estar-se tot el dia, fins i tot l’endemà, al pis on s’ha trobat la víctima.

Al carrer del costat de casa, un carrer costerut, obert arran del centre a mitjans del segle passat, de blocs dels seixanta i d’altres més moderns, rematat en un dels seus xamfrans amb un bonic xalet que em permet observar pins, heures i teules vermelles, hi ha hagut un crim, i ben bé que l’ha desconcertat.

Article publicat a El Matí Digital, dins la meva secció El Vermut.

26 d’abril 2010

Un altre article de Sant Jordi (Publicat a El Matí Digital)

Fa més o menys un any començava les meves col•laboracions en aquest mitjà amb una crònica de Sant Jordi, escaigut dos o tres dies abans. Era, bàsicament, una acumulació de retalls agafats el vol durant la tarda de la diada. Alhora, també era la manera d’atrevir-me a entrar pel camí del costumisme. Un costumisme que no es deturés – només – en festes assenyalades sinó que pogués reviure postals aparentment irrellevants.

Si el Sant Jordi passat representava l’alegria de viure després d’uns mesos d’intranquil•litat, i qualsevol destorb era vist més aviat com un núvol passatger en dia assolellat, el Sant Jordi de divendres va tornar a ser la diada laborable que sempre ha estat. Durant tot l’any es discuteix, més aviat absurdament, sobre la conveniència de declarar festiu el dia de Sant Jordi, inclús els de sempre proposen declarar-la festa nacional en contraposició de la diada de l’11 de setembre.

Que volen que els digui, a mi Sant Jordi m’està bé com és. Amb l’èxit del turisme de cap de setmana, i havent-hi tantes segones residències, algú s’imagina en festiu els rius de gent amunt i avall de Rambla Catalunya? Algú creu que estudiants i gitanes es barallarien per vendre’s – amb ofertes de tot tipus – la rosa per les nostres donetes? Algú pensa que els escriptors s’avindrien al rally entre una parada al capdamunt de Passeig de Gràcia i l’altra a baix de Plaça Catalunya? De veritat que tots participaríem en el que s’ha dit la festa cívica més bonica del món, l’exemple d’un poble que regala llibres i declara el seu amor amb flors? O tot acabaria com una Setmana Santa més, on gairebé hi ha més gent a la processó del peatge de Martorell que a la del Silenci de Dijous Sant?

A més, tot poble té la seva festa i aquesta té els seus rituals i costums. L’aglomeració de passejants, els autors mediàtics, les llistes d’èxit, els suplements dels diaris, la ràdio i la televisió fent programes a peu de carrer, les roses per les companyes de feina, els dinars amb amics, el no poder comprar el llibre que vols ni amb la calma que necessitaries, les trucades demanant recomanacions d’últimíssima hora, els turistes perplexos que coneixen sobre la marxa la nostra festa, ... són els nostres, i no en tenim més.

Ja em sembla que torno a sentir els qui diuen que Sant Jordi hauria de ser festiu. Deuen ser els mateixos que pel pont de desembre en comptes de passejar per la fira de Santa Llúcia ho fan per Petra. Per dir alguna cosa.

Article publicat a El Matí Digital.

22 d’abril 2010

El reflex de Samaranch


He seguit el debat generat a arran del traspàs ahir de Juan Antonio Samaranch: Hem vist lloances desbocades pel seu paper en l’olimpisme, el record inesborrable de les seves paraules “A la ville de...” que tots els qui vam ser petits l’any 92 tenim gravat. Per altra, duríssimes crítiques al seu passat durant el franquisme fins a convertir-lo gairebé en un heterònim del dictador. Tot plegat no deixa de ser símptoma del pes del passat que no som capaços de treure’ns de sobre i uns lògics dolors que les subtileses de la política no han pogut calmar ni abans ni avui. La tirania té el poder de manipular el passat, tòrcer el present i embrutar el futur. Avui dia el franquisme encara sembla quelcom viu, que apassiona, fragmenta, encoleritza... només cal seguir mínimament l’actualitat per veure-ho. Fer net després d’un tràngol com aquest no és qüestió d’una generació ni de dues ho podem comprovar en la història d’Europa – tan sigui Alemanya, Rússia o Itàlia... – i qui posa exemples internacionals sovint oblida les vergonyes d’intel·lectuals o presidents austríacs amb passat a les Waffen-SS, retòriques retornades allà on es va dir mai més o nostàlgies després de belles revolucions.

Justament l’assumpte Samaranch ens situa en aquest a complexitat d’un passat irresolt i un hipersensibilitat amb la història mal curada i mal tancada. L’expresident del CO va seguir una trajectòria fabulosa: audaç membre del partit únic del franquisme, crescut en el submón dels miracles per intrigants i barruts que és l’esport, president de la Diputació dels darrers anys de la dictadura i ambaixador durant la transició abans d’entrar en l’organització olímpica – a banda de presidir la Caixa de Pensions de Barcelona ... però Samaranch com Sentís, com Estapé, no era Girón de Velasco ni membres del búnquer, sinó precisament un de tants barruts, aprofitats, amorals que els règims dictatorials creen i que n’asseguren la pervivència en una equilibri sinal·lagmàtic de vidre fins que l’acaben deixant caure per participar en el nou marc que s’obre, fins i tot arrogant-se el paper de facilitadors, mitjancers, elements necessaris.

Un dels llibres que més m’han impressionat ha estat les memòries d’Albert Speer. Vaig quedar fascinat pel personatge en un telefilm sobre el Judici de Nuremberg, i fins i tot el llarg i apassionant relat autobiogràfic llegit d’una tirada no em va ajudar a esbrinar si l’arquitecte de Hitler era un artista atrapat per les circumstàncies i atordit per la personalitat del Führer, com ell pretenia presentar-se, o el pitjor i més cínic dels membres del terror del Reich. La jugada de la distracció li va sortir prou bé a Speer – qui fins i tot va distanciar-se totalment dels seus excamarades explicant un pla frustrat per matar Adolf Hitler -, doncs, només va ser condemnat a 20 anys de presó i en sortir va poder escriure aquest llibre i ser una fugaç estrella històrica. Potser justament el que impressiona del llibre és com aconsegueix és que acabis comprenent-lo, i aquí entenc que rau l’explicació del truc: la seva amoralitat seria compartida en molts de nosaltres, doncs la fusta d’heroi és escassa i ningú ens ha assegurat fins ara que l’egoisme, el desig de poder, la vanitat o l’astúcia no ens fessin posar-nos un uniforme, aixecar el braç o ser còmplice d’un sistema totalitari.

Tornant a la nostra dictadura, carregar els neulers contra Samaranch per la seva brillant carrera dins de l’amoralitat poc honorable de la dictadura quan justament des del club dels “demòcrates sempre se’l va acceptar, honorar i encimellar amb la paradoxa que alguns dels qui ahir clamaven a favor de Garzón i el judici del franquisme avui el ploren oblidant la seva “camisa azul”) em sembla avui excessiu... sobretot quan hem construït el nostre present grinyolant sobre l’entesa fins al final entre vells i hàbils tafurs. Tafurs de camises, de passats, d’ideologies i de tiranies que una vegada més ens posen al davant un mirall on veure’ns les vergonyes. O la realitat.

21 d’abril 2010

En silenci a Poblet (Article publicat a El Matí)

Ni telèfon mòbil, ni Internet ni ràdio. Tampoc televisió ni diaris. Cap mitjà de comunicació ni cap soroll. Passo un parell de dies a Poblet en absolut silenci. El silenci no forma part de la meva manera de ser. Expansiu i baladrer, sóc home de conversa i de música de fons. La calma allarga el dia extremadament i afina – fins a límits desconeguts fins ara – els sentits. Com estant quiet i callat en una màquina de ressonància magnètica, estar entre les parets d'un Monestir on la regla encomana la moderació amb el soroll, de primer em provoca una certa escalfor contrastada amb un cert esglai gelat. Més o menys el que diríem un calfred. Angoixa. Amb el pas dens de les hores, el cos i la ment s’hi acostuma i serà al sortir al món exterior quan hauràs de passar per una estona de descompressió. Per no fer-se mal.

Els monjos dinen i fan els àpats en silenci, no parlen entre ells ni per agrair-se l'un a l'altre al passar-se el pa. Un d'ells, escollit setmanalment, llegeix textos religiosos i també històrics. O escolten música: Haydn el passat diumenge. La lectura i el menjar, distracció mil·lenària com la pròpia regla de Sant Benet. Com tantes vegades quan es hom dina sol, el dinar s'enllesteix despresa. Es trenca el silenci per la fressa dels monjos i hostes que van sortint i aprofiten el moment per comentar qualsevol cosa. Els cistercencs enraonen quan cal, però l'absència de qualsevol soroll s'agreix i l'alhora s'enyora, no sentir res, ni cotxes, ni motors, ni alarmes ni un martell neumàtic obrint una rasa a terra. Si avui dia una biblioteca no és gaire silenciosa (Si mai ho van ser, doncs a la de l'Ateneu s'hi bevia, s'hi feien reunions i fins alguna revista hi feia consell de redacció) un monestir amb segles a l'esquena, amb història i molt de país al darrera, deu ser l’única reserva de silenci d’un país mediterrani i cridaner com el nostre.

Quan es trenca el silenci és en les pregàries: a Matines, Laudes, Migdia, Vespres i Completes, la veu dels monjos es torna bellíssima per adreçar-se cel amunt, lloant i donant gràcies a Déu. Pregària i treball és el resum esquemàtic de la regla de Sant Benet de Núrsia – l’Ora et lavora que no figura en cap dels seus capítols – que segueixen a l’Ordre del Císter. El treball avui es simplifica en la cura i conservació del que va ser Panteó Reial, Monument Històric, perquè els turistes – els hostes del nostre temps – s’hi trobin a gust i ajudin al manteniment de la comunitat de monjos de Poblet.

Aliens al món, en silenci, en austeritat, però amb un esperit jove i secular – en el sentit de pervivència segle rere segle – alhora, la comunitat cistercenca de l’Abat Alegre roman, i si hem de fer cas a les xifres i dades de vocacions i edats, per molt de temps encara. Si vosaltres mateixos, alguna vegada us trobeu a la recerca del silenci o el temps, o sentiu una respectuosa curiositat per la vida monàstica a l’abadia fundada per Ramon Berenguer IV, allà en una plana de la Conca de Barberà us hi acolliran sempre, doncs encara avui la regla obliga als monjos a rebre a l’hoste com al Crist.

Publicat originalment a El Vermut, la meva secció al Matí Digital

19 d’abril 2010

Me'n vaig a peu (Article publicat a Valors)

Sovint el neguit que em provoca no tenir la paciència suficient pot més que la comoditat de viatjar en autobús o en metro, o en qualsevol dels mitjans de transport. Fins i tot, de bon matí molts dies no em sento capaç d’esperar els segons que triga a pujar l’ascensor fins al replà de casa. Per això, comptant el benefici que et suposa reduir el temps d’esperar i aprofitar per començar el trajecte al mateix moment, decideixo que me’n vaig a peu. Que avui camino. Que aquesta vegada baixo les escales fins a la porta del carrer.

A pesar d’això, no concebo el caminar com un fet en si mateix, sinó com una forma de desplaçament. Caminar sense un destí, és passejar... un dels més grans plaer, però caminar ben de pressa, com qui s’entrena per una prova atlètica sense un punt d’arribada, ferm en la disciplina i orgullós durant el camí, em sembla un costum postmodern, com la majoria dels paisatges inhòspits per on transiten la majoria d’aquests grups que com s’autodefineixen “queden per caminar”.

Caminar, per mi, és anar a peu. A peu de carrer, i amb diligència. Sense badar però sense deixar d’estar absolutament atent a l’entorn. Quan vas a peu a la feina, et creues amb un munt de gent que també s’acosta caminant cap als seus llocs d’estudi o de treball. No tens temps per creuar-hi paraules, però si es repeteix la rutina, acabes memoritzant rostres i esbossant somrisos. No tens temps per parades ni per trencants, però et converteixes en un absolut coneixedor del teu camí, del traç definit que cada dia segueixes en aquesta dolça rutina.

Així doncs, amics lectors, me’n vaig a peu. Pel camí, a pas un pas lleuger que em permeti concentrar-me, aprofitaré la distància per anar pensant el proper article d’aquesta tirallonga – que ja sembla prou consistent – de petits plaers, d’innocents vicis. Però aquests camins són sempre curts, i quan un munt d’idees, de frases bullen, de seguida has d’aturar-les: Has arribat a la meta, la feina, l’estudi o bé la cita que tanta il·lusió et fa i que ara potser voldries ajornar per aprofitar la visita de la musa inspiració.

