22 de novembre 2010

La biografia de Montilla (Publicat a El Matí)

Un dels leivmotiv més utilitzats durant aquests quatre anys pel Partit Socialista de Catalunya és la biografia del seu cap de files. En l'actual campanya, per exemple, un dels anuncis electorals que s'ofereixen a la sobretaula de les llars catalanes segueix el dia a dia d'un missatger atrafegat, un jove que afirma que ningú li ha regalat res – amb la casualitat que en el moment passa amb la seva moto per davant d'un cartell electoral d'Artur Mas – i que es veu obligat a combinar una feina precària i dura amb els estudis universitaris. El missatge explícit de l'espot socialista és que tots portem a dins un Montilla. L'implícit és que, en comparació amb el seu oponent, la biografia de Montilla és la d'algú que ha hagut de treballar de valent per arribar a on és... Però té aquesta biografia del candidat a la revàlida, trets d’especial rellevància o exemplaritat?

Una de les dades més conegudes de la vida de José Montilla i Aguilera és el seu naixement a Iznájar, a Córdova, i la seva arribada l'any 1971 a Catalunya. El fet immigrant ha estat utilitzat per propis i aliens. El fet que naixés fora de Catalunya ha aixecat una polseguera innecessària, però fins i tot davant els comentaris dels oponents, la figura del jove Montilla arribant amb la maleta de fusta a Barcelona ha estat repetida fins la sacietat per a caracteritzar-lo. Destacar com un fet insòlit el que durant generacions han fet milers de catalans, des dels qui van baixar de comarques cap a les ciutats fabrils fins els qui van venir de qualsevol lloc de la Península o de més enllà, passant pels qui van anar a Amèrica a provar sort, denota que encara som presoners de tòpics i estratègies que no són dels nostres temps.

A continuació, la biografia oficial de Montilla, disponible aquí, s'atura en la militància política clandestina del futur president català, passant per alt la seva pertinença a un grup de nom tan poc políticament correcte com “Joven Guardia Roja” d'un maoisme de ferro i, evidentment, acrític amb la barbàrie de la revolució cultural. Ja dins del PSUC, la mala fortuna va fer que el servei militar li estronqués la possibilitat d'assistir als moments més determinants i apassionants de la represa de les llibertats. Una biografia heroica de jove lluitador de vint anys que no es pot completar amb la fotografia de les manifestacions de febrer del 76, sinó amb les típiques del mític “ardor guerrero”.

En aquests anys, que coincideixen amb el seu ingrés al PSUC, són els únics en que Montilla pot dir que combina feina amb estudis, com han fet milers d'estudiants al nostre país finalitzant carreres amb èxit. José Montilla inicia dues carreres - Dret i Ciències Econòmiques-, i no n'acaba cap. El fracàs acadèmic no el va preocupar gens, perquè amb 24 anys inicia una carrera apassionant en que tot seran triomfs: Una vegada abandonat el partit majoritari de l'antifranquisme i dins del PSC s'estrena en la política municipal com a Regidor d'Hisenda i Tinent d'Alcalde de la localitat de Sant Joan Despí, després de les primeres eleccions democràtiques. Més endavant serà ja candidat a Cornellà de Llobregat, Alcalde, President del Consell Comarcal del Baix Llobregat, Diputat provincial, President de la Diputació de Barcelona, Ministre d'Indústria del gabinet Zapatero i, fins al dia d'avui, President de la Generalitat. Una autèntica trompada a la meritocràcia i un exemple claríssim del cursus honorum d’un jove que entra en política amb escassos vint-i-cinc anys i trenta anys després, amb cinquanta cinc, encara n'espera continuar obtenint rèdits.

I doncs, la biografia del Molt Honorable President José Montilla és comparable amb la d'un missatger que combina estudis i feina? Potser, Només si aquest noi es deixa d'històries, d'estudis i feina i s'apunta a l'agrupació socialista d’alguna localitat on fa 30 anys que mana el PSC i fa mans i mànigues per a anar a llistes en un lloc destacat, potser d'aquí a 30 anys ja podrà ser candidat a President i construir una biografia tan complerta com la de José Montilla.

09 de novembre 2010

El Papa a Catalunya (Articles publicats a El Matí Digital)

Dues cròniques publicades aquests dies sobre la visita de Benet XVI a Catalunya i que he publicat a El Matí Digital.


El Papa Benet XVI a Barcelona (I): Catalunya i la Santa Seu, relat d'una relació complexa:

http://www.elmati.cat/articles/noticia.php?id=1910


El Papa Benet XVI a Barcelona (II): Un cant a la bellesa:

03 de novembre 2010

Venjances (Publicat a Valors)

No és un plaer ni una situació de cap manera desitjable. És justament el contrari: el que fa sentir viu cadascun dels nervis i dels músculs que tenim i enyorar el benestar perdut com el paradís enyorat on havíem viscut fins ara. El dolor físic és un gran renec expressat pel nostre cos amb sarcasme i murrieria, sense paraules; la venjança de qui que no sempre suporta amb estoïcisme que gaudeixis construint somnis, que forcis fins a l’extenuació totes les possibilitats que ell mateix t’ha donat, que creguis que pots anar més enllà.

Quan apareix, el dolor físic ens situa davant d’un d’aquells quadres de Caspar David Fiedrich de tempestes i llamps i trons, de paisatges extrems... I nosaltres, empetitits, retorçats i incompresos ens trobem com un homenet bandejat per la gran ventada. El malestar desmunta la capacitat d’enfrontar i impossibilita que aixequis amb gallardia. Ben bé que ens deixa despullats davant de tots els perills i no ens ofereix altra porta oberta que la rendició fins que mica en mica, gràcies a l’analgèsia o la paciència, va passant i ens allibera amb l’avís, això sí, de que qualsevol dia pot tornar.

El dolor intercepta qualsevol capacitat de reacció, molesta els intents de redreçar-nos i engega al botavant l’optimisme i les bones maneres. Tant és si és migranya com una lesió òssia o muscular, el senyal d’una afecció més preocupant o la conseqüència d’un desgast irreversible, el seu poder, mentre dura, és absolut i dictatorial. Tirànic i segur de que, per més que creixi la nostra indignació i patiment, no tindrem cap oportunitat de revelar-nos-hi.

Patir aquests moments és sentir, ni que sigui efímerament, com s’engruna el castell de cartes, veure clarament que tenim els fonaments prims i construïts sobre argiles poroses. És possible que el lector tingui la sort de no patir-ne masses o, fins i tot, de no recordar la darrera vegada que va maleir el cruiximent i la fiblada. Si és així l’envejo. De tota manera, només havent-lo patit se’l pot combatre, i d’alguna manera riure l’últim, descrivint-lo sense contemplacions.