27 de setembre 2010

El Matí Digital i el millor dels móns

Devem al filòsof, matemàtic, advocat, científic, bibliòfil i diplomàtic alemany Leibniz el sistema binari, avantpassat necessari de la programació informàtica, i la conclusió que vivim al millor dels mons possibles. Informàtica, ciberespai, Internet, autopistes de la informació i aquesta afirmació optimista, que Voltaire va satiritzar sense pietat al seu Cándide.

És possible que Leibniz cregués, a ciència certa, que Déu no podia crear un món millor que el que hem viscut – a pesar de la guerra, la mort, la fam i la pesta que ja corrien pel món – i en tingués una fe veritable. Gràcies a ell, o més ben dit a l’herència diferida de la informàtica i les comunicacions, hem aconseguit un món potser no millor però més dinàmic, més obert al coneixement, més lliure en la nostra individualitat davant el saber... Ara mateix penso que tenim un món més lliure perquè tenim gent desinteressada, voluntariosa, treballadora que llença un diari com el Matí Digital, amb el seu temps i els seus recursos, aplega un grup nombrós de col·laboradors plural, entusiasta i coincidents en l’estima al país i al pensament crític i va fent via sense curta volada i necessitat de rebentaires i emmerdadors.

Com deia, no sé si tenia raó Gottfried Wilhelm Leibniz i vivim al millor dels móns ara bé, aquest únic món que coneixem el fan millor, també, la gent que escriu, pensa, debat, signa articles al Matí Digital que gràcies a els mònades de la xarxa poden arribar arreu, i no pas aquells qui s’aprofiten malèvolament del sistema binari, dels bondadosos Leibniz de la història, per la seva egolatria i amor a la destrucció, per intentar destruir la feina pacient, sincera i profitosa. Ara, que tota aquesta patuleia, tot aquests pirates d’aigua dolça, aquests brivalls de camí ral no estiguin tranquils: Per cada atac, hi haurà més ganes de Matí Digital, més ganes d’escriure i més ganes de tenir el millor dels móns. O almenys intentaré.

ENS HAN FERIT EL MATÍ DIGITAL, PERÒ HI TORNAREM AMB MÉS GANES QUE MAI, AMB MÉS ENTUSIASME QUE MAI, AMB MÉS VOLUNTAT QUE MAI.

16 de setembre 2010

Festa nacional (Publicat originalment a El Matí Digital)

Un any més hem viscut la Diada Nacional de Catalunya. Remembrança de la desfeta de l’11 de setembre de 1714, la derrota en que els catalans ja estàvem abandonats per tothom i a pesar de tot, vam intentar resistir amb dignitat. La Diada té uns rituals molt assentats: de més nous i de més antics; de més reivindicatius i de més institucionals; de més unitaris i de més aïllats. Arreu del país, de l’estàtua a Rafael Casanova de Barcelona fins el més petit monòlit del poble més remot, s’organitzen ofrenes als defensors de les llibertats catalanes, fos quina fos la postura de la vila a la Guerra de Successió. Durant anys he assistit a l’ofrena de Mataró. Òmnium l’encapçala amb una llista llarga d’entitats que, amb bona voluntat, s’aixopluguen sota el paraigua de l’entitat catalanista, de clubs esportius a casals de la gent gran, evitant una cua infinita. Pel que fa als partits i sindicats, la repetició, la manca de generositat i el to irregular és el resum generalitzable any rere any.

Enguany ha estat el primer que he viscut íntegrament a Barcelona. He pogut observar l’excès d’histerisme, l'atomització i el trist intent d’enquibir en un sol dia la radicalització dels qui situen totes les revolucions pendents just abans de la llibertat de Catalunya i l’entranyable xaronisme del més nostrat testimonialisme, especialment evident al Fossar de les Moreres. Potser, la independència començarà quan puguem posa una mica de seny en tanta estripada èbria i necròfila i tractar amb respecte l’únic monument als soldats desconeguts que tenim. Les pancartes, l’estètica, els discursos remeten a una època on l’independentisme tenia molts problemes per fer-se un forat al panorama polític i no pas a la situació actual d’assumpció normalitzada del sobiranisme. Sort de la Missa promoguda per la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, a Santa Maria del Mar, on ens vam trobar alguns dels amics d’aquest diari,...

Ofrenes, manifestacions, lectures de proclames, dubto que facin créixer el sentiment nacional més enllà dels convençuts que hi participem i que creiem que, a pesar de tot, en l’estat de coses actual, cal continuar recordant d’on venen els mals i quan comencen les penes i que, tot i això, hem de continuar reafirmar-nos fins que no assolim la plenitud nacional. L’encert de l’acte institucional, del qui avui ningú dubta, és la voluntat de fer com si fóssim un estat abans no el tinguem. Deia el meu pare, comparant amb encert l’11 de setembre amb el 14 de juliol, que puix no tenim canons almenys tenim cançons i poemes. I cantants i poetes i actors. I la senyera, els Mossos d’Esquadra i les Institucions, que poden arribar a ser els senyals d’un país normal. El perill és acostumar-nos i perpetuar a aquest status quo, que creguem que el més còmode és, per un dia, fer veure què. Ara bé, cal deixar clar que el dia que siguem un país independent i reconegut – després de donar gràcies – caldrà pensar que el dia de la festa nacional, més enllà dels actes protocol·laris i, com a molt, algun castell de focs artificials, fora bo que la gent anés a la platja.

08 de setembre 2010

Quin relat és el seu souvenir (Publicat originalment a El Matí Digital)


Des de que m’he instal·lat a Barcelona, cada dia quan surto de casa cap a la feina me n’hi trobo un bon grapat davant del Palau de la Música. Tots miren apunt i ressegueixen amb les càmeres, que subjecten amb una sola mà i amb la cinta enllaçant-los el canell, cada detall de la façana de l’obra de Domènech i Montaner. Van en grup amb un guia que els hi explica la història del Palau en alemany, japonès o hebreu. Per Via Laietana ja els veus, embalats cap a un dels punts del tour que tenen, des de fa dies, assenyalat i al que només poden dedicar uns segons. La Sagrada Família, la Catedral, la Pedrera, les Rambles, Colom, el Camp Nou i el Palau de la Música. Jo mateix he fet un creuer fluvial per Rússia, he pujat a l’Empire State, m’he retratat amb les Piràmides de Gizah i he llançat la moneda a la Fontanda di Trevi. Fer el turista és la forma de viatjar de la nostra època, d’intentar conèixer una ciutat – quan no un país! – en la meitat dels dies que tenim de vacances. No els ho puc retreure. Fan el que toca en aquests de temps de viatges low cost, quan ja fa tants anys d’aquella mítica “Si hoy es martes, esto es Bélgica” i el model d’anar pel món no té visos de canviar.

Ara bé, el que no tinc clar és quin relat de ciutat se’n duen. Articles enllà parlava d’Hamburg. Una ciutat que acull, a molt estirar, un visitant interior i algun forani que vol conèixer Alemanya més enllà dels castells de Baviera i la nova Berlín. El seu relat no pot ser monumental – i en aquest terreny a Barcelona podem presumir del gòtic i el modernisme en cinc cents metres – però pot ser-ho històric. Nosaltres, a Barcelona a banda d’acumular cases, catedrals i edificis singulars, què expliquem al qui ens visita? Els xacrosos matrimonis americans, les parelles empolainades d’Itàlia, els universitaris francesos en banda o les munions japoneses, ¿tenen clar que en aterrar al Prat, arriben a la capital d’un país amb una cultura pròpia, rica, que ha estat atenta a tots els moviments estilístics que han anat creixent a la riba del mar Mediterrani?; ¿saben que si es queden a Barcelona visitaran una ciutat antiga, fundada pels romans, capital d’un comptat que fou imperi a la mediterrània, enlairada per la revolució industrial, capaç d’encisar poetes i enfollir-se en bullangues i revolucions? ¿Saben a quin país són?

O per contra, oferim als nostres visitants, aquells viatgers de bus turístic que enganyen sobre el cartró el trilero i al restaurant de les Rambles, que caricaturitzem amb el barret mexicà, es fan fotos davant dels aparadors de les grans marques del Portal de l’Àngel i ocupen apartaments turístics sense llicència com a veïns temporals d’un barri típic, la imatge d’una espècie de Disneyland, de Poble Espanyol amb figurants desconcertats, on diu la llegenda que s’hi menja bé, fa sol i a més, prop de la platja, hi ha bonics monuments per retratar? Com deia a l’inici, tots hem estat turistes, i hem comprat a cabassos tòpics, però si volem ser ciutat i no escenari, si volem acollir i presentar un rostre culte, orgullós, bell, amb història, sinó ens conformem amb un trist aparador buit, sense ànima ni contingut potser ens cal una mica més de literatura (altres en dirien lírica) una mica més d’autoestima i de llengües per explicar i menys recomptes incompressibles de xifres, a l’engròs, de reserves d’hotel, de llits disponibles i de viatgers arribats per terra, mar i aire. Però si fos així als nostres dirigents polítics i empresarials els hi sortirien els números d’aquest negoci que cada any genera nous rècords?