30 de març 2010

És cosa nostra, només? (Article publicat a l'Espai Hayek de la Fundació Catalunya Oberta)

Ja fa força dies que escoltem per ràdio i televisió com una veu seductora i alhora enèrgica ens recorda que d’aquesta situació econòmica (i suposo que social i política) només ens en sortim entre tots, en traducció literal de l’original castellà que dóna nom a la campanya i al lloc web. Qualsevol misteri desapareix quan sabem que tot resulta ser un missatge bonista i políticament sospitós llançat per la Fundación Confianza que té darrera la Confederación de Cámaras de Comercio i les principals multinacionals espanyoles.

A banda de la sorpresa que provoca identificar a aitals filantrops amb llur missatge, hom acaba pensant que potser acaben de ser nomenats Ministre d’Economia o Hisenda i encara no ho saben. Perquè en l’actual situació de crisi econòmica el ciutadà pot fer alguna cosa més que resignar-se, treballar, ser enginyós i pensar que vindran temps millors? Algú pot pensar que només esforçant-se com bé sap la majoria de la població que pateix diàriament l’estretor econòmica i pregant perquè no vagi a més, desembarrancarem dels esculls on ens ha conduït la manca de decisió i la irresponsabilitat governamental?

Tot plegat, recorda a aquells eslògans que fa anys venien a dir que “entre tots podem fer un món millor” o simplificant “un altre món és possible” i que finalment han acabat servint per vendre qualsevol cosa. Seduïts per noves veus vellutades que fan oblidar l’anterior flower power, s’oblida que justament als polítics els hem cedit un gruix de responsabilitat perquè, d’acord amb els majors coneixements i possibilitats que aparentment tenen, prenguin les millors decisions des dels governs cap al poble. I no per construir una Arcàdia, sinó perquè -justament!- entre tots ens en anem sortint en els nostres quefers diaris.

Evidentment, sempre és molt millor traslladar a l’esporugit ciutadà tot el pes del seu futur, fer-lo culpable de la mala marxa de la seva petita empresa o convertir-lo en el mag que el portarà cap a la fortuna i, generós ell, a compartir-la amb els seus congèneres. Els meus bons amics filòsofs podrien aclarir a quina escola o en qui s’inspiren aquesta benèfica Confederación de Cámaras de Comercio –entitats que ens haurien d’explicar quines iniciatives concretes està prenen cap als seus contribuents– i resta d’innocents empreses. Llec en la matèria, de moment, aquest intent de descàrrega de la responsabilitat i d’ocultació de la obligació dels nostres representants polítics a base de manual de màrqueting i bona realització sembla que només sigui una nova lliçó de cinisme... de bon rollo, és clar.

28 de març 2010

Fent temps al Mercat de la Llibertat (Article publicat a El Matí)

Arribo massa d’hora a una cita a Gal•la Placídia. La zona s’escapa als meus dominis i, amb la curiositat de la descoberta, m’endinso cap a Gràcia. Entro a la Plaça de la Llibertat a través d’un carreró amb nom de poeta anglès. Fins arribar al mercat, cavil•lo quin pròcer va batejar aquest vial feiner i ombrívol de la Vila, en homenatge a John Milton. Un s’imagina mil noms a Gràcia abans del d’un poeta britànic del segle XVII, implicat en la Commontwealth de Cronwell i autor dels Paradisos perduts... Accedeixo al mercat amb determinació, com aquell qui està convençut de deixar-se seduir sigui qui sigui ella. Els mercats i les places m’han agradat des de ben petit, des de que hi anava amb ma mare, de bon matí, i feia riure a les pageses. El mercat de la meva infantesa deu ser com una mena de paradís perdut d’en Milton.

Per fora, el Mercat de la Llibertat és de fisonomia típicament barcelonina: ferro forjat, teula, sanefes d’aire modernista... Quan Gràcia va perdre la independència tornant-se barri de Barcelona, el seu mercat ja era ben germà dels de l’Eixample. El que primer sobta en entrar és l’extrema polidesa que s’hi respira, totalment contrària al que hauria de ser un mercat. En aquest mercat s’hi parla fort, com no podia ser d’altra manera, i les mestresses estiren carros i els verdulaires de l’entrada tenen el rostre treballat de molts matins de son i intempèrie, però ni s’hi crida ni s’embruta; ningú vol trencar l’harmonia ni la netedat que sembla tenir. Em sembla que un terra de mercat sempre ha d’estar un pèl desendreçat. Ara una fulla de col, ara una pastanaga pansida, ara una taronja que rodola... Potser tot plegat és per obra i gràcia de la seva reforma – que l’ha agençat i hi ha situat un supermercat, marca de la casa de la remodelació.

Als paradistes, clients i passavolants se’ls veu un xic cohibits, potser amb aquest instint de no fer malbé massa aviat el que acaben d’estrenar... però hi ha vida, no us penseu. Diuen que el caràcter d’un poble sovint es troba en la vida dels mercat (i en la mort dels cementiris) i és ben bé que algú podria estudiar els barcelonins a través d’aquests mercats amb solera i cara neta nova de trinca. La cara neta potser ha afectat massa la idiosincràsia del mercat i per això s’hi veuen excessives bates blanques, bacallaneries que semblen boutiques de disseny i imaginatives solucions de màrqueting que substitueixen a l’oferta a crits. Anoto que el mercat ja no em recorda tan a un basar. Ara potser el compararia a un aparador.

L’olor de peix frec que no disgusta però embriaga, els molts colors de la fruita madura, estratègicament combinats caleidoscòpicament, els talls de carn que s’escolen dels papers setinats amb els que són pesats a la balança, la llegum cuita com pedres precioses del tresor d’un rei moro i el tràfec comercial que s’allargassa mandrós m’acomiada mentre marxo, amb les notes preses. Un mercat del segle XXI, deurà escriure algú. I no hi veurà, que sense la tradició, no tindria sentit un mercat com aquest.

Publicat originalment a El Vermut, la meva secció al Matí Digital

15 de març 2010

La crònica de Xavier Bosch


Tot i que en cadascuna de les entrevistes que li han fet, Xavier Bosch hagi volgut dissipar la presumpta realitat que hi ha darrera de Se sabrà tot, el lector no pot deixar de buscar-hi l’experiència personal de l’autor – durant un curt espai de temps director d’un diari barceloní com el protagonista de la ficció, Dani Santana. Guardonat amb el Premi Sant Jordi que any rere any atorga Òmnium Cultural, Bosch ha sabut traçar una bona història, amb la suficient dosis d’intriga i la justa versemblança per no només atrapar el lector, sinó per assolir un cert èxit en la petita llista de la novel•la en català.

Daniel Santana, presentador d’informatius de la televisió del Grup Blanco és elegit pel Director General del Grup com a nou director del Crònica, el seu diari estrella. Tot i començar amb il•lusió i bon peu, Santana aviat toparà amb les pressions i les misèries que semblen conviure amb aquesta nova responsabilitat per a un periodista de principis i amb un punt ingenu. Paral•lelament assistim a la investigació que el Senza, un periodista del Crònica fa de la degradació del Raval de Barcelona i el terrorisme islamista que troba en aquest barri amb un peu a la degradació, el seu amagatall perfecte.

Bosch utilitza en la trama temes d’absoluta actualitat – ara i en el moment d’escriure el llibre – que no deixaran de resultar familiars al lector. Alhora, Se sabrà tot és un retrat del món de la premsa, amb tensions entre la redacció i els despatxos de direcció, interessos polítics i empresarials que no es poden perdre de vista en una ciutat encara en fase d’eufòria econòmica i un vell periodisme que s’en va. Escrita, a més, amb el coneixement de causa que ha de tenir un periodista bregat com Xavier Bosch, en el seu vesant de crònica de l’ofici periodístic deixa un pòsit descoratjador, càustic, desangelat. Però, de cap manera es pot negar que la novel•la està escrita amb honestedat i coneixement de la tècnica i el material narratiu, fugint dels jocs de mans i amarat de totes les històries reals que calen per fer una bona ficció.

A banda, un dels atractius del llibre són les constants picades d’ullet amb referències a personatges, mitjans de comunicació, etc. que sota noves aparences – com l’homenatge a un veterà periodista, que s’amaga sota el fàcilment reconeixeble pseudònim de Narcís Riera. Com a pista, una frase de l’articulista real, han servit de títol a la novel•la.


Se sabrà tot. Xavier BOSCH. Ed. Proa. Premi Sant Jordi 2009.

Fer de lector (Article publicat a El Matí)

http://elmati.cat/articles/noticia.php?id=1185

Des de fa 30 anys hi ha nens i nenes que escriuen contes i els envien al Concurs Literari per a Escolars que organitza l’Òmnium Cultural de Mataró – ara desplegat per tot el Maresme –. Alguns amb la secreta il•lusió de guanyar, d’altres per obligació acadèmica. Des de l’any passat participo en la nit de deliberacions del Jurat, com a lector dels contes que han presentat els nens i joves. He de dir que, en la meva infantesa i adolescència, no vaig participar mai en aquest certamen. D’alguna manera l’habitual peresa es posava de manifest, prematurament.

Arribo a la seu de l’Òmnium, tard. Són tres quarts de nou i vinc amb pressa des de la Universitat.El Jurat ja està reunit. El formen un magnífic poti-poti d’edats que combina poetes, mestres, directors d’arts escèniques i periodistes. Lletraferits, en el sentit més ampli i descriptiu del terme. Jo només llegeixo, poso veu als escrits dels joves contistes. Però sé que la meva tasca té un valor, i gaudeixo fent-la, tot i que ben bé acabem a quarts de dues de la nit.

Gairebé sense poder dir bona nit, començo a llegir el primer conte de la primera categoria, els més petits. Tot és màgia, fantasia, tendresa, barrejant el món més proper amb personatges increïbles. Anem avançant categories, i aviat entrem en el drama, en la descoberta del món. L’idealisme apareix amb l’adolescència, i aviat comencen les històries d’amor, quan més dramàtiques més sentides. La cinquena categoria, sorprèn per la seva maduresa. Estem parlant de nanos de fins a 17 anys, que són capaços d’escriure, ja literàriament, líricament, combinant l’erotisme, el misteri, els sentiments, l’humor o el joc.

Marxem amb la llista de premiats feta. Satisfets. És cert que s’han descartat moltíssims treballs. La majoria d’aquells qui concursaven per la inèrcia escolar, sense el delit del jove apassionat. N’hi ha amb faltes, amb ingènues reiteracions o acotacions que ens semblarien innecessàries. D’altres, evoquen unes realitats tan allunyades del món adult que ens costa seguir-los. Un cop triats, a la nit llarga de reunió del Jurat, se’n llegeixen uns cinquanta. Però si de la selecció que en fan apareix una joia, un escrit que deixa bocabadats als seus membres més venerables i fa obrir als ulls als més joves, ens podem donar per absolutament satisfets.

Si sovint mirem desconcertats als més joves, el Concurs d’Òmnium Cultural per a escolars, ens reconforta i ens alerta: sempre apareix una nova generació que estima i viu, que empeny i vol escriure, vol dir, i – a ben segur - que en sabrà més que tots nosaltres.


Publicat originalment a El Vermut, la meva secció al Matí Digital.

07 de març 2010

Un passeig pels Encants a migdia (Article publicat a El Matí)

http://www.elmati.cat/articles/noticia.php?id=1158

A l’amic Aitor P.C., per haver-me regalat un article.

Fa ja uns dies em van portar als Encants Vells. A l’amic que m’hi va portar – passejant habitual d’aquesta fira d’andròmines i papers – li feia una il·lusió sincera descobrir-me aquest racó un pèl feréstec de Barcelona, sota l’scalextric de les Glòries i les escorrialles de l’Eixample, just davant per davant del símbol de la moderna Barcelona que vol ser la Torre Agbar.

Entrem als Encants amb curiositat i el punt de prevenció necessari en tot tipus de fires. Hi ha parades ben armades, ben guarnides, plenes de bon gènere: antigalles, llums o mobles. Per contra, al bell mig del mercat s’hi obre una clariana de firaires més magres, que mostren tot el fato per terra. Tot plegat, d’aquell que val més que no preguntis d’on ha sortit. Tot sembla ben bé pres de la calaixera d’una tia soltera o d’un pis tancat on fa temps que fa olor de resclosit. Les modernitats d’una època, que tanta il·lusió devien fer a una família dels seixanta, avui corren pels Encants Vells, sense cap cura i a pela el metre.

L’amic que m’acompanya m’assenyala algunes parades on els magrebins desganats que porten l’estesa, amunteguen llibres. Els preus són irrisoris comparats amb les llibreries de vell d’Aribau. I per terra i sense cura, s’hi troba l’obra completa de Winston Churchill, l’Esperit de Catalunya del Dr. Trueta i algunes obres – avui ja velles – de Jordi Pujol. No costa gaire imaginar-se un avi convergent amb un menjador ple de llibres que avui els rapinyaires com nosaltres regategem per endur-nos-els per un euro.

Fins una orla dels noranta d’una promoció de Dret de la Central es repenja en un cadira sense cul. Cassetes de betzinera i vídeos pornogràfics, tasses plenes de monedes rovellades, roba vella, material de bricolatge nou de trinca, i els llibres que els marxants descriuen sempre i indefugiblement com a “muy bonitos” i taxen segons el seu pes. Espriu, Maragall o la col·lecció completa de los Episodios Nacionales de Don Benito Pérez Galdós, a mercè del vent, de la pols i els dits poc curosos dels buscadors de gangues, sense cap feina urgent a fer un divendres al migdia.

En marxem després d’haver escrutat tot el perímetre dels Encants Vells, mentre alguns marxants tanquen per dinar, i algun curiós encara persisteix en la recerca el seu particular Dorado. Marxem amb uns quants llibres i amb la cartera encara a la butxaca. Serà més tard, i lluny dels Encants quan me la furtaran.

01 de març 2010

Que et passa pel cap (Article publicat a Valors)

Que et passa pel cap, et pregunta inquisitiu quan accedeixes als seus dominis el Sr. Facebook. Sovint no saps que contestar-li. Ni creus que et passi res de publicable pel magí. Sovint, als teus amics, coneguts i saludats, tampoc tenen massa a dir. No obstant, tots plegats acabem escrivint frases que volen ser brillants, comentem el que diuen els altres, diem compulsivament que tal cosa “ens agrada” i anem de mur en mur, d’amic en amic.

Si anem amb internet a la butxaca, ja ens llevem de bon matí ja responen a la pregunteta, i li podem dir al món que ens acabem de prendre el primer cafè del dia. Més tard, amb el diari llegit – i obertes totes les planes webs informatives i d’opinió – potser val la pena que comentem l’actualitat.

Si estem avorrits, començarem a xafardejar amunt i avall, per veure quines fotografies s’han penjat, quants nous vídeos hem de veure, quantes rialles ens ha de provocar un grup – suposadament – ocurrent, quines indiscrecions corren per poder fer una mica de safareig amb els amics que, gràcies a que estant connectats, sabem que estant a l’altra banda de la xarxa...

Però, tot i que a nosaltres ens sembli tan divertit, això de dir adés i ara, que coi estem fent o pensant, sempre hi haurà qui ens previndrà dels perills del Gran Germà, del control social, de les fuites d’informació, com si cap d’aquestes coses – cas d’existir- focalitzessin la seva mirada en les foteses de la nostra petitesa.

És cert que res és innocent, ni la ràdio ni el ferrocarril, ni la 9a de Beethoven ni el CD. Ara, recau sobre nosaltres la decisió de l’ús que en fem. Del suc que en volem treure: Perquè que les xarxes socials siguin el maldecap que els apocalíptics ens volen fer creure, o l’instantani i plaent passatemps que avui creiem que és, només ho podrem dir nosaltres... amb el que ens passi pel cap, de ben segur.

09 de febrer 2010

De la biblioteca al jardí

Nois i noies de menys de 25 anys en una institució centenària

De la biblioteca al jardí

L’Ateneu Barcelonès experimenta un sorprenent rejoveniment gràcies a l’afluència destacada d’estudiants que el redescobreixen com a lloc d’estudi i punt de trobada.

Text: Joan Safont Plumed.

L'Anna estudia Filosofia a la Universitat de Barcelona, té 24 anys i és una sòcia assídua de l'Ateneu Barcelonès. Va arribar-hi de la mà d'un amic, i ha acabat formant part d’una colla que té el Palau Savassona com a lloc de trobada. Principalment hi va a estudiar i a buscar llibres que no troba enlloc, però considera l'entitat, “una microciutat on hi ha espai per tot. Per l'oci i per estudiar”. L'Anna ja té una rutina a la casa, repartida entre la biblioteca, el bar i el jardí.

Tothom sap que l'Ateneu Barcelonès és una institució històrica i que disposa d'un estatge noble al carrer Canuda. Alguns coneixen el seu paper clau en la vida social i literària barcelonina. Però, més dubtes genera l’edat en que hi entren els socis actualment. Josep Pla tenia 22 anys quan, segons explica al Quadern Gris, el “donen d’alta a l’Ateneu Barcelonès –soci transeünt: 7,50 ptes. mensuals”. L’escriptor Carles Soldevila estudiava dret i tenia 20 anys quan va accedir-hi, i el periodista Eugeni Xammar explica a les seves memòries que en va ser expulsat arran d'una bretolada.

A la Carla, de 17 anys, li van regalar pel Nadal de fa dos anys la inscripció a un curs d’escriptura de l'Ateneu. “I acabat el curs m’hi vaig quedar”. Al pati, prop de les tortugues i el sortidor, comparteix taula amb en Dani, de 19 anys, estudiant universitari, que, després d’haver assistit a algunes conferències, fa quatre mesos també es va fer soci de l’Ateneu. Es van conèixer a aquí mateix, tot fent un cafè.

Com comenta el President de l'entitat, l'arquitecte Oriol Bohigas, els principals motius que porten els joves a fer-se socis - són en general – l’escola d’escriptura i els descomptes en la quota per a menors de 26 anys. Reconeix que s’ha produït un canvi en l’edat mitjana dels associats quan han entrat a la casa gent de menys edat, “sense tenir cap programa específicament adreçat als joves, sinó que es tracta de joves amb interessos adults”. Bohigas explica que quan el 2003 va accedir a la presidència, no hi havia ningú de jove, però avui ni que sigui mirant les dades de nous socis es comprova aquesta dada, tot i que no existeix una estadística completa sobre els socis de la casa. El president comenta que s’ha plantejat en diferents ocasions si potser a l’Ateneu li caldria programar activitats dirigides al joves, però segons diu “és molt discutible què vol dir activitats dirigides als joves, perquè la cultura admet diferents formes de transmissió, però existeix una cultura per menys de 30 anys i una cultura per menys de 80?”. Potser això, segons el seu parer, es la causa que no es trobin grups estables o homogenis de joves, sinó que aquests es reparteixin segons els seus interessos culturals.

Al bar, un dels llocs més concorreguts, en Toni, veterà cambrer de la casa, confirma l'augment de socis joves que s'ha produït. Creu que donen alegria, però algun inconvenient “Ara que per fi havia aconseguit que ningú poses els peus sobre les tauletes, m'hi hauré de tornar a esforçar”.

El jardí té el cor robat als socis menors de 25. Així ho confirmen l'Ona i la Júlia, de 17 anys, que fa poc més d'un any que són sòcies. S'hi van apuntar sense conèixer la història de l'entitat, i ara quan a classe de literatura catalana els parlen de Pla o Sagarra i la vida de l'Ateneu, els fa molta il·lusió i el senten proper. Quan el jovent baixa al pati a fer una pausa en l’estudi, un cafè o una cigarreta es produeix una convivència peculiar de socis de la tercera edat amb socis adolescents. Tot i el poc contacte que ambdós grups d’edat poden tenir a priori, algunes vegades es produeixen coincidències interessants. Com la Carla i l’Ignacio, soci jubilat, que s’han trobat xerrant, gràcies a la curiositat d’ell, sobre els projectes d’estudi de l’ella.

A prop, un altre soci d’edat, en Joan, es mostra més escèptic. Segons diu, el jovent ha evitat que “l'Ateneu es convertís en un casal d'avis”, fet que “obligarà a canviar l'estatus de l'entitat, que originàriament era com un club anglès amb tots els serveis”. Es mostra satisfet amb els joves, però voldria que s’impliquessin més en la vida de l'entitat. Sinó, diu, “que fan, a banda de l'aspecte decoratiu?”.

El que és evident és que una de les institucions culturals més conegudes i estimades de la ciutat de Barcelona, pren aire i s’endinsa en la nova dècada amb l’entrada d’un nou grup de socis molt joves que reparteixen el seu temps entre l’estudi a la biblioteca i la vida social al jardí, i això que de ben segur que comportarà l’adaptació als temps presents d’una entitat centenària.

Reportatge elaborat per a l'assignatura "Reportatge en Premsa".