31 de gener 2010

Dinamitats

Enceto una setmana de certa tranquil·litat. Gairebé diria de rutina. Una vida social exagerada requereix una assossegament purgatiu. Vull endegar la setmana amb calma. Amb la calma que no s’intueix en la vida política catalana.

Una vegada més l’antropofàgia política que impera al país ha dinamitat un projecte que havia fet bandera de l’esperança. Encara coïa l’espectacle de les darreres consultes, amb retrets i punyalades de tota mena i avui hem assistit a la carnisseria dins de Reagrupament.

No en formo part però els conec. Tenen un missatge clar i atractiu: independència i regeneració democràtica. Ras i curt, sense complexitats ni circumloquis. Generaven unes expectatives elevades, menors que els seus desitjos, però eren observats de ben a prop per la resta de partits nacionalistes. Es deia que podien fer forat. Avui, acaben de batre un rècord nacional. Han estat, després d'Esquerra, els més ràpids de passar de la il·lusió a la frustració, amb el mèrit de no haver participat en unes eleccions.

Potser tot plegat ens ve a demostrar que fer política és molt més complicat del que sembla, i que quan la intransigència impera en un programa i en una actuació sempre hi ha el perill que l’acabi devorant. Així doncs, per més romàntics i amants de l’estètica que siguem els catalans,és evident que només amb il·lusió i lírica no s’uneixen i es fan treballar en un projecte comú tants tarannàs amarats de tots els caràcters de la nostra humanitat: ira, supèrbia, vanitat, ...

Tocant de peus a terra, no deixa de ser curiós, però, que si el projecte de RCat (en aquests moments a l’UCI) havia de dinamitar el sistema actual - com fa anys havien de desaparèixer alguns partits fruit de l’embranzida d’altres de més ambiciosos – el panorama avui sembla més estable que mai pels partits tradicionals. Alhora, si uns dels objectius del moviment era evitar un tercer tripartit, ara per ara no hi ha res perdut. Tot i que a Reagrupament li costi aixecar-se d’aquesta trompada sempre hi haurà vies directes i segures per assolir-lo. I aquí és on Artur Mas ha de jugar les seves cartes.

Com a detall, en el cas particular de Laporta, la seva indecisió a l’hora d’escollir candidatura, a hores d’ara, potser té premi.

25 de gener 2010

Naixement

Vaig néixer tal dia com avui, un 26 de gener, de fa 26 anys entre els carrers Casanova i Villaroel de Barcelona, a l’Hospital Clínic i Provincial, més aviat cap al tard. La Transició s’havia esllanguit, Felipe González consumia el seu segon any de govern enmig de conflictes laborals i l’URSS encara tenia un peu a mig món.

Tot i l’assenyalat del dia, el meu paper aquell dia de 1984 va ser molt minso. La veritable protagonista d’aquell dijous va ser la meva mare. Havia sortit de comptes ja feia dies, i jo em resistia tossudament a néixer. El part va durar hores, i finalment vaig treure el cap a les onze tocades de la nit. Noctàmbul per una nit. La nit del meu naixement.

Cal dir que – literalment - em van haver de treure d’allà dins, doncs m’hi devia trobar la mar de bé. Com he dit, la que va viure i patir el meu naixement va ser la meva mare, que per aquelles dates tenia vint-i-set anys. Un més dels que avui celebro. El meu pare – tres anys més jove – a l’edat que tinc ara, ja s’havia fet un fart de portar-me a coll.

Allà a l’Hospital, esperant-me hi tenia el meu pare – que, evidentment, va immortalitzar el moment – i les meves dues àvies.. No sé com va anar el fet de posar-me el nom de Joan. Abans de veure la llum, els meus pares no sabien si seria un nen o una nena, i tenien alguns noms triats. Vaig ser nen, i Joan em va escaure. Aviat vaig conèixer, també, els meus avis, l’Alfonso – que de seguida va decidir que seria soci del Barça – i en Francisco, de qui en vaig ser el primer nét.

L'estilet de la sinceritat

He sentit moltes vegades gent que es va vantava de ser – sobre totes les coses – una persona sincera. Persones així consideren que el valor principal en qualsevol relació, tan sigui familiar o d’amistat,de parella o fins professional, és dir sempre la veritat. En principi no em sembla malament. Ara bé, també penso que molt sovint aquesta sinceritat està sobrevalorada. És a dir, no em serveix de res pensar que aquell amic em dirà exactament el que pensa de mi, les intencions que ha tingut o les estratègies que teixeix, si en tota la seva actuació no hi ha gota de lleialtat. Gràcies, però no vull saber la teva absurda veritat si aquesta se m’ha de clavar com un estilet. Perquè cal saber la veritat , si no té un fons de compromís amb l’altre, si es tracta d’una traïció dolorosa, si està construïda sobre mil mentides, si no és més que un punyal amenaçant?

Prefereixo oblidar que no se m'ha estat lleial. La lleialtat l’he estimada sempre com un valor important a la vida, perquè no puc comprendre la traïció. Per això no em crec la sinceritat buida, el parlar per parlar, la tranquil•litat de la confessió farisaica. He de dir que estimo el perdó, atorgar-lo i necessitar-lo, i ben sovint el persegueixo quan reconec una falta. Però no podem desvirtuar-lo amb les nostres petites traïcions quotidianes. Ens cal i el donem sempre que és necessari, però no volem explicacions amb pels i senyals d’aquells qui estant orgullosos de ser com són i mai creuen fer res de dolent, sinó l’honrada lleialtat dels imperfectes, dels qui s’equivoquen, dels temorosos de la veritat.

La sinceritat, si no és lleial, és falsejada, té trampa, no serveix per res. Si no es que qui l’executa en realitat vol clavar-la fins l’ànima, emmetzinant-nos amb bona consciència.

22 de gener 2010

La novel·la dels alegres anys 20

Qui era Jay Gatsby? Era, com deien, un espai alemany durant la I Guerra Mundial? Un nebot del Kàiser? Era potser un contrabandista d’alcohol? Tots s’ho preguntaven mentre acudien en massa a les sumptuoses festes que organitzava a la seva residència de West Egg, a les afores de Nova York. Allà, en aquella mansió, hi havia tot el luxe que un convidat podia esperar, tot el plaer que es pogués processar. Tot i això, sempre queda un pòsit d’insatisfacció, de tristesa, de desànim en l’amfitrió, que semblava organitzar aquestes vetllades amb un objectiu inacomplert.

Retrat d’una època i d’una forma de viure-la, Francis Scott Fitzgerald traça uns individus desvagats, de festa en festa, i de temps en temps. La generació que ha passat la Guerra Mundial, i viu l’avui com si no hi hagués demà (I quin demà els espera!). Rics no immunes a cap pecat humà ni a perdre’s pel camí, nois i noies massa viscuts per fascinar-se, massa joves per no ser ingenus. De tots ells, potser només Nick Carraway ens és presentat com un home prou generós com per buscar una complicitat amb Gatsby – o potser d’alguna manera, deixar-se utilitzar per ell, en aquesta història d’amor plena de cotxes, d’alcohol, de nits, de jazz..

Fitzgerald, amb una vida digna dels seus “Gatsbies”, va acomplir amb El Gran Gatsby una de les més famoses obres de la generació perduda... aquella generació que va passar per tots els estadis d’aquesta novel·la: el luxe, l’alegria, la melangia, la desesperació i la tragèdia.


El Gran Gatsby. Francis Scott FITZGERALD. Ed. 62. Les millors obres de la literatura universal.

21 de gener 2010

La impressió

Quan escric no penso en ningú en concret. Les meves espaiades indignacions no tenen cara i ulls més enllà de comportaments que veig, i els molts entusiasmes indissimulats d’aquests escrits són força més evocatius que el que pot semblar. Escric, més aviat, de forma impressionista – i em perdonin els mestres! – només intentant plasmar una aproximació a una certa idea, el record d’una escena viscuda, un detall que pugui inspirar una categoria.

De tota manera, hi ha lectors que em sobrevaloren. I pensen que quan escric un article – sempre massa breu suposo – ho faig tot fent punteria, ben assegut. Ex catedra, evidentment. La major part de la meva solemnitat i pretesa autoritat, fa riure, no va enlloc. Els meus articles neixen de forma molt planera, tot caminant, passejant, fent el flâneur, observant encuriosit...

Una impressió és com un caramel: de primer el desembolico, no en sé ni el gust. El començo a paladejar: Hi reconec la punta de sabor que tot just treu el cap. Si tinc temps, continuo donant-les-hi voltes. Tan sovint els oblido, em fugen, potser els escupo. O me’ls empasso. Quan m’assec a l’ordinador, reapareixen. I més o menys així escric les bones impressions. Sovint, però, no tinc massa temps per gaudir de la llaminadura: l’actualitat, la polèmica, la pressa... Tots els grans enemics de la mandra que requereix l’escriure, fan que el caramel sigui més aviat amarg i que d’un bon començament n’aparegui qualsevol cosa.

No poder rumiar el que voldria escriure, torna l’article dur, poc digerible, cantellut, massa obert al pim-pam-pum. Com fet sense ànima i per obligació, l’article no diu res. I diu massa, perquè s’hi troben rostres i paraules que – de poder-m’hi aturar un xic – haurien quedat en un estat d’evocació. Suposo, davant d’aquests casos,els lectors tenen raó d’enfadar-se, i la obligació de no fer-me cap tipus de cas.

18 de gener 2010

Acabat l’any 2009: anàlisi i futurologia (Espai Hayek - Fundació Catalunya Oberta)



Article publicat a l'Espai Hayek de la Fundació Catalunya Oberta.

Que fàcil!

Davant de les reaccions dels països occidentals al terrorisme o els intents d’ordenar la immigració, sempre hi ha l’article fàcil de fer. Un article d’aparença profunda i dolguda, que permeti assenyalar i situar-te al capdamunt del pedestal de la superioritat moral. Un article agraït.

Quan un fanàtic intenta fer volar un avió pels aires, la reacció natural d’un govern responsable és extremar les mesures de seguretat, trobar formes de filtrar els qui utilitzen els avantatges d’un món interconnectat per traspassar la por, i depurar totes les responsabilitats que calguin.

Quan la manca d’una política clara dels governs en un tema tan delicat com la immigració il•legal, converteix en insostenible la gestió dels serveis públics i la convivència ciutadana, el sentit comú i el principi de subsidiarietat ens indiquen que l’Ajuntament ha d’intentar prendre les mesures que consideri adequades per evitar situacions indesitjades.

Ara bé, sempre hi ha qui es creu amb molta més saviesa que la resta, amb més principis i amb més judici. Tan des de la tribuna d’oradors, des de la tertúlia de la ràdio o el comentari del tallat. Els americans – i els francesos, anglesos, italians, i aviat els espanyols – volen controlar el món a través de la seguretat, que – com sap tothom – és la pitjor enemiga de la llibertat. L’Alcalde i els regidors del govern municipal de Vic (CiU, PSC i ERC) són uns xenòfobs i uns racistes que fan el joc a l’Anglada.

Aquest és l’article fàcil que no faré mai. Hi ha temes complexos que cal preparar i defensar adequadament, i de cap manera es ventilen amb un titular o una frase per quedar bé. No he entès mai com alguns sempre els tenen apunt, a tan el quilo, ben fàcils de fer i consumir. Evidentment a continuació de l’article fàcil no hi ha mai cap possible solució. Mai hi ha cap proposta. Que fàcil!

15 de gener 2010

Afortunat

Si fa sis mesos engegava a dida la meva professió sense drecera a la vista, i amb més incertesa que determinació, avui he de dir que n’estic orgullós. I no només perquè en el meu interior, l’esperit flâneur guanyava sempre la partida a la meva consciència d’advocat, sinó perquè l’esdevenir ha estat molt més profitós del que m’esperava. Amb la distància d’aquest temps, veig que el canvi ha estat encertadíssim: he recuperat un tarannà i una gent, m’he endinsat en móns que només intuïa i les portes que s’obren – com en un vodevil – són absolutament temptadores. Tinc quarter d’hivern i estiu, tinc llibres i tinc futur. Esperança, llengua i fortuna. Sorpreses, errors i victòries. Tot m’ho he anat trobant gràcies a caminar a poc a poc, sempre tafaner i sempre xerrant. Sempre amb bones companyies, o amb les dolentes, que són les millors, i mai pendent del temps que he gastat en l’empresa que comença. Aquesta és la meva fortuna, capritxosa, benaurada i imprevisible dama que només em nega un desig... Per ara.

14 de gener 2010

A la desesperada

Les enquestes no podien ser més funestes. La derrota sembla que després de 30 anys de govern ininterromput del mateix signe polític està més a prop que mai. D’aquesta manera, amb la por al cos, i sense encomanar-se a Déu ni al diable, l’Alcalde Hereu ha aparegut anunciant a bombo i platerets la – seva – intenció d’optar als Jocs Olímpics d’Hivern del 2022. Evidentment, a ningú se li escapa que tot plegat fa ferum a Fòrum de les Cultures.

A més, l’anunci del batlle de Barcelona, amb premeditació i traïdoria , ha agafat en fora de joc a tothom, obligant-los a donar suport a la seva cortina de fum. Per la seva banda, la reacció estúpida i histèrica de Jaca (que no sé quantes vegades li han de dir que no la volen com a seu olímpica) encara donarà oxigen a la proposta.

Barcelona ja va ser olímpica. I ho va ser amb un èxit espectacular i indiscutible. Al bon record hi ha comptat les calamitoses seus posteriors i la nostra tendència natural a la nostàlgia. Però si els Jocs del 92 van ser una bona manera de posar Barcelona al món i recuperar l’autoestima de la ciutat, l’herència maragaliana enverinada del Fòrum de les Cultures va convertir-se en un despropòsit saturat d’estètica i ètica new age.

Avui, quan més necessitada està Barcelona de lideratge i reformes urgents i precises, la solució dels qui des de 1979 tenen majoria al saló de la Reina Regent és apostar per una proposta megalòmana que una vegada més ha de transformar la ciutat, una sortida endavant a la desesperada que esperen que els salvi d’una previsible derrota més que no pas alleugeri cap dels molts problemes que té la ciutat, i que aquesta vegada no se solucionen amb reformes urbanístiques i crides al turisme.

Tot plegat, la bola de neu que engolirà als governants desesperats que no conceben cap altra proposta que continuar adormits en uns usos i costums repetits, desganats, sense possible cop de timó.

13 de gener 2010

Parlar del temps

Aquest dies vivim un autèntic allau d’informació meteorològica. Neva arreu, fa molt fred, plou i hi ha ventades. Som al mes de gener. I que s’esperaven? La notícia seria que nevés al mes de juny, tot i que alguns ho podrien prendre com un miracle o el presagi de la fi del món. Llavors si que estaria justificat obrir amb la notícia del temps... però mentre nevi a Puigcerdà a primers d’any, ocupar cada dia quinze minuts de telenotícies, infinits segons de ràdio i unes quantes planes de diaris, em sembla informació prepolítica, dictatorial, franquista. Parlar del temps per no parlar de res.

La informació de serveis té utilitat, però al nostre país vivim una autèntica devoció pels endevins de la meteorologia, inaudita al món. Són estrelles, amb molts minuts de televisió al seu servei, i amb èxit absolut. Indiscutibles. S’imaginen un corresponsal als Estats Units o un analista econòmic amb deu minuts al seu servei per aportar dades, presentar reportatges o tenir feed-back amb els televidents?

Personalment mai m’ha agradat la informació del temps. No m’interessa. Si plou agafaré el paraigua. Si fa fresca em posaré una jaqueta, i si fa un sol espatarrant ulleres de sol. Parlar del temps em sembla una autèntica buidor, l’excusa per no ficar-se en política ni en problemes. Qualsevol dia després de parlar de les calamarsades, ens apareixerà la inauguració d’un pantà. Alerta.

12 de gener 2010

Sopars d'aniversari

Ens reunim ja només quan algú fa anys, de gener a desembre des de fa temps. Costa triar lloc, i sovint no hi podem ser tots. Potser alguna vegada hi hem acudit per obligació, sense masses ganes de tornar a parlar de fa més de quinze anys, de recordar les mateixes sèries de televisió, d’explicar els acudits de sempre.

Però ens agrada celebrar els anys, i un cop a taula comencen les bromes. Fa tants anys que ens coneixem que sobra qualsevol comentari previ. De seguida som al dia, i tots tenim alguna cosa nova per explicar-nos. Sovint han passat alguns mesos entre sopar i sopar. Però entre copes i rialles, de tan en tan, apareix la “depressió” de veure’ns grans, just nosaltres que ens vam conèixer en bata i alçant un pam de terra. Si llavors el nostre món era el pati, i fins ell ens el volíem menjar, avui el nostre món hauria de ser el futur i ja no valdria ser de sucre, ni negar-se a jugar.

I quan marxem, rememorant aquella història infantil que encara ens fa riure, potser algú lamenta que només ens veiem d’aniversari en aniversari, de gener a desembre, i que ho hauríem de repetir més sovint. Tots diem que sí, convençuts però que ho hem d’assumir, cada vegada ens atrau més un passat feliç que un present fressat. El passat d’aquests sopars d’aniversari.

11 de gener 2010

La feina ben feta

Avui el Barça ha començat el partit d’avui amb el Tenerife - del record - molt malament. La imperícia de Márquez i el poc encert del mig camp han estat apunt de costar-nos un gol, o més. L’estava escoltant per ràdio, i per fortuna tenia la feina acabada, sinó m’hauria posat encara més nerviós. Finalment han arribat els gols. Un, dos, tres, i fins a cinc hem fet aquest vespre al Heliodoro Rodríguez López, amb hattrick de Messi. Un resultat aparentment de patxoca que no ha agradat gens a Pep Guardiola, i així ho ha fet nota a la sala de premsa.

Sovint fem les coses de qualsevol manera i la fortuna ens fa que ens en sortim. És això tan nostre de si l’encerto l’endevino, no ve d’un pam, tal dia farà un any, pel broc gros. La improvisació i encomanar-te als déus. De tan en tan, però, hi ha algú que ens recorda que així no es fan les coses bé.

A L’anunci d’inspiració pujolista que ha fet Estrella Damm , la radiant Irene Montalà ens diu – després d’imatges d’en Pep i l’equip – que la feina ben feta no té fronteres ni té rival. Avui, Guardiola trencant l’esperit d’eufòria després de golejar un equip que al principi del partit es veia passant-nos per sobre, tot i les seves limitacions, ens ha tornat a recordar que que podem salvar un partit, una nota, un encàrrec, una feina... però si volem triomfar, anar més lluny, ser els millors, ens cal fer sobretot les coses bé.

I fer les coses bé vol dir estar preparat, treballar, ser curiós i no estar mai satisfet, tenir la dosi d’ambició justa per voler ser el millor i no acontentar-se amb fer les coses de qualsevol manera. Potser llavors no es tenen rivals.

08 de gener 2010

A Jaime Gil de Biedma


No volveré a ser joven
Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

"Poemas póstumos" 1968

Jaime Gil de Biedma (1929-1990)

I la vida anava prou en sèrio, tot i que ell ja l'havia viscuda tota. Avui fa vint anys del seu traspàs. Va estremir a molts abans de mi, entre ells va apassionar a ma mare, i ara quan m'encurioseix, voldria homenatjar-lo. Homenatjar-lo amb l'aplaudiment etern, ara que diu tantes coses com jo les voldria sentir.

07 de gener 2010

La màgia dels Reis (Article publicat a El Matí Digital)

Diuen que la veritat sobre els Reis és la primera bufetada de la vida, i alhora la primera prova de maduresa. Descobrir que el Tió no menja mandarina i caga regalets; que el dia 5 es produeix una confabulació meravelloses; que les dents no van a parar enlloc i que com aquestes ens trobarem mil i una ficcions molt més belles que la rutilant veritat, suposo que et fa créixer. A pesar de la suposada pèrdua de la innocència, el record passat el temps és la felicitat que hem d’agrair als mentiders que més estimem. Els pares.

Però que n’estavem de convençuts que Orient era un lloc mític; que només desitjant-la – i demanant-ho de forma educada – rebríem la recompensa per portar-nos tan bé; que el Pare Noël no existia ni era nostre com els tres Reis....

Tinc gravats molts matins de 6 de gener, moltes nits anant a dormir amb la tan habitual impaciència. Preparàvem pastanagues i aigua pels camells, alguna cosa dolça pels Reis. El sopar era llarg després de la cavalcada, però havies de desaparèixer aviat, que els reis no et podien trobar despert. I mai t’hi trobaven. L’endemà la fantasia es materialitzava en una bicicleta o el tren de “playmobil”.

De res servien les vulgaritats dels nens descreguts que intentaven ferir-te amb la suposada veritat. Pobres desgraciats que els seus pares els havien de comprar els regals! I de sobte, de manera natural, com vam descobrir la mort dels avis o l’atracció per les noies, entraves a formar part de la cohort dels mentiders davant dels teus cosins petits o els nens del teu voltant. I renaixia tot plegat enmig d’una època de no creure’s res! Tu no n’eres protagonista però en comparties el secret mentre atiaves la il•lusió, com abans havien fet tants d’altres!

I massa jove per engrescar als nens i massa gran per creure-hi de nou, no us podeu imaginar com enyoro la màgia del dia de Reis.

Publicat originalment a la meva secció "El Vermut" del Matí Digital.

05 de gener 2010

El basar de les confidències

Explica Nick Carraway, el narrador del Gran Gatsby, que la seva natural reserva de judicis el va portar a ser víctima de llaunes recalcitrants que, detectant-lo com a pacient oient de les seves disquisicions, s’entestaven a compartir amb ell les seves confidències. De res, segons ens diu, servia fingir-se mort de son o preocupat o demostrar-los, lleugerament, una certa hostilitat. Sempre tendien a adherir-s’hi per explicar-li els seus secrets, per més estrambòtics que fossin, generalment de molt poc interès.

Com el personatge d’Scott Fitzgerald, sovint he estat víctima de tot tipus de llaunes, venedors de secrets i confidents dels que no els interessa per a res la teva vida. Per contra, la seva me l’han confiada tota. Amb pèls i senyals, amb tot detall, sense demanar-me’n opinió però obligant-me a escoltar-los. No estic parlant, en cap moment, d’amics. Ni dels meus propis confidents. Estic parlant d’aquells passavolants desenfeinats, d’aquells saludats dels qui sovint recordes vagament quan els vas conèixer, de figuretes que passen per la teva vida - portant-te més mals de cap que recompenses - que a banda d’una gran necessitat de confessar-te les seves penes o afanys, et volen ben endinsat en els seus problemes fins l’esgotament, just quan, alehop!, són capaços de capgirar la situació i acusar-te d’intentar entrar a les seves vides, de ser un tafaner, quan ni tan sols t’has atrevit a preguntar-los res.

Sovint penso que tot plegat es deu al fet que la gent no es va a confessar ni acudeix a la psicoanàlisi. Llavors, el primer innocent que troben amb la meva predisposició a escoltar i la meva curiositat innata, els sembla que porta sotana i té una retirada al Dr. Freud.

04 de gener 2010

Fer-se gran (Article publicat a Valors)

Sovint, el detall més insignificant ens ve a dir que l’edat s’assembla a un rellotge d’arena. Cada minut, cada hora, cada dia, cau un granet més de sorra. Cada setmana, cada mes, cada any, som una mica més grans. Un esdeveniment del que se’n celebra el vintè aniversari, i nosaltres recordem nítidament; un nen que coneixem des de que va nàixer i ara ja és un vailet, papers de quan anàvem a escola que trobem per casualitat; el nostre aniversari, un any més.

Segurament ja hem acabat d’estudiar, ens obrim camins incerts cap a la maduresa que any, rere any, ens la situen més enllà. O potser no, potser encara vaguem sense destí mentre esgarrapem per uns dies el despreocupat “forever young”. Fins i tot ens creiem a temps de prendre un altre sender, de girar cua i tornar a començar, sempre amb l’experiència curulla de moments i vivències.

Sabem que ja no som uns nens, en som conscients. Ens voldríem allunyar de l’estèril rebequeria infantil, de la vanitat adolescent i de la xerrameca neuròtica. Voldríem ser serens i savis, invencibles i tendres... però ja no podem esperar de la vida ser una espècie de superherois, una vida més, un bonus track. Som. Som els fills de les nostres experiències ja, som els qui encara hem de demostrar, però no tenim l’excusa del serem.

I quan el desànim de veure’ns grans, de veure’ns despullats del poder de dir-nos mentides ens pugui atrapar no s’hi val ja embriagar-nos, com recomanava Baudelaire “per no ser esclaus martiritzats del temps” perquè fins i tot ja no sortim tan com solíem, i ens ve més de gust un bon sopar i una conversa.

Ens hem fet grans, ja no som els nens que vam ser ni els despreocupats de dinou anys. Podrem dir que som una mica més experimentats, en defensa pròpia, i segurament mantenim la curiositat inicial, però no sabrem de cap manera si tot plegat és una maledicció eterna o un benaurat plaer. Vostès mateixos, ens hem fet grans i no recordem que volíem ser quan hi arribéssim.

Publicat originalment al número de gener de la revista Valors, dins la meva secció "Plaers de ma vida".

Pel cantó de Proust


L’entrada a l’obra de Marcel Proust no pot haver estat millor. Per “Combray”, per l’entrada principal, per la primera part de “Pel cantó de Swann, primer volum de “A la recerca del temps perdut”. Aquest primer llibre de la magna obra de Proust, editada molt bellament per Viena i brillantment traduïda per Josep Maria Pinto, amb el desig de posar al davant del lector el text de l’autor francès i deixar que aquest parlés, sense que es notés en excés la mà del traductor, enceta alhora l’esperança de poder continuar en la nostra llengua i en el nostre temps els camins de “La recerca”.

El poder suggerent i atractiu de l’obra de Proust, l’atmosfera sensorial i sentimental que embarga al narrador, i la dèria pel temps ja estant totalment prefigurades en aquest primer volum. El record que, des del llit s’inicia de l’estiueig a la vila prop de París, el campanar de l’església, la mare, i – evidentment – la famosa escena que dota l’estil de símbol: el tros de magdalena sucada en un té, evocació d’aquelles visites a la tieta Leonie...

Entusiasmat m’explicava Josep Maria Pinto, que “Combray”, és dins de la gran catedral de “A la recerca”, la més belles de les petites capelles. I com endinsant-nos en aquest sagrari íntim, ornat i ple de detalls, proclamem la nostra fe en la literatura i ens convertim en devots de la sensual, melangiosa, sensible ploma de Proust, tot fent-nos evident el desig de seguir els camins de Swann i de Guermantes, de seguir l’adolescent curiós darrere dels arçs blancs, en la visió de Saint-Hilairie, per entre els camins del seu paratge.

L’experiència és formidable, contagiosa i incurable. Entrin-hi, si els ve de gust.

Combray de Marcel PROUST. Traducció de Josep Maria Pinto. Ed. Viena, Col. El Cercle Viena.