09 de febrer 2010

De la biblioteca al jardí

Nois i noies de menys de 25 anys en una institució centenària

De la biblioteca al jardí

L’Ateneu Barcelonès experimenta un sorprenent rejoveniment gràcies a l’afluència destacada d’estudiants que el redescobreixen com a lloc d’estudi i punt de trobada.

Text: Joan Safont Plumed.

L'Anna estudia Filosofia a la Universitat de Barcelona, té 24 anys i és una sòcia assídua de l'Ateneu Barcelonès. Va arribar-hi de la mà d'un amic, i ha acabat formant part d’una colla que té el Palau Savassona com a lloc de trobada. Principalment hi va a estudiar i a buscar llibres que no troba enlloc, però considera l'entitat, “una microciutat on hi ha espai per tot. Per l'oci i per estudiar”. L'Anna ja té una rutina a la casa, repartida entre la biblioteca, el bar i el jardí.

Tothom sap que l'Ateneu Barcelonès és una institució històrica i que disposa d'un estatge noble al carrer Canuda. Alguns coneixen el seu paper clau en la vida social i literària barcelonina. Però, més dubtes genera l’edat en que hi entren els socis actualment. Josep Pla tenia 22 anys quan, segons explica al Quadern Gris, el “donen d’alta a l’Ateneu Barcelonès –soci transeünt: 7,50 ptes. mensuals”. L’escriptor Carles Soldevila estudiava dret i tenia 20 anys quan va accedir-hi, i el periodista Eugeni Xammar explica a les seves memòries que en va ser expulsat arran d'una bretolada.

A la Carla, de 17 anys, li van regalar pel Nadal de fa dos anys la inscripció a un curs d’escriptura de l'Ateneu. “I acabat el curs m’hi vaig quedar”. Al pati, prop de les tortugues i el sortidor, comparteix taula amb en Dani, de 19 anys, estudiant universitari, que, després d’haver assistit a algunes conferències, fa quatre mesos també es va fer soci de l’Ateneu. Es van conèixer a aquí mateix, tot fent un cafè.

Com comenta el President de l'entitat, l'arquitecte Oriol Bohigas, els principals motius que porten els joves a fer-se socis - són en general – l’escola d’escriptura i els descomptes en la quota per a menors de 26 anys. Reconeix que s’ha produït un canvi en l’edat mitjana dels associats quan han entrat a la casa gent de menys edat, “sense tenir cap programa específicament adreçat als joves, sinó que es tracta de joves amb interessos adults”. Bohigas explica que quan el 2003 va accedir a la presidència, no hi havia ningú de jove, però avui ni que sigui mirant les dades de nous socis es comprova aquesta dada, tot i que no existeix una estadística completa sobre els socis de la casa. El president comenta que s’ha plantejat en diferents ocasions si potser a l’Ateneu li caldria programar activitats dirigides al joves, però segons diu “és molt discutible què vol dir activitats dirigides als joves, perquè la cultura admet diferents formes de transmissió, però existeix una cultura per menys de 30 anys i una cultura per menys de 80?”. Potser això, segons el seu parer, es la causa que no es trobin grups estables o homogenis de joves, sinó que aquests es reparteixin segons els seus interessos culturals.

Al bar, un dels llocs més concorreguts, en Toni, veterà cambrer de la casa, confirma l'augment de socis joves que s'ha produït. Creu que donen alegria, però algun inconvenient “Ara que per fi havia aconseguit que ningú poses els peus sobre les tauletes, m'hi hauré de tornar a esforçar”.

El jardí té el cor robat als socis menors de 25. Així ho confirmen l'Ona i la Júlia, de 17 anys, que fa poc més d'un any que són sòcies. S'hi van apuntar sense conèixer la història de l'entitat, i ara quan a classe de literatura catalana els parlen de Pla o Sagarra i la vida de l'Ateneu, els fa molta il·lusió i el senten proper. Quan el jovent baixa al pati a fer una pausa en l’estudi, un cafè o una cigarreta es produeix una convivència peculiar de socis de la tercera edat amb socis adolescents. Tot i el poc contacte que ambdós grups d’edat poden tenir a priori, algunes vegades es produeixen coincidències interessants. Com la Carla i l’Ignacio, soci jubilat, que s’han trobat xerrant, gràcies a la curiositat d’ell, sobre els projectes d’estudi de l’ella.

A prop, un altre soci d’edat, en Joan, es mostra més escèptic. Segons diu, el jovent ha evitat que “l'Ateneu es convertís en un casal d'avis”, fet que “obligarà a canviar l'estatus de l'entitat, que originàriament era com un club anglès amb tots els serveis”. Es mostra satisfet amb els joves, però voldria que s’impliquessin més en la vida de l'entitat. Sinó, diu, “que fan, a banda de l'aspecte decoratiu?”.

El que és evident és que una de les institucions culturals més conegudes i estimades de la ciutat de Barcelona, pren aire i s’endinsa en la nova dècada amb l’entrada d’un nou grup de socis molt joves que reparteixen el seu temps entre l’estudi a la biblioteca i la vida social al jardí, i això que de ben segur que comportarà l’adaptació als temps presents d’una entitat centenària.

Reportatge elaborat per a l'assignatura "Reportatge en Premsa".

03 de febrer 2010

Virtuosos (Publicat a El Matí Digital)

Una dèbil voluntat persegueix a l’home des de l’origen dels temps. Una dèbil voluntat i una propensió morbosa que el mena cap als petits pecats, cap als vicis més o menys vergonyosos. Alhora, l'home pretén oferir en tot moment una imatge digna, correcte, honorable, tot i que per honor ningú es bati en duel als nostres dies.
Tinc debilitat pels qui són imperfectes, pels qui tenen més clarobscurs a la seva vida i a la seva ànima que no pas passatges bellíssims. M’agraden els que han hagut de demanar moltes vegades perdó, i se n’han penedit, per acabar entonant sempre un “ho sento” per qualsevol cosa. Em trobo bé entre els qui no saben res i s’equivoquen molt. Sempre he desconfiat d’aquells qui tenen una solució per tot i un camí recte davant seu. Fujo dels qui tenen tot clar en aquesta vida.
Generalment els virtuosos amaguen els pitjors pecats, i aquells qui no s’equivoquen mai, les maldats més sinistres. Com som els humans ho saps fins l’Església – Santa i Pecadora alhora com és – que amb el seu caràcter meridional i realista, permet el perdó dels pecats, la reconciliació, l’examen de consciència fins al darrer moment.
I és més, la història ens recorda grans virtuosos de trajectòria sinistra i final tràgic: Girolamo Savonarola o Maximilien de Robespierre. Portaren llur fanatisme i incorruptibilitat fins a la darrera conseqüència, tan fos la foguera o la guillotina, mentre pel camí escamparen la tristesa amb el seu caràcter de salvadors predestinats, fos Déu o la Raó qui els guiés.

Portadors de veritat, incorruptibles, immaculats, dignes, sense dubtes, tots ells pateixen d’una profunda desconeixença de la nostra condició d’éssers carnals, dubitatius, covards, vanitosos i mentiders, capaços del més gran bé i les pitjors malifetes. Res de menys aliè a nosaltres mateixos que les faltes, les foscors, les vergonyes o els vicis. Som humans, i qualsevol cosa que creem mai deixarà d’estar tocada per les nostres virtuts i defectes. També la cultura. I la política, és clar.

Publicat originalment a El Vermut, la meva secció al Matí Digital.

02 de febrer 2010

Conèixer el país (article publicat a Valors)

Catalunya té més de 7 milions d’habitants repartits en més de 900 municipis, alhora dividits en 41 comarques, en un territori més aviat petit, limitat per una serralada, un riu i el mar. En aquest petit espai hi tenim – gairebé – de tot. Vora mar tenim platges, cales, deltes, golfs, illes, poblets mariners i ports de pescadors. A muntanya hi tenim valls, rierols, estanys, glaceres, pics i santuaris. Ciutats i poblets animen el centre del país i s’entrellacen en camins, carreteres i vies ràpides.

A tots ens ha passat d’ésser fora i qualsevol carreró o paisatge recordar-nos Catalunya. Potser la semblança és ínfima, potser la similitud només hi és en la nostra ment, un xic pertorbada per la nostàlgia, però segur que al final acabem enyorant-nos, i pensant com n’és de bonic el nostre país! I de nou, fem examen de consciència i, si som sincers, reconeixem que ens queda molt per conèixer a casa nostra.

Quants pobles encara no hem visitat mai! Quants racons només coneixem per imatges? Quants monestirs mai hem trepitjat i a quins castells mai no hem arribat? I no es tracta de les postals habituals del nostre petit país. No parlem de la muntanya de Montserrat o les cases de l’Onyar de Girona, ni l’amfiteatre romà de Tarragona o la Seu Vella de Lleida. Parlo més aviat, de vinyes, de camps de blat, de masies, de carrers de Barcelona.

Descobrir el teu país és com sucar un pinzell molt usat en una paleta plena de colors barrejats. Mai no el coneixerem amb l’ordre d’una guia de viatge ni amb les explicacions rebudes en una excursió turística Potser serà per qüestions de feina, darrera d’amics, per anar-hi a fer un bon dinar, però no serem aliens als records, els sentiments, les simpaties o les vivències que hi associem. Terrassa serà aquell amic de la universitat. Girona, les fires de Sant Narcís. Puigcerdà un viatge quan érem petits. I Catalunya, un país per conèixer, amb plaer.

Publicat originalment al número de febrer de la revista Valors, dins la meva secció "Plaers de ma vida"