07 de març 2010

Un passeig pels Encants a migdia (Article publicat a El Matí)

http://www.elmati.cat/articles/noticia.php?id=1158

A l’amic Aitor P.C., per haver-me regalat un article.

Fa ja uns dies em van portar als Encants Vells. A l’amic que m’hi va portar – passejant habitual d’aquesta fira d’andròmines i papers – li feia una il·lusió sincera descobrir-me aquest racó un pèl feréstec de Barcelona, sota l’scalextric de les Glòries i les escorrialles de l’Eixample, just davant per davant del símbol de la moderna Barcelona que vol ser la Torre Agbar.

Entrem als Encants amb curiositat i el punt de prevenció necessari en tot tipus de fires. Hi ha parades ben armades, ben guarnides, plenes de bon gènere: antigalles, llums o mobles. Per contra, al bell mig del mercat s’hi obre una clariana de firaires més magres, que mostren tot el fato per terra. Tot plegat, d’aquell que val més que no preguntis d’on ha sortit. Tot sembla ben bé pres de la calaixera d’una tia soltera o d’un pis tancat on fa temps que fa olor de resclosit. Les modernitats d’una època, que tanta il·lusió devien fer a una família dels seixanta, avui corren pels Encants Vells, sense cap cura i a pela el metre.

L’amic que m’acompanya m’assenyala algunes parades on els magrebins desganats que porten l’estesa, amunteguen llibres. Els preus són irrisoris comparats amb les llibreries de vell d’Aribau. I per terra i sense cura, s’hi troba l’obra completa de Winston Churchill, l’Esperit de Catalunya del Dr. Trueta i algunes obres – avui ja velles – de Jordi Pujol. No costa gaire imaginar-se un avi convergent amb un menjador ple de llibres que avui els rapinyaires com nosaltres regategem per endur-nos-els per un euro.

Fins una orla dels noranta d’una promoció de Dret de la Central es repenja en un cadira sense cul. Cassetes de betzinera i vídeos pornogràfics, tasses plenes de monedes rovellades, roba vella, material de bricolatge nou de trinca, i els llibres que els marxants descriuen sempre i indefugiblement com a “muy bonitos” i taxen segons el seu pes. Espriu, Maragall o la col·lecció completa de los Episodios Nacionales de Don Benito Pérez Galdós, a mercè del vent, de la pols i els dits poc curosos dels buscadors de gangues, sense cap feina urgent a fer un divendres al migdia.

En marxem després d’haver escrutat tot el perímetre dels Encants Vells, mentre alguns marxants tanquen per dinar, i algun curiós encara persisteix en la recerca el seu particular Dorado. Marxem amb uns quants llibres i amb la cartera encara a la butxaca. Serà més tard, i lluny dels Encants quan me la furtaran.

1 comentari:

  1. Molt melancòlic l'escrit, m'ha agradat Joan :) el millor dels encants, algunes parades amb roba ja vella però que en el seu moment eren prendes plenes d glamour.

    ResponElimina