25 de gener 2010

L'estilet de la sinceritat

He sentit moltes vegades gent que es va vantava de ser – sobre totes les coses – una persona sincera. Persones així consideren que el valor principal en qualsevol relació, tan sigui familiar o d’amistat,de parella o fins professional, és dir sempre la veritat. En principi no em sembla malament. Ara bé, també penso que molt sovint aquesta sinceritat està sobrevalorada. És a dir, no em serveix de res pensar que aquell amic em dirà exactament el que pensa de mi, les intencions que ha tingut o les estratègies que teixeix, si en tota la seva actuació no hi ha gota de lleialtat. Gràcies, però no vull saber la teva absurda veritat si aquesta se m’ha de clavar com un estilet. Perquè cal saber la veritat , si no té un fons de compromís amb l’altre, si es tracta d’una traïció dolorosa, si està construïda sobre mil mentides, si no és més que un punyal amenaçant?

Prefereixo oblidar que no se m'ha estat lleial. La lleialtat l’he estimada sempre com un valor important a la vida, perquè no puc comprendre la traïció. Per això no em crec la sinceritat buida, el parlar per parlar, la tranquil•litat de la confessió farisaica. He de dir que estimo el perdó, atorgar-lo i necessitar-lo, i ben sovint el persegueixo quan reconec una falta. Però no podem desvirtuar-lo amb les nostres petites traïcions quotidianes. Ens cal i el donem sempre que és necessari, però no volem explicacions amb pels i senyals d’aquells qui estant orgullosos de ser com són i mai creuen fer res de dolent, sinó l’honrada lleialtat dels imperfectes, dels qui s’equivoquen, dels temorosos de la veritat.

La sinceritat, si no és lleial, és falsejada, té trampa, no serveix per res. Si no es que qui l’executa en realitat vol clavar-la fins l’ànima, emmetzinant-nos amb bona consciència.

1 comentari: