16 de setembre 2010

Festa nacional (Publicat originalment a El Matí Digital)

Un any més hem viscut la Diada Nacional de Catalunya. Remembrança de la desfeta de l’11 de setembre de 1714, la derrota en que els catalans ja estàvem abandonats per tothom i a pesar de tot, vam intentar resistir amb dignitat. La Diada té uns rituals molt assentats: de més nous i de més antics; de més reivindicatius i de més institucionals; de més unitaris i de més aïllats. Arreu del país, de l’estàtua a Rafael Casanova de Barcelona fins el més petit monòlit del poble més remot, s’organitzen ofrenes als defensors de les llibertats catalanes, fos quina fos la postura de la vila a la Guerra de Successió. Durant anys he assistit a l’ofrena de Mataró. Òmnium l’encapçala amb una llista llarga d’entitats que, amb bona voluntat, s’aixopluguen sota el paraigua de l’entitat catalanista, de clubs esportius a casals de la gent gran, evitant una cua infinita. Pel que fa als partits i sindicats, la repetició, la manca de generositat i el to irregular és el resum generalitzable any rere any.

Enguany ha estat el primer que he viscut íntegrament a Barcelona. He pogut observar l’excès d’histerisme, l'atomització i el trist intent d’enquibir en un sol dia la radicalització dels qui situen totes les revolucions pendents just abans de la llibertat de Catalunya i l’entranyable xaronisme del més nostrat testimonialisme, especialment evident al Fossar de les Moreres. Potser, la independència començarà quan puguem posa una mica de seny en tanta estripada èbria i necròfila i tractar amb respecte l’únic monument als soldats desconeguts que tenim. Les pancartes, l’estètica, els discursos remeten a una època on l’independentisme tenia molts problemes per fer-se un forat al panorama polític i no pas a la situació actual d’assumpció normalitzada del sobiranisme. Sort de la Missa promoguda per la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, a Santa Maria del Mar, on ens vam trobar alguns dels amics d’aquest diari,...

Ofrenes, manifestacions, lectures de proclames, dubto que facin créixer el sentiment nacional més enllà dels convençuts que hi participem i que creiem que, a pesar de tot, en l’estat de coses actual, cal continuar recordant d’on venen els mals i quan comencen les penes i que, tot i això, hem de continuar reafirmar-nos fins que no assolim la plenitud nacional. L’encert de l’acte institucional, del qui avui ningú dubta, és la voluntat de fer com si fóssim un estat abans no el tinguem. Deia el meu pare, comparant amb encert l’11 de setembre amb el 14 de juliol, que puix no tenim canons almenys tenim cançons i poemes. I cantants i poetes i actors. I la senyera, els Mossos d’Esquadra i les Institucions, que poden arribar a ser els senyals d’un país normal. El perill és acostumar-nos i perpetuar a aquest status quo, que creguem que el més còmode és, per un dia, fer veure què. Ara bé, cal deixar clar que el dia que siguem un país independent i reconegut – després de donar gràcies – caldrà pensar que el dia de la festa nacional, més enllà dels actes protocol·laris i, com a molt, algun castell de focs artificials, fora bo que la gent anés a la platja.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada