23 de desembre 2011



"Aparentment, el Messies ha estat de concepció fàcil, ben programada pels profetes. Fill, petit fill de Déu, vint segles abans que apamem el genoma, arrugues per primer cop el front i una mare somriu. I ara, quin descontrol del màrqueting del perdó! Quanta fe ajardinada, sostreta al llamp o a l'esglai".

"Nadal", Molta més tardor (2004) de Valentí Puig.

BON NADAL!

20 de desembre 2011

Havel, l'últim referent europeu (Publicat a El Matí Digital)

Publicat originalment aquí

L’altre dia parlava de líders. Dels líders passats i líders actuals i n’oferia una llista, que pot agradar més o menys, però considerablement amplia per enquibir-hi demòcrates americans, laboristes i conservadors britànics, demòcrata-cristians italians i alemanys, republicans gaullistes, socialistes francesos i espanyols, i nacionalistes, catalanistes i independentistes catalans. No era una llista, tan de referents com de polítics que han arrossegat el seu país i, de retruc Europa, àdhuc el món sencer. Amb marrades i errors, certs, però amb una certa determinació i ideari. No hi vaig incloure Vaclav Havel, potser un dels darrers referents europeus.

El savi i, alhora amic, Gregorio Luri, recordava les paraules de Havel al seu primer discurs de Cap d’Any, com a President de Txecoslovàquia, un país que ja no existeix: “Hem d’ensenyar-nos a nosaltres mateixos que la política no ha de ser únicament l’art d’allò que és possible, especialment si això significa l’art de l’especulació, el càlcul, l’intriga, sinó que també ha de ser l’art de l’impossible, és a dir, l’art de millorar-nos a nosaltres mateixos i al món”. Unes paraules vessants de missatge i profunditat, que només les podia pronunciar amb credibilitat i fermesa algú com ell: Intel·lectual represaliat en un país centre-europeu, absolutament incòmode amb el segrest eslau de la URSS i que ja el 1968 havia intentat respondre al cansament del poble amb els seus líders, canviant els líders, perquè no es podia canviar el poble, parafrasejant el líder del “socialisme amb rostre humà”, Alexander Dukceb. Qui vulgui entendre que va ser Praga, la seva Primavera de 1968, la dissidència intel·lectual i la Carta 77, i alhora, les contradiccions que va suposar en el progressisme occidental, pot veure-ho en teatre a l’obra Rock ‘n’ Roll, del també dramaturg com Havel, Tom Stoppard.

En Havel es va posar de manifest el valor de la convicció i de la llibertat davant el silenci i la presó, i com a líder de l’opositor Fòrum Cívic, format per intel·lectuals i gent de cultura, a la caiguda del comunisme – que l’ètic Havel, interpretava com un règim on imperava l’absència de moral - i després de la gairebé idíl·lica “Revolució de Vellut” – a ritme de milers de claus sonant - fou escollit President de la República Txecoslovaca. A ell li tocava fer “sortir [a Txecoslovàquia] del comunisme, per tornar a la Història” en paraules del seu amic André Glucksmann. Praga, per fi, retornava a la història i retornava a la cultura occidental, a la que tantes aportacions havia fet.Alhora, en el mateic Vaclav Havel també es reflectiren les incapacitats d’un intel·lectual per alçar el valor de la política: No pogué impedir la partició – per ell dolorosa - de Txèquia i Eslovàquia i fou succeït per un personatge tan diferent d’ell mateix. com Vaclav Klaus, amb qui només compartia nom de pila.

Amb la mort de Vaclav Havel, Europa perd el darrer referent europeu viu, que ha transitat amb èxit i exemple per la política. No és habitual i no hi ha perspectives d’un nou Havel, a mitjà termini.

