26 d’abril 2010

Un altre article de Sant Jordi (Publicat a El Matí Digital)

Fa més o menys un any començava les meves col•laboracions en aquest mitjà amb una crònica de Sant Jordi, escaigut dos o tres dies abans. Era, bàsicament, una acumulació de retalls agafats el vol durant la tarda de la diada. Alhora, també era la manera d’atrevir-me a entrar pel camí del costumisme. Un costumisme que no es deturés – només – en festes assenyalades sinó que pogués reviure postals aparentment irrellevants.

Si el Sant Jordi passat representava l’alegria de viure després d’uns mesos d’intranquil•litat, i qualsevol destorb era vist més aviat com un núvol passatger en dia assolellat, el Sant Jordi de divendres va tornar a ser la diada laborable que sempre ha estat. Durant tot l’any es discuteix, més aviat absurdament, sobre la conveniència de declarar festiu el dia de Sant Jordi, inclús els de sempre proposen declarar-la festa nacional en contraposició de la diada de l’11 de setembre.

Que volen que els digui, a mi Sant Jordi m’està bé com és. Amb l’èxit del turisme de cap de setmana, i havent-hi tantes segones residències, algú s’imagina en festiu els rius de gent amunt i avall de Rambla Catalunya? Algú creu que estudiants i gitanes es barallarien per vendre’s – amb ofertes de tot tipus – la rosa per les nostres donetes? Algú pensa que els escriptors s’avindrien al rally entre una parada al capdamunt de Passeig de Gràcia i l’altra a baix de Plaça Catalunya? De veritat que tots participaríem en el que s’ha dit la festa cívica més bonica del món, l’exemple d’un poble que regala llibres i declara el seu amor amb flors? O tot acabaria com una Setmana Santa més, on gairebé hi ha més gent a la processó del peatge de Martorell que a la del Silenci de Dijous Sant?

A més, tot poble té la seva festa i aquesta té els seus rituals i costums. L’aglomeració de passejants, els autors mediàtics, les llistes d’èxit, els suplements dels diaris, la ràdio i la televisió fent programes a peu de carrer, les roses per les companyes de feina, els dinars amb amics, el no poder comprar el llibre que vols ni amb la calma que necessitaries, les trucades demanant recomanacions d’últimíssima hora, els turistes perplexos que coneixen sobre la marxa la nostra festa, ... són els nostres, i no en tenim més.

Ja em sembla que torno a sentir els qui diuen que Sant Jordi hauria de ser festiu. Deuen ser els mateixos que pel pont de desembre en comptes de passejar per la fira de Santa Llúcia ho fan per Petra. Per dir alguna cosa.

Article publicat a El Matí Digital.

22 d’abril 2010

El reflex de Samaranch


He seguit el debat generat a arran del traspàs ahir de Juan Antonio Samaranch: Hem vist lloances desbocades pel seu paper en l’olimpisme, el record inesborrable de les seves paraules “A la ville de...” que tots els qui vam ser petits l’any 92 tenim gravat. Per altra, duríssimes crítiques al seu passat durant el franquisme fins a convertir-lo gairebé en un heterònim del dictador. Tot plegat no deixa de ser símptoma del pes del passat que no som capaços de treure’ns de sobre i uns lògics dolors que les subtileses de la política no han pogut calmar ni abans ni avui. La tirania té el poder de manipular el passat, tòrcer el present i embrutar el futur. Avui dia el franquisme encara sembla quelcom viu, que apassiona, fragmenta, encoleritza... només cal seguir mínimament l’actualitat per veure-ho. Fer net després d’un tràngol com aquest no és qüestió d’una generació ni de dues ho podem comprovar en la història d’Europa – tan sigui Alemanya, Rússia o Itàlia... – i qui posa exemples internacionals sovint oblida les vergonyes d’intel·lectuals o presidents austríacs amb passat a les Waffen-SS, retòriques retornades allà on es va dir mai més o nostàlgies després de belles revolucions.

Justament l’assumpte Samaranch ens situa en aquest a complexitat d’un passat irresolt i un hipersensibilitat amb la història mal curada i mal tancada. L’expresident del CO va seguir una trajectòria fabulosa: audaç membre del partit únic del franquisme, crescut en el submón dels miracles per intrigants i barruts que és l’esport, president de la Diputació dels darrers anys de la dictadura i ambaixador durant la transició abans d’entrar en l’organització olímpica – a banda de presidir la Caixa de Pensions de Barcelona ... però Samaranch com Sentís, com Estapé, no era Girón de Velasco ni membres del búnquer, sinó precisament un de tants barruts, aprofitats, amorals que els règims dictatorials creen i que n’asseguren la pervivència en una equilibri sinal·lagmàtic de vidre fins que l’acaben deixant caure per participar en el nou marc que s’obre, fins i tot arrogant-se el paper de facilitadors, mitjancers, elements necessaris.

Un dels llibres que més m’han impressionat ha estat les memòries d’Albert Speer. Vaig quedar fascinat pel personatge en un telefilm sobre el Judici de Nuremberg, i fins i tot el llarg i apassionant relat autobiogràfic llegit d’una tirada no em va ajudar a esbrinar si l’arquitecte de Hitler era un artista atrapat per les circumstàncies i atordit per la personalitat del Führer, com ell pretenia presentar-se, o el pitjor i més cínic dels membres del terror del Reich. La jugada de la distracció li va sortir prou bé a Speer – qui fins i tot va distanciar-se totalment dels seus excamarades explicant un pla frustrat per matar Adolf Hitler -, doncs, només va ser condemnat a 20 anys de presó i en sortir va poder escriure aquest llibre i ser una fugaç estrella històrica. Potser justament el que impressiona del llibre és com aconsegueix és que acabis comprenent-lo, i aquí entenc que rau l’explicació del truc: la seva amoralitat seria compartida en molts de nosaltres, doncs la fusta d’heroi és escassa i ningú ens ha assegurat fins ara que l’egoisme, el desig de poder, la vanitat o l’astúcia no ens fessin posar-nos un uniforme, aixecar el braç o ser còmplice d’un sistema totalitari.

Tornant a la nostra dictadura, carregar els neulers contra Samaranch per la seva brillant carrera dins de l’amoralitat poc honorable de la dictadura quan justament des del club dels “demòcrates sempre se’l va acceptar, honorar i encimellar amb la paradoxa que alguns dels qui ahir clamaven a favor de Garzón i el judici del franquisme avui el ploren oblidant la seva “camisa azul”) em sembla avui excessiu... sobretot quan hem construït el nostre present grinyolant sobre l’entesa fins al final entre vells i hàbils tafurs. Tafurs de camises, de passats, d’ideologies i de tiranies que una vegada més ens posen al davant un mirall on veure’ns les vergonyes. O la realitat.

21 d’abril 2010

En silenci a Poblet (Article publicat a El Matí)

Ni telèfon mòbil, ni Internet ni ràdio. Tampoc televisió ni diaris. Cap mitjà de comunicació ni cap soroll. Passo un parell de dies a Poblet en absolut silenci. El silenci no forma part de la meva manera de ser. Expansiu i baladrer, sóc home de conversa i de música de fons. La calma allarga el dia extremadament i afina – fins a límits desconeguts fins ara – els sentits. Com estant quiet i callat en una màquina de ressonància magnètica, estar entre les parets d'un Monestir on la regla encomana la moderació amb el soroll, de primer em provoca una certa escalfor contrastada amb un cert esglai gelat. Més o menys el que diríem un calfred. Angoixa. Amb el pas dens de les hores, el cos i la ment s’hi acostuma i serà al sortir al món exterior quan hauràs de passar per una estona de descompressió. Per no fer-se mal.

Els monjos dinen i fan els àpats en silenci, no parlen entre ells ni per agrair-se l'un a l'altre al passar-se el pa. Un d'ells, escollit setmanalment, llegeix textos religiosos i també històrics. O escolten música: Haydn el passat diumenge. La lectura i el menjar, distracció mil·lenària com la pròpia regla de Sant Benet. Com tantes vegades quan es hom dina sol, el dinar s'enllesteix despresa. Es trenca el silenci per la fressa dels monjos i hostes que van sortint i aprofiten el moment per comentar qualsevol cosa. Els cistercencs enraonen quan cal, però l'absència de qualsevol soroll s'agreix i l'alhora s'enyora, no sentir res, ni cotxes, ni motors, ni alarmes ni un martell neumàtic obrint una rasa a terra. Si avui dia una biblioteca no és gaire silenciosa (Si mai ho van ser, doncs a la de l'Ateneu s'hi bevia, s'hi feien reunions i fins alguna revista hi feia consell de redacció) un monestir amb segles a l'esquena, amb història i molt de país al darrera, deu ser l’única reserva de silenci d’un país mediterrani i cridaner com el nostre.

Quan es trenca el silenci és en les pregàries: a Matines, Laudes, Migdia, Vespres i Completes, la veu dels monjos es torna bellíssima per adreçar-se cel amunt, lloant i donant gràcies a Déu. Pregària i treball és el resum esquemàtic de la regla de Sant Benet de Núrsia – l’Ora et lavora que no figura en cap dels seus capítols – que segueixen a l’Ordre del Císter. El treball avui es simplifica en la cura i conservació del que va ser Panteó Reial, Monument Històric, perquè els turistes – els hostes del nostre temps – s’hi trobin a gust i ajudin al manteniment de la comunitat de monjos de Poblet.

Aliens al món, en silenci, en austeritat, però amb un esperit jove i secular – en el sentit de pervivència segle rere segle – alhora, la comunitat cistercenca de l’Abat Alegre roman, i si hem de fer cas a les xifres i dades de vocacions i edats, per molt de temps encara. Si vosaltres mateixos, alguna vegada us trobeu a la recerca del silenci o el temps, o sentiu una respectuosa curiositat per la vida monàstica a l’abadia fundada per Ramon Berenguer IV, allà en una plana de la Conca de Barberà us hi acolliran sempre, doncs encara avui la regla obliga als monjos a rebre a l’hoste com al Crist.

Publicat originalment a El Vermut, la meva secció al Matí Digital

19 d’abril 2010

Me'n vaig a peu (Article publicat a Valors)

Sovint el neguit que em provoca no tenir la paciència suficient pot més que la comoditat de viatjar en autobús o en metro, o en qualsevol dels mitjans de transport. Fins i tot, de bon matí molts dies no em sento capaç d’esperar els segons que triga a pujar l’ascensor fins al replà de casa. Per això, comptant el benefici que et suposa reduir el temps d’esperar i aprofitar per començar el trajecte al mateix moment, decideixo que me’n vaig a peu. Que avui camino. Que aquesta vegada baixo les escales fins a la porta del carrer.

A pesar d’això, no concebo el caminar com un fet en si mateix, sinó com una forma de desplaçament. Caminar sense un destí, és passejar... un dels més grans plaer, però caminar ben de pressa, com qui s’entrena per una prova atlètica sense un punt d’arribada, ferm en la disciplina i orgullós durant el camí, em sembla un costum postmodern, com la majoria dels paisatges inhòspits per on transiten la majoria d’aquests grups que com s’autodefineixen “queden per caminar”.

Caminar, per mi, és anar a peu. A peu de carrer, i amb diligència. Sense badar però sense deixar d’estar absolutament atent a l’entorn. Quan vas a peu a la feina, et creues amb un munt de gent que també s’acosta caminant cap als seus llocs d’estudi o de treball. No tens temps per creuar-hi paraules, però si es repeteix la rutina, acabes memoritzant rostres i esbossant somrisos. No tens temps per parades ni per trencants, però et converteixes en un absolut coneixedor del teu camí, del traç definit que cada dia segueixes en aquesta dolça rutina.

Així doncs, amics lectors, me’n vaig a peu. Pel camí, a pas un pas lleuger que em permeti concentrar-me, aprofitaré la distància per anar pensant el proper article d’aquesta tirallonga – que ja sembla prou consistent – de petits plaers, d’innocents vicis. Però aquests camins són sempre curts, i quan un munt d’idees, de frases bullen, de seguida has d’aturar-les: Has arribat a la meta, la feina, l’estudi o bé la cita que tanta il·lusió et fa i que ara potser voldries ajornar per aprofitar la visita de la musa inspiració.