26 d’abril 2010

Un altre article de Sant Jordi (Publicat a El Matí Digital)

Fa més o menys un any començava les meves col•laboracions en aquest mitjà amb una crònica de Sant Jordi, escaigut dos o tres dies abans. Era, bàsicament, una acumulació de retalls agafats el vol durant la tarda de la diada. Alhora, també era la manera d’atrevir-me a entrar pel camí del costumisme. Un costumisme que no es deturés – només – en festes assenyalades sinó que pogués reviure postals aparentment irrellevants.

Si el Sant Jordi passat representava l’alegria de viure després d’uns mesos d’intranquil•litat, i qualsevol destorb era vist més aviat com un núvol passatger en dia assolellat, el Sant Jordi de divendres va tornar a ser la diada laborable que sempre ha estat. Durant tot l’any es discuteix, més aviat absurdament, sobre la conveniència de declarar festiu el dia de Sant Jordi, inclús els de sempre proposen declarar-la festa nacional en contraposició de la diada de l’11 de setembre.

Que volen que els digui, a mi Sant Jordi m’està bé com és. Amb l’èxit del turisme de cap de setmana, i havent-hi tantes segones residències, algú s’imagina en festiu els rius de gent amunt i avall de Rambla Catalunya? Algú creu que estudiants i gitanes es barallarien per vendre’s – amb ofertes de tot tipus – la rosa per les nostres donetes? Algú pensa que els escriptors s’avindrien al rally entre una parada al capdamunt de Passeig de Gràcia i l’altra a baix de Plaça Catalunya? De veritat que tots participaríem en el que s’ha dit la festa cívica més bonica del món, l’exemple d’un poble que regala llibres i declara el seu amor amb flors? O tot acabaria com una Setmana Santa més, on gairebé hi ha més gent a la processó del peatge de Martorell que a la del Silenci de Dijous Sant?

A més, tot poble té la seva festa i aquesta té els seus rituals i costums. L’aglomeració de passejants, els autors mediàtics, les llistes d’èxit, els suplements dels diaris, la ràdio i la televisió fent programes a peu de carrer, les roses per les companyes de feina, els dinars amb amics, el no poder comprar el llibre que vols ni amb la calma que necessitaries, les trucades demanant recomanacions d’últimíssima hora, els turistes perplexos que coneixen sobre la marxa la nostra festa, ... són els nostres, i no en tenim més.

Ja em sembla que torno a sentir els qui diuen que Sant Jordi hauria de ser festiu. Deuen ser els mateixos que pel pont de desembre en comptes de passejar per la fira de Santa Llúcia ho fan per Petra. Per dir alguna cosa.

Article publicat a El Matí Digital.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada