21 de gener 2010

La impressió

Quan escric no penso en ningú en concret. Les meves espaiades indignacions no tenen cara i ulls més enllà de comportaments que veig, i els molts entusiasmes indissimulats d’aquests escrits són força més evocatius que el que pot semblar. Escric, més aviat, de forma impressionista – i em perdonin els mestres! – només intentant plasmar una aproximació a una certa idea, el record d’una escena viscuda, un detall que pugui inspirar una categoria.

De tota manera, hi ha lectors que em sobrevaloren. I pensen que quan escric un article – sempre massa breu suposo – ho faig tot fent punteria, ben assegut. Ex catedra, evidentment. La major part de la meva solemnitat i pretesa autoritat, fa riure, no va enlloc. Els meus articles neixen de forma molt planera, tot caminant, passejant, fent el flâneur, observant encuriosit...

Una impressió és com un caramel: de primer el desembolico, no en sé ni el gust. El començo a paladejar: Hi reconec la punta de sabor que tot just treu el cap. Si tinc temps, continuo donant-les-hi voltes. Tan sovint els oblido, em fugen, potser els escupo. O me’ls empasso. Quan m’assec a l’ordinador, reapareixen. I més o menys així escric les bones impressions. Sovint, però, no tinc massa temps per gaudir de la llaminadura: l’actualitat, la polèmica, la pressa... Tots els grans enemics de la mandra que requereix l’escriure, fan que el caramel sigui més aviat amarg i que d’un bon començament n’aparegui qualsevol cosa.

No poder rumiar el que voldria escriure, torna l’article dur, poc digerible, cantellut, massa obert al pim-pam-pum. Com fet sense ànima i per obligació, l’article no diu res. I diu massa, perquè s’hi troben rostres i paraules que – de poder-m’hi aturar un xic – haurien quedat en un estat d’evocació. Suposo, davant d’aquests casos,els lectors tenen raó d’enfadar-se, i la obligació de no fer-me cap tipus de cas.

1 comentari:

  1. Joan, com t'ho diria?. Des d'un punt de vista "formal", escrius bé. Però fa temps que tinc la percepció que no escriu en Joan Safont. Potser perquè intentes interpretar la teva visió de la realitat seguint models, arquetips i/o animals de diversos pelatges que, o bé ja no són d'aquests temps i la seva mirada no és equiparable a la nostra experiència, o bé són aquesta raça de rates que sempre han viscut de les misèries dels humans. Jo diria que només es tracta de que en Joan Safont no escrigui a l'ombra de ningú, i que sigui ell mateix qui escriu. Amb les seves misèries, com tothom, i amb les seves grandeses, com tothom. Però ell, sense deixar-se enlluernar per oripells. Al cap i a la fi, Joan, les coses amb sentit pesen, tenen densitat i volum.

    ResponElimina