11 de desembre 2011

Merke i Sarkozy, líder d'avui (Publicat a El Matí Digital)

Podeu llegir l'article, en la seva localizació original, aquí

Amb l’enyorança que provoca el temps passat mirem les generacions de líders anteriors amb reverencial respecte: Sir Winston Churchill, Robert Schuman, Jean Monnet, Alcide de Gasperi, Konrad Adenauer, Walter Hallstein, Paul Henry Spaak o Altiero Spinelli, pares fundadors d’Europa; al costat de gegants com Charles de Gaulle, John Fitzgerald Kennedy, Willy Brandt; Durant anys hem recordat la generació de Ronald Reagan, Mikhaïl Gorbatxov, Margaret Thatcher, Helmut Kohl, François Mitterand i Felipe González. I al nostre país, Jordi Pujol, Miquel Roca, Pasqual Maragall, Heribert Barrera, en serien els seus homòlegs. Vam veure desaparèixer la darrera generació de líders amb dos polítics de la talla de Bill Clinton i Tony Blair. A partir de llavors ens hem estat planyent de la manca de lideratge; n’hem intentat trobar en cadascuna de les oportunitats: els hem descobert, els hem elevat, els hem mirat de prop i, una vegada espremuts, els hem llençat ben lluny. Avui, ja hem amortitzat l’esperançador Barack Obama, per exemple. Davant de política majúscula com la que ha portat al govern al professore Monti, ens exclamem utilitzant paraules com “tecnòcrata” o “esclau dels mercats”. O "esclau de Frau Merkel".

I és que avui tenim dos líders de molt alt nivell: una cancellera alemanya que utilitza un tipus exacte i puntual de soft power, fent notar el seu poder d’influència, estretament relacionat amb el pes econòmic i demogràfic de la República Federal sense sol·licitar la representativitat i decisió que li correspondria. I un president de la República Francesa, representant la vella tradició però la nova forma de fer política, de la determinació i el poder de la voluntat: Angela Merkel i Nicolas Sarkozy. I mentre això passa, avui que calia prendre decisions molt delicades, que calia fer passos – no sabem si endavant, o endarrere, però passos ferms que elevin el nivell de la política europea - utilizem la sorna i la caricatura, i desconfiem de qualsevol cosa que provingui d'aquests dos personatges. Churchill, Kennedy, Pujol, no foren perfectes. No foren immaculats. Ni infal·libles. Però van ser líders capaços de parlar davant dels ciutadans, capaços de ser conscients del càrrec que ocupaven i del que s’esperava d’ells, capaços d’anar per davant del que podien imaginar els altres. Líders en temps tan complicats com els d’avui. No entenc com avui, quan Europa pateix d’una múltiple crisi econòmica, política i d’autoestima, som capaços d’usar els clixés de l’antipolítica i considerar enemics i culpables aquells qui amb llur impuls volen fer-nos anar endavant. No sabem si seran ells els veritables líders, els qui ens faran tornar a sortir amb il·lusió, del pou de la desesperança. Però un líder no és aquell que tot ho aconsegueix, sinó aquell que ho intenta. Una vegada i una altra, perdent fins i tot, per una idea més alta.

09 de desembre 2011

Història i memòria d'un líder oblidat (Publicat a Valors)


Fa un parell d’anys desconeixia totalment l’existència d’un home que va convertir-se en revolucionari provenint d’una família aristocràtica de Pamplona; un home que va compaginar el seu profund compromís polític amb la República i el Partit Comunista amb una fe i lleialtats absolutes cap als seus amics; un home que va arriscar la seva vida per intentar fer caure la dictadura franquista i que va pagar el seu atreviment amb la condemna de Franco i el menyspreu dels seus antics camarades; un home que va ser capaç de reunir durant tota la seva vida una colla d’amics, allunyats ideològica i políticament però segurs dels seus sentiments; un home que va saber renéixer a Mèxic després de catorze anys empresonat i tornar a Espanya convertit en un savi professor de ciències empresarials; un home que va viure la tragèdia de perdre un fill de pocs anys i separar-se de l’amor de la seva vida, però que va recuperar la seva estimada anys més tard; un home que va morir jove però que va deixar un llegat inesborrable en els qui el van conèixer.

Fa un parell d’anys no sabia qui era Jesús Monzón Reparaz (Pamplona 1910-1973), alt càrrec de la República, home del PCE a França i membre actiu de la Resistència al nazisme, ideòleg de la invasió de la Vall d’Aran, visionari, sagaç i tossut, perseguit i castigat pels seus antics companys de partit, empresonat per Franco, ajudat per uns amics fidels, professor d’escoles de negocis de l’Opus i personatge clau de les beceroles post franquistes de Mallorca. Una vida i una trajectòria llegendàries que avui conec molt bé gràcies a la immensa sort que vaig tenir de participar en el documental “Jesús Monzón, el líder oblidat per la història”, com a guionista. Estic molt orgullós d’aquesta obra però, sobretot, molt agraït d’haver pogut descobrir i fer descobrir als telespectadors d’Etb, Ib3 i Tv3 un personatge imprescindible que encarna els millors valors de la humanitat: compromís, lleialtat, valentia, fidelitat, amistat, dignitat.

Per això, quan sovint la història i la memòria han servit per explicar contes de bons i dolents, per apel·lar a l’heroisme bèl·lic i no al de la dignitat, per fer més sagnats les ferides, cal fer memòria i recordar la història d’autèntics campions morals com Jesús Monzón, aquest comunista i navarrès universal, fidel fins al final als seus principis i als seus amics. Homes com Monzón hem de conèixer-los i, deixant de banda el detall dels seus pensaments concrets, aprofundir en el que té d’universal la seva altesa moral, en la vivència dels seus valors, en el millor de la humanitat que va representar ell i els seus amics, que ni amb una guerra fratricida i terrible entre germans, no van deixar mai d’estimar-se.

21 de novembre 2011

Victòria nacionalista: dolça i complicada alhora (Publicat a El Matí)


Podeu llegir l'article original aquí

La victòria del Partit Popular era previsible i ha esdevingut incontestable. Majoria absoluta i escombrada general a tot l’estat. Els socialistes han patit la seva més gran derrota, una patacada històrica que no han pogut salvar ni a Catalunya, ni al País Basc ni tant sols a l’Andalusia pretesament injuriada per l’egoisme català. Zapatero se’n torna somrient a León, no ha estat mai derrotat – com Aznar – i tindrà tot el temps del món per reescriure el relat del seu turbulent període de govern. No hi ha dolça derrota més enllà de la sala d’estar de la Moncloa, i pel que fa a l’amarga derrota, hi ha molt de sucre per esvair dubtes. Tot el mapa peninsular és blau. Tot? No, al Nord i Nord-Est dos llogarrets esdevenen focus de colors diversos, colors nacionalistes, colors nacionals.I hi ha punts de color destacables i estimables a Navarra i al País Valencià.

Així doncs, al País Basc Amaiur ha rebut l’agraïment per l’aposta institucional i política i per la
seva contribució a la pacificació, enfront d’un PNB que no podrà escoltar els cants de sirena d’un Rajoy triomfant que es vol mostrar magnànim i amorós amb els nacionalistes bascos i catalans. Si comet qualsevol error, la Lehendakaritza se’ls hi esmunyirà dels dits, i a la seva cel·la Otegi s’imagina ja investit president, al més pur estil Mandela.

