22 d’octubre 2010

Fratricidi blaugrana (Publicat a El Matí Digital)

http://www.elmati.cat/articles/noticia.php?id=1859

Som un país que, a voltes, sembla que ha abocat tota la seva càrrega emocional en un club de futbol. Diem que el Barça és més que un club, i això també significa que hi aboquem els nostres comportaments com a país. El sentiment caïnita, la lluita entre aquells que estant més pròxims no és aliena al nostre comportament nacional. I aquest clima d’enfrontament total s’acaba d’instal·lar al barcelonisme amb resultats a curt, a mig i a llarg termini molt amargs.

La decisió – renyida però legal – de portar a davant dels tribunals a la junta sortint del F.C. Barcelona esquinça totalment la massa social culé en dos bàndols que serà molt complicat que tornin a moure’s junts, ni que sigui una final de la Champions. Ni el tradicional nuñisme vs cruyffisme va tenir possibilitats d’emmetzinar l’ambient de Can Barça com aquest imprudent, innecessària i irresponsable pas endavant que la majoria dels compromissaris ha decidit fer, induïda maquiavèl·licament per la Junta Directiva de Sandro Rosell. Només la bona marxa de l’equip i la presència a la banqueta de Pep Guardiola que tant conforta i asserena pot, de moment, pal·liar aquesta mala maror, però una lleugera crisi al vestidor, un estirabot qualsevol o aquells dies absurds sense futbol en que les redaccions dels diaris esportius no tenen temes, serà suficient perquè torni a esclatar la guerra sense treva. Qualsevol arma serà bona, de la tribuna periodística al Gol Nord.

I enmig, potser hi haurà socis que reconeixent la brillant gestió esportiva i social de la Junta de Joan Laporta, no confonguin aquest reconeixement amb acceptar acríticament una gestió econòmica molt millorable. És a dir, que es preguntin si és possible considerar que l’entrada de Laporta als despatxos de Can Barça va suposar una catalanització, un rejoveniment, un aire fresc, una gosadia i el període més esplèndid en quan a resultats esportius de la història, i alhora creure que també es van cometre errors i es van prendre decisions excessivament arriscades, que hi va haver moments en que quelcom se’ls hi va escapar de les mans fins a trair la màgia, la voluntat radicalment democràtica, transparent, de netedat i trencament amb les formes de fer del passat que van seduir als barcelonistes i van portar a Laporta a la Presidència?

Jo, que sóc un soci jove però amb molts anys anant al Camp cada dia de partit, de forma senzilla però amb il·lusió, que ha viscut cinc presidents i èpoques de tots colors, m’ho pregunto ara mateix. I crec que avui, en dia més enllà de si entra la pilota o no, només hi ha una persona que pugui unir a tot el barcelonisme, que pugui representar els seus valors intrínsecs fent servir el seu poder simbòlic, i que pugui acabar amb els ismes del barcelonisme, amb els bàndols irredempts que s’han creat sobre les runes de les anteriors batalles. De moment Josep Guardiola és a peu de camp però només el temps dirà si la seva figura pot ser la necessària per acabar amb aquest imprevisible i fatídic fratricidi blaugrana.

19 d’octubre 2010

Bon retrat amb autora al mig (Publicat a la secció "Pila de Llibres" de El Matí Digital)



Un dia d’aquests farà un any que Pilar Rahola va començar a seguir, de ben a prop, al candidat convergent Artur Mas. Ja s’havia conegut per la premsa que la popularíssima periodista badalonina havia estat escollida per emular, i traslladar a la petita política catalana, la brillant crònica que Yasmina Reza va fer de l’arribada a la Presidència de la República del candidat Sarkozy, a “L’alba el capvespre o la nit” (Ed. Empúries), i aquell vespre a la Nit del Pensament de la CatDem era el primer papalloneig de Rahola darrera el candidat.

El resulta ha esdevingut tot un èxit de ventes, estable a la llista dels més venuts a les llibreries catalanes. Jo l’he llegit no fa pas gaire, i he de dir que m’ha entusiasmat: Lluny de ser una biografia a l’ús d’un personatge de qui tothom (propis i aliens) creuen saber-ho tot sense que mai ens ho hagin explicat, és la impressió d’un polític clau i de l’ésser que hi ha al seu darrera. Si, com sembla, Mas està cridat a ser el proper president de la Generalitat, cal dir que el perfil que en traça Rahola és l’òptim, el necessari, per a un país al que no li calen ni poetes ni herois, sinó bons governants amb un fons de valors.

La llàstima és que sobre un retrat tan ben perfilat – sense necessitat d’artificis, de pólvora ni d’efectes, sense voler convertir el llibre en una vida de sant – se senti, durant alguns passatges importants, la veu indiscreta i tronant de la seva autora. És evident que és una obra personalíssima d’una autora popular i acostumada a la polèmica però, pel meu gust, desvirtuen l’obra final les seves innecessàries acotacions plenes de les seves filies i, sobretot, fòbies.

Com a curiositat, em permeto confessar que vaig ser present en dos dels esdeveniments narrats a “L’ombra del Rei Artur”: Primer, a l’acte de la CatDem on, com dèiem, va començar tot, i alhora, en la trobada amb joves amb Artur Mas i on sembla que, d’alguna manera, li vam trencar els esquemes preconcebuts a una Rahola que, evidentment, va donar i crear joc i de la que encara es recorda algun comentari al seu més pur estil.

02 d’octubre 2010

S'alça el teló (Article publicat a Valors)

Comença la temporada al Gran Teatre del Liceu. I comença amb una obra de les de primer nivell de repertori, Carmen de Georges Bizet, amb muntatge de Calixto Bieito – que per una vegada l’encerta i pocs burgesos pot épater. Només donar la meva tarja d’abonat em sembla que estaré sol. Gran paradoxa, doncs això hauria de ser el normal: des de fa vuit temporades assisteixo tot sol a la programació del teatre de les Rambles i no m’hauria pas de semblar estrany deambular pel Saló dels Miralls entre drings de copes de cava, repassar negligentment una pila de dvds de la botiga o observar des de la meva butaca d’amfiteatre el que succeeix a platea o a la vora d’on seu un conseller de la Generalitat o un periodista satisfet.

Però, en aquesta ocasió, ni els meus veïns de localitat (El simpàtic soci del Cercle del Liceu amb origen mataroní i la seva esposa sempre castellanoparlant) semblen els habituals. Aquesta Carmen serà la primera en que a l’entreacte no em trobaré amb la Maria Vila al foyer, on baixa amb la seva àvia, tan senyora i elegant. Amb ella precisament, comentarem després l’aventura de la seva néta, mediterrani enllà, a la recerca d’experiències i motius per escriure. I si la Maria, tan sentimental sota la seva aparença de donassa, estigués escoltat precisament, amb el seu ordinador, Carmen a Tel Aviv, més o menys, quan ho fem nosaltres a Barcelona?

Alhora, a l’acostar-me a la meva cadira i entrar al coliseu excessiu i oripellat torno a pensar en la Montse, amistat de les que fas a voltes de coincidir temporades, de compartir expressivitat després d’una bona nit d’òpera, de comentar sengles emocions i desgràcies. El seu adéu va ser com un rampell, dies abans d’una Fille du Régiment de les que creen afició. El seu seient i el que sempre ocupava una de les seves dues filles avui els ocupen desconeguts i passavolants. El seu pas pel Liceu s’evapora, es clou el somriure.

El director s’acosta al podi, deixo les cabòries i apago el mòbil. L’espectacle que és apunt de començar.

Article publicat al número d'aquest mes de la Revista Valors.