22 d’abril 2010

El reflex de Samaranch


He seguit el debat generat a arran del traspàs ahir de Juan Antonio Samaranch: Hem vist lloances desbocades pel seu paper en l’olimpisme, el record inesborrable de les seves paraules “A la ville de...” que tots els qui vam ser petits l’any 92 tenim gravat. Per altra, duríssimes crítiques al seu passat durant el franquisme fins a convertir-lo gairebé en un heterònim del dictador. Tot plegat no deixa de ser símptoma del pes del passat que no som capaços de treure’ns de sobre i uns lògics dolors que les subtileses de la política no han pogut calmar ni abans ni avui. La tirania té el poder de manipular el passat, tòrcer el present i embrutar el futur. Avui dia el franquisme encara sembla quelcom viu, que apassiona, fragmenta, encoleritza... només cal seguir mínimament l’actualitat per veure-ho. Fer net després d’un tràngol com aquest no és qüestió d’una generació ni de dues ho podem comprovar en la història d’Europa – tan sigui Alemanya, Rússia o Itàlia... – i qui posa exemples internacionals sovint oblida les vergonyes d’intel·lectuals o presidents austríacs amb passat a les Waffen-SS, retòriques retornades allà on es va dir mai més o nostàlgies després de belles revolucions.

Justament l’assumpte Samaranch ens situa en aquest a complexitat d’un passat irresolt i un hipersensibilitat amb la història mal curada i mal tancada. L’expresident del CO va seguir una trajectòria fabulosa: audaç membre del partit únic del franquisme, crescut en el submón dels miracles per intrigants i barruts que és l’esport, president de la Diputació dels darrers anys de la dictadura i ambaixador durant la transició abans d’entrar en l’organització olímpica – a banda de presidir la Caixa de Pensions de Barcelona ... però Samaranch com Sentís, com Estapé, no era Girón de Velasco ni membres del búnquer, sinó precisament un de tants barruts, aprofitats, amorals que els règims dictatorials creen i que n’asseguren la pervivència en una equilibri sinal·lagmàtic de vidre fins que l’acaben deixant caure per participar en el nou marc que s’obre, fins i tot arrogant-se el paper de facilitadors, mitjancers, elements necessaris.

Un dels llibres que més m’han impressionat ha estat les memòries d’Albert Speer. Vaig quedar fascinat pel personatge en un telefilm sobre el Judici de Nuremberg, i fins i tot el llarg i apassionant relat autobiogràfic llegit d’una tirada no em va ajudar a esbrinar si l’arquitecte de Hitler era un artista atrapat per les circumstàncies i atordit per la personalitat del Führer, com ell pretenia presentar-se, o el pitjor i més cínic dels membres del terror del Reich. La jugada de la distracció li va sortir prou bé a Speer – qui fins i tot va distanciar-se totalment dels seus excamarades explicant un pla frustrat per matar Adolf Hitler -, doncs, només va ser condemnat a 20 anys de presó i en sortir va poder escriure aquest llibre i ser una fugaç estrella històrica. Potser justament el que impressiona del llibre és com aconsegueix és que acabis comprenent-lo, i aquí entenc que rau l’explicació del truc: la seva amoralitat seria compartida en molts de nosaltres, doncs la fusta d’heroi és escassa i ningú ens ha assegurat fins ara que l’egoisme, el desig de poder, la vanitat o l’astúcia no ens fessin posar-nos un uniforme, aixecar el braç o ser còmplice d’un sistema totalitari.

Tornant a la nostra dictadura, carregar els neulers contra Samaranch per la seva brillant carrera dins de l’amoralitat poc honorable de la dictadura quan justament des del club dels “demòcrates sempre se’l va acceptar, honorar i encimellar amb la paradoxa que alguns dels qui ahir clamaven a favor de Garzón i el judici del franquisme avui el ploren oblidant la seva “camisa azul”) em sembla avui excessiu... sobretot quan hem construït el nostre present grinyolant sobre l’entesa fins al final entre vells i hàbils tafurs. Tafurs de camises, de passats, d’ideologies i de tiranies que una vegada més ens posen al davant un mirall on veure’ns les vergonyes. O la realitat.

1 comentari:

  1. Molt bon article, felicitats!
    Avui en Partal publica un Mail Obert apuntant també a la parxadoxa aquesta dels que ploren en Samaranch al mateix temps que es manifesten perquè en Garzón no es manifesti. Que hipòcrita que pot arribar a ser la gent... o ignorant, que encara seria pitjor!

    ResponElimina