22 de juliol 2010

Toros (publicat a El Matí Digital

He anat als toros, per primer i, potser, última vegada. Tot dependrà de com acaba tot plegat al Parlament de Catalunya. Sempre m’he declarat taurí, per “épater les bourgeois” i per una certa curiositat per aquesta festa. És cert que a la família materna s’expliquen històries de bestiar boví, i en aquesta línia hi tinc algun avantpassat afeccionat, però tot plegat no crec que tingui massa influència en la meva defensa de la festa. L’he defensat sense anar-hi, i no crec que hagi errat. És cert que la Monumental no és avui la millor plaça per l’inici d’una afició que a Barcelona poc a poc – i ja abans de l’amenaça de prohibició – esllanguia, però la il·lusió perduda de veure al mestre José Tomás, d’una vegada i per totes després de perdre’m la seva corrida amb sis toros de l’any passat, per motius de salut i tenint entrades, em va fer decidir.

En tenia ganes i m’hi vaig sentir còmode, no ho puc negar. Em va semblar que anys enrere m’hi hauria aficionat de bon grat però alguna cosa em deia que era massa tard. Vaig gaudir seguint amb atenció cada terç de vares, banderilles i mort, el ritual antiquíssim, les respostes de cada graderia i l’ambient en general d’un escenari que m’era absolutament desconegut. Tot i que es van fer voleiar senyeres en una agònica i sincera senyal de catalanitat, vaig preferir deixar de banda qualsevol tema d’identitat, aquest espiral cínic que usen els més bel·ligerants de totes dues bandes. Resulta curiós que el líder d’uns dels partits més contraris a les curses de braus, a banda de fill de la minyona com es va definir, sigui un conspicu caçador de senglars, o que un dels diaris que més demagògicament ha ficat la banya – perdonin la referència – en el tema, oferís durant anys crítica taurina en català, reprenen de forma saludable una premsa completa i enllaçada amb la història. O la defensa a mata degolla – perdó, aquest cop per la sang – entre els partits dels estimats correbous de l’Ebre, tan propis de la tradició mediterrània, com els bous amb foc de València, com els encierros de Pamplona, com els toros de Ceret o Nimes o de Portugal.

I precisament, mentre els primers toros no volien morir com cal i queia hipnotitzat pel definitiu i final – si hi ha silenci – duel entre la bèstia i el bell, pensava en aquests debats tan propis del nostre país, estèrils, estètics i demagògics, que ens fan perdre temps i moments per altres temes més importants i que tapen tantes vergonyes, i que alhora impedeixen que actuï la intel·ligència... perquè, com és que cap d’aquests diputats que van passar-s’ho tant bé amb les performances de comissió parlamentària no ha proposat una solució transaccional que – tot i que mutili el ritual de la mort ancestral – permeti combinar l’estima pels animals i el manteniments de les tradicionals? I en tot cas, potser aquesta tradició que a Barcelona va ser viva s’hauria anat morint, poc a poc sense que ningú la molestés... Però, segurament, és millor acabar la legislatura amb un gran titular de focs d’encenalls, abans de perdre – de nou perdonin – bous i esquelles.

Pel que fa a la corrida, els primers toros van ser poc dotats i els destres van fer el que van poder, menys evident en el cas del Fundi. El cinquè va permetre a la plaça traure’ns l’espina de no haver pogut premiar al Juli en la seva primera feina i va ser ovacionat i tallà orella. I Manzanares, a coll i bé va donar la volta a l’arena, amb les dues orelles del darrer brau ben merescudes. Fos com fos, turistes, aficionats, curiosos i cronistes com jo mateix, érem més mansos que els toros, teníem necessitat d’una gran tarda que de ben segur que no ho va ser, tot i gaudir de molts bons passes de El Juli i José Maria Manzanares, però ni que els toros haguessin estat vaques hauríem cremat cap convent, com el 1835.

2 comentaris:

  1. "Un país, una civilización se puede juzgar por la forma en que trata a sus animales." Mohandas Karamchand Gandhi

    ResponElimina