05 de gener 2010

El basar de les confidències

Explica Nick Carraway, el narrador del Gran Gatsby, que la seva natural reserva de judicis el va portar a ser víctima de llaunes recalcitrants que, detectant-lo com a pacient oient de les seves disquisicions, s’entestaven a compartir amb ell les seves confidències. De res, segons ens diu, servia fingir-se mort de son o preocupat o demostrar-los, lleugerament, una certa hostilitat. Sempre tendien a adherir-s’hi per explicar-li els seus secrets, per més estrambòtics que fossin, generalment de molt poc interès.

Com el personatge d’Scott Fitzgerald, sovint he estat víctima de tot tipus de llaunes, venedors de secrets i confidents dels que no els interessa per a res la teva vida. Per contra, la seva me l’han confiada tota. Amb pèls i senyals, amb tot detall, sense demanar-me’n opinió però obligant-me a escoltar-los. No estic parlant, en cap moment, d’amics. Ni dels meus propis confidents. Estic parlant d’aquells passavolants desenfeinats, d’aquells saludats dels qui sovint recordes vagament quan els vas conèixer, de figuretes que passen per la teva vida - portant-te més mals de cap que recompenses - que a banda d’una gran necessitat de confessar-te les seves penes o afanys, et volen ben endinsat en els seus problemes fins l’esgotament, just quan, alehop!, són capaços de capgirar la situació i acusar-te d’intentar entrar a les seves vides, de ser un tafaner, quan ni tan sols t’has atrevit a preguntar-los res.

Sovint penso que tot plegat es deu al fet que la gent no es va a confessar ni acudeix a la psicoanàlisi. Llavors, el primer innocent que troben amb la meva predisposició a escoltar i la meva curiositat innata, els sembla que porta sotana i té una retirada al Dr. Freud.

1 comentari:

  1. Paraules, paraules, paraules... Plenes de soroll i de fúria, i que no signifiquen res.

    ResponElimina