03 de febrer 2010

Virtuosos (Publicat a El Matí Digital)

Una dèbil voluntat persegueix a l’home des de l’origen dels temps. Una dèbil voluntat i una propensió morbosa que el mena cap als petits pecats, cap als vicis més o menys vergonyosos. Alhora, l'home pretén oferir en tot moment una imatge digna, correcte, honorable, tot i que per honor ningú es bati en duel als nostres dies.
Tinc debilitat pels qui són imperfectes, pels qui tenen més clarobscurs a la seva vida i a la seva ànima que no pas passatges bellíssims. M’agraden els que han hagut de demanar moltes vegades perdó, i se n’han penedit, per acabar entonant sempre un “ho sento” per qualsevol cosa. Em trobo bé entre els qui no saben res i s’equivoquen molt. Sempre he desconfiat d’aquells qui tenen una solució per tot i un camí recte davant seu. Fujo dels qui tenen tot clar en aquesta vida.
Generalment els virtuosos amaguen els pitjors pecats, i aquells qui no s’equivoquen mai, les maldats més sinistres. Com som els humans ho saps fins l’Església – Santa i Pecadora alhora com és – que amb el seu caràcter meridional i realista, permet el perdó dels pecats, la reconciliació, l’examen de consciència fins al darrer moment.
I és més, la història ens recorda grans virtuosos de trajectòria sinistra i final tràgic: Girolamo Savonarola o Maximilien de Robespierre. Portaren llur fanatisme i incorruptibilitat fins a la darrera conseqüència, tan fos la foguera o la guillotina, mentre pel camí escamparen la tristesa amb el seu caràcter de salvadors predestinats, fos Déu o la Raó qui els guiés.

Portadors de veritat, incorruptibles, immaculats, dignes, sense dubtes, tots ells pateixen d’una profunda desconeixença de la nostra condició d’éssers carnals, dubitatius, covards, vanitosos i mentiders, capaços del més gran bé i les pitjors malifetes. Res de menys aliè a nosaltres mateixos que les faltes, les foscors, les vergonyes o els vicis. Som humans, i qualsevol cosa que creem mai deixarà d’estar tocada per les nostres virtuts i defectes. També la cultura. I la política, és clar.

Publicat originalment a El Vermut, la meva secció al Matí Digital.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada