31 de gener 2010

Dinamitats

Enceto una setmana de certa tranquil·litat. Gairebé diria de rutina. Una vida social exagerada requereix una assossegament purgatiu. Vull endegar la setmana amb calma. Amb la calma que no s’intueix en la vida política catalana.

Una vegada més l’antropofàgia política que impera al país ha dinamitat un projecte que havia fet bandera de l’esperança. Encara coïa l’espectacle de les darreres consultes, amb retrets i punyalades de tota mena i avui hem assistit a la carnisseria dins de Reagrupament.

No en formo part però els conec. Tenen un missatge clar i atractiu: independència i regeneració democràtica. Ras i curt, sense complexitats ni circumloquis. Generaven unes expectatives elevades, menors que els seus desitjos, però eren observats de ben a prop per la resta de partits nacionalistes. Es deia que podien fer forat. Avui, acaben de batre un rècord nacional. Han estat, després d'Esquerra, els més ràpids de passar de la il·lusió a la frustració, amb el mèrit de no haver participat en unes eleccions.

Potser tot plegat ens ve a demostrar que fer política és molt més complicat del que sembla, i que quan la intransigència impera en un programa i en una actuació sempre hi ha el perill que l’acabi devorant. Així doncs, per més romàntics i amants de l’estètica que siguem els catalans,és evident que només amb il·lusió i lírica no s’uneixen i es fan treballar en un projecte comú tants tarannàs amarats de tots els caràcters de la nostra humanitat: ira, supèrbia, vanitat, ...

Tocant de peus a terra, no deixa de ser curiós, però, que si el projecte de RCat (en aquests moments a l’UCI) havia de dinamitar el sistema actual - com fa anys havien de desaparèixer alguns partits fruit de l’embranzida d’altres de més ambiciosos – el panorama avui sembla més estable que mai pels partits tradicionals. Alhora, si uns dels objectius del moviment era evitar un tercer tripartit, ara per ara no hi ha res perdut. Tot i que a Reagrupament li costi aixecar-se d’aquesta trompada sempre hi haurà vies directes i segures per assolir-lo. I aquí és on Artur Mas ha de jugar les seves cartes.

Com a detall, en el cas particular de Laporta, la seva indecisió a l’hora d’escollir candidatura, a hores d’ara, potser té premi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada