08 de gener 2010

A Jaime Gil de Biedma


No volveré a ser joven
Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

"Poemas póstumos" 1968

Jaime Gil de Biedma (1929-1990)

I la vida anava prou en sèrio, tot i que ell ja l'havia viscuda tota. Avui fa vint anys del seu traspàs. Va estremir a molts abans de mi, entre ells va apassionar a ma mare, i ara quan m'encurioseix, voldria homenatjar-lo. Homenatjar-lo amb l'aplaudiment etern, ara que diu tantes coses com jo les voldria sentir.

2 comentaris:

  1. Grandiositat la d'aquest home i els seus poemes. Algun dia, en persona, hem d'entaular una merescuda tertúlia sobre aquest senyor.

    ResponElimina
  2. Admirat condeixeble, quan vostè vulgui... Això sí, hi haurem de posar una mica d'alcohol per homenatjar al poeta com cal!

    ResponElimina