Però, i a Catalunya? El bastió socialista que va enviar 25 diputats a Madrid, sense que els hi passessin factura les traïcions amb l’estatut i els esborrancs de la vergonya, s’ha desmuntat com un castell de cartes. Carme Chacón no té futur, com no el tenen ni Montilla, ni Iceta, ni Zaragoza. I si continuen vius és perquè només tenen present. I quan més espanyolitzada semblava la campanya, quan més bipartidista semblava l’escaquer, amb més força sorgeix un nombre important, destacat, fonamental de diputats nacionalistes conformat pels setze de Convergència i Unió – amb una victòria històrica en unes eleccions generals, tradicional bèstia negra dels convergents – i els d’Esquerra Republicana de Catalunya que, renovada i amb els pecats mortals perdonats, manté tres homes a Madrid. Si aquests dinou diputats, als que s’hi poden afegir els d’Iniciativa quan no estiguin entretinguts amb temes econòmics i social, no sumen forces i es posen a disposició del país, la victòria nacionalista a Catalunya pot ser pírrica.

El primer examen serà posar sobre la taula d’un Parlament amb majoria absoluta popular una proposta de pacte fiscal. I en l’hipotètic cas que sigui rebutjada la prova definitiva per al nacionalisme sobiranista serà de cara o creu. O s’emprèn el camí de la independència o de res haurà servit que el PSC perdés deu diputats i que l’enorme onada popular es quedés a l’escullera de Catalunya. Siguem conscients que la victòria nacionalista és dolça però summament complicada, alhora.

18 de novembre 2011

"L'arte d'arrangiarsi" (Publicat a Intocable Digital)



El meu primer article a Intocable Digital, diari digital d'informació i opinió dirigit per alumnes de Blanquerna, la meva segona Alma Mater. Espero que m'aneu seguint també, en aquesta nova columna que he titulat "Des de l'Ateneu". També podeu llegir-lo aquí.

Dissabte passat, després d’haver dominat l’escena política durant 17 anys, arribava l’ocàs de Silvio Berlusconi. No l’han fet fora ni els escàndols de Villa Certosa, ni les contínues estratagemes legals per no seure al banc dels acusats ni, tampoc, el seu particular estil de fer política, combinació de populisme i velinisme, sinó l’esgotament del crèdit d’un país més que endeutat. Berlusconi, d’una habilitat i audàcia inesgotables, va esdevenir el primer post polític modern d’Europa: sabia dominar la comunicació – per alguna cosa havia fet gran quantitat de lires amb els mitjans -, sabia demostrar com cap altre líder la proximitat a l’estereotip de l’italià mitjà –
garlaire, seductor, masclista i testosterònic, amic del luxe i de la gresca, més prop del tifoso que de l’acadèmic – , tot plegat amb un discurs polític que no tenia discurs, de tan voluble i faltat de veritats fixes. Però, com és que, a pesar de les protestes de minories irritades, ha estat el primer ministre més estable de la República? Només perquè ha conviscut amb una esquerra caïnita, venjativa i empetitida? Només per aquestes virtuts de polític postmodern? Només perquè – com apuntava ell mateix, tot graciós – tots els italians volien assemblar-s’hi?


El gran actor romà Albert Sordi, “Albertone”, va protagonitzar a mitjans dels cinquanta una de les seves millors pel·lícules L’arte de arrangiarsi, “l’art d’espabilar-se” en una traducció que no aconsegueix tenir la força de l’original. Arrangiarsi, ensortir-se’n, espavilar-se, ha estat l’art de viure com si la política (o potser millor la politiqueria) no els afectés massa la vida i és la actitut que han pres tradicionalment els italians d’ençà que fa 150 anys va culminar la unificació. Perquè Itàlia no ha estat mai l’estat idíl·lic, centreeuropeu i de funcionament exquisit i precís, tal com el cavaller torinès Chevalley pretén convèncer al Príncep de Salina de les bondats del nou Regne d’Itàlia, a l’immortal Gattopardo de Tomasi de Lampedusa. Arrangiarsi al marge d’una política tradicionalment inestable i volàtil ha estat l’autèntica supervivència d’un poble sentimental i melancòlic, però de saviesa antiga. Aquesta ha estat la sort de Berlusconi. Els italians no se l’han pres massa seriosament, han viscut – gràcies a Déu – per sobre de les decrepituds d’un premier en hores baixes, de les saragates d’un parlament engrandit i ciclotímic, fins i tot, per deliri de la resta d’europeus, per sobre del seny de l’ancià president de la República, Giorgio Napolitano. Un pèl àcrates, un pèl desconfiats, més creients en Déu i la Mamma que en les bondats de les ideologies – per bé i per mal – mestres del teatre i l’òpera, han deixat que la comèdia política tingués els seus propis teatres, i que el carrer caòtica, cridaner i empedrat, anés passant els dies.

Aquesta magnífica capacitat d’arrangiarsi ha permès que Itàlia pervisqui en moments tan difícils com els anys del feixisme, la postguerra, gli anni di piombo dels 70, els permetrà anar endavant, amb un nou president del govern, a les antípodes de Il Cavaliere, com l’excomissari europeu Mario Monti. Potser per això ha donat, alhora, una política tan complexa i creativa, tan autodestructiva com renaixent, capaç d’intentar unir la Democràcia Cristina i l’Eurocomunisme durant els darrers anys del teló d’acer, o de que avui, un octogenari president excomunista, moderat i seriós, s’hagi arremangat al Quirinale. Una cultura que ha donat Dant, Boccaccio i Petrarca; Leonardo, Miquel Àngel i Rafael; Verdi, Rossini i Puccini; De Sica, Visconti i Fellini; Eco, Camilleri i Dario Fo; Sofia Loren, Claudia Cardinale i Monica Bellucci; Del Piero, Gattusso i Maldini, a més de La Reppublica, Il Corriere de la Sera i La Gazzeta dello Sport, alhora que convivia amb ducs venecians, dogos milanesos, papes i prínceps de l’Església, virreis aragonesos, feixistes i capi de tutti i capi, tan acostumada a perviure “a pesar de”, romandrà fins a qualsevol polític, a qualsevol mercat, a qualsevol intent de fer-los viure aquest benèfic salvavides. Aquest viure al marge d’un estat que no acaba mai d’existir, aquest comprendre el perquè d’Itàlia (i que ens hauria de permetre descobrir l’entrellat d’aquest darrers anys berlusconnians) no el van entendre els Borja, que van voler implantar un estat modern, maquiavèl·lic i poderós, molt abans del que tocava i ho hauríem d’entendre nosaltres, tan apassionants amb qualsevol estirabot dels nostres estimats líders, quan justament l’anarquisme de Barcelona va venir importat d’Itàlia, a mitjans del segle XIX.

14 de novembre 2011

ETA, present al llarg de tota la nostra vida (Valors)

Article publicat al número corresponent al mes de novembre de la revista Valors.

Quan vaig néixer, el 1984, ETA feia 26 anys que existia –s’havia fundat el 1958 com a escissió del grup nacionalista Ekin– i setze que havia comès la primera acció violenta, la mort no planificada d’un Guàrdia Civil. El 1973, havia fet volar el cotxe del president Carrero Blanco, en una acció festejada per tot l’antifranquisme. En néixer, ETA político-militar havia abandonat la lluita armada, després d’una treva decretada arran del 23-F i s’havia dissolt, i la ETA-m, la que continuaria, hi afegiria segrestos i ús d’explosius especialment sagnants en el cas de militars i policia. Les seves activitats encara no provocaven el repudi de la societat, el pedigrí de l’antifranquisme pesava.

Els meus primers anys també són els del GAL, organitzats per les Forces de Seguretat i que a instàncies de l’estat van decidir jugar, també, la carta violenta, amb un estil absolutament barroer i indiscriminat. El segrest de Segundo Marey o l’assassinat de Lasa i Zabala són mostres de com les gasten els qui, per lluitar contra el terrorisme, es fan ells mateixos assassins. Posteriorment, veuríem descompondre’s el govern socialista, la utilització dels crims del GAL per la premsa d’oposició i fins i tot l’empresonament d’antics ministres i secretaris d’estat.

Però els nostres records infantils també estan marcats pel sanguinari atemptat a la casa-quarter de Vic (1991). Va ser la prova que la violència terrorista podia tocar-nos d’aprop. Érem massa petits per recordar l’altra gran matança d’ETA a Catalunya, la d’Hipercor, amb 27persones. El nostre desvetllament a la política mai va tenir cap temptació de comprendre, justificar o admirar la violència. N’estavem previnguts.

L’any 97 vam viure en directe la mort planificada del regidor d’Érmua Miguel Ángel Blanco, que va commoure a tothom, i vam dipositar grans esperances en la treva del 98. Seria la nostra primera decepció i l’any 2000, l’assassinat d’Ernest Lluch ens faria cridar de ràbia, alhora que compartiríem el missatge de diàleg que expressà Gemma Nierga, en la manifestació de condemna. Mentrestant, hem pogut conèixer Euskadi, intentar comprendre les seves complexitats sociològiques i culturals, llegir-ne tot el que ens queia a les mans i seguir amb atenció la seva política. Criticàrem la llei de partits i la il•legalització de l’esquerra abertzale: no era la solució. I tornaríem a viure amb passió la negociació de 2006 arran de l’alto-el-foc decretat el mateix any i trencat estúpidament a la T-4 de Barajas.

Avui, quan escapçada per la policia i repudiada per la seva base social, ETA ha decretat la seva fi, ens n’adonem que la seva existència ha estat present en la nostra infància, adolescència i joventut, ha participat en la creació del nostre ideari i que en els nostres records hi ha imatges de dolor, tristesa i desconcert del nostre estimat País Basc. A tota la nostra vida.

11 de novembre 2011

La periodista fascinada i el llop (Publicat a El Matí Digital)

Podeu llegir l'article original aquí

Suposo que mai s’és prou gran per morir ni prou jove per deixar una gran obra. Per desgràcia Montserrat Roig ens va deixar, avui fa 20 anys, i va quedar-se estroncada una producció magnífica, tant des de la seva vessat literària – títols que recordem tots: Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen, Ramona, adéu, El temps de la cireres, les generacions de les Ramones i les Mundetes… – com periodística, que és la que voldria destacar per retre-li homenatge.

Per a la Roig, la vocació periodística no va ser quelcom al·lié. Estic segur que ser filla d’un gran oblidat del periodisme dels trenta Tomàs Roig i Llop, advocat, escriptor, periodista i pioner de la ràdio - i com va explicar l’amic i mestre Francesc Canosa, protagonista d’aquella televisió, i d’aquella Catalunya, que va poder i no va ser – la devia encaminar, encara que no siguem deterministes, irremeiablement cap a la ploma i la màquina d’escriure. Articulista prolífica, autora de llibres reportatges ja històrics, com Els catalans als camps nazis, on va seguir la petjada que Amat-Piniella havia deixat en la literatura i va incardinar Catalunya en l’horror nazi. Avui dia, aquest col·lossal volum encara ens és imprescindible per ser conscients del patiment de tants catalans a Mathausen i d’altres camps de la mort. Una altra de les seves obres L’agulla daurada, viatja amb molts catalans que visiten Rússia i és probable que a la biblioteca d’un petit creuer dels qui fan la ruta Moscou-Sant Petersburg n’hi hagi un exempler, deixat pels de casa.

El que més m’agrada de la prosa de Montserrat Roig són les seves entrevistes. I d’entre elles, una: la que una jove periodista ambiciosa, compromesa, progressista i valenta va fer a un vell reporter i rodamón a la seva casa de l’Ametlla del Vallès. I és que quan aquell brillantíssim corresponsal, polemista mordaç, esgrimista de la notícia, catalanista profund i cosmopolita dels autèntic ja havia deixat enrrera “60 anys d’anar pel món”. Quan la salut ja li feia males passades, la jove Montserrat Roig va rescatar per a la història a Eugeni Xammar. En una altra entrevista, en aquest cas a Antoni Tàpies, Roig parla del “fil estroncat pel gran trasbals”, el fil que havien tallat a l’expatriat Xammar, i a la introducció del llibre “Retrats Paral·lels” parla de la seva generació: “[…] va arribar un dia que vaig dubtar de tot el que m’havien ensenyat. Resultava que m’havien parlat d’uns poetes que es deien Espronceda o Duque de Rivas – en el millor dels casos, Garcilaso o Bécquer – i, en canvi, no vaig saber que existia un senyor que es deia Carles Riba fins que es va morir”. I això, explicat per la filla d’una casa culta i ordenava, demostra la gravetat del país al que aquesta dona a voler espolsar les terranyines i mostrar el seu geni a través dels seus homes i dones exemplar. Aquest és el mapa que porta a Roig a trucar a casa del vell viatger de l’Am
etlla. L’entrevista, el descobreix, el retrata i l’admira. Diu que va estar-hi tota la tarda xerrant sense adonar-se’n que el temps passava i en va escriure una retrat memorable per la revista Serra d’Or. Per a Roig, Xammar és “un llop sentimental i escèptic” – i així titula, d’una forma precisa i, alhora, preciosa l’entrevista –, una estranya combinació de compolitisme i país, entre dues actituts: l’escepticisme i l’emoció. Una dona progressista i d’esquerres es troba cara a cara amb un conservador intel·ligent, culte i liberal, que alhora té una vida llegendària i coneix, amb la saviesa de l’experiència, la professió de periodista. Llegim-ne quatre ratlles:
Té tot l’aspecte esportiu d’home que no s’ha estat de res, però els seus ulls tiren llargament a tristos. Les celles, blanques i desordenades, s’aboquen damunt els ulls. A la mà, una mà desmanegada, abandonada, guarda amb recel una fària a mig fumar. El senyor Xammar, quan parla, té tot l’aspecte de cap de tribu índia, venerable i irònic. Però, quan parla, tot el cos es posa en tensió, s’enravena, i li comencen a funcionar uns imperceptibles senyals d’alerta. “Sóc d’una intransigència que tothom té dret a qualificar de salvatge” I em sembla que és ben cert: una vegada va tractar de rata de claveguera una persona prominent dins el periodisme actual, “perquè hi ha coses que no me les empasso quan es tracta del meu país””

[…]
"En Josep Pla ha dit d’ell que és un escèptic, actiu i entusiasta. I és ben cert: uns solcs profunds a la cara revelen una incapacitat innata per mentir o per la covardia, unes ganes incontenibles per a tastar l’univers. Aixo sí: suposo que que amb moderació, sense cap afany de capgirar-lo

I no n’afegeixo més perquè recordem a l’entrevistadora, a la reportera, no al personatge. Però el talent de la retratista s’endevina en els colors i els traços que utilitza per descriure al senyor Xammar. La passió; l’alegria de la descoberta; l’emoció d’aprendre; el divertiment de preguntar-li; el goig de que li parlin clar, lluny del melindreig i l’actitud de caragirat del periodisme, dolent segons Xammar, que li ha tocat viure a la talentosa escriptora; l’honor de desvetllar a la seva època un home que “és un exemple de fins on pot arribar una obstinada fidelitat a un país”. Poques vegades es produeix una connexió tan fructífera entre el retratista i el seu model, entre el personatge i el seu interlocutor, entre personalitat i transcriptor, entre entrevistat i entrevistador.

Montserra Roig i Fransitorra, nascuda l’any 1946 i morta d’un càncer l’any 91, exposava l’any 1975 que les seves entrevistes volia que fossin un començament: “Un començament d’una petita crònica del nostre país a través d’alguns dels seus homes i les seves dones més representatius, la majoria d’ells personatges que viuen i sobreviuen amb prou lucidesa com per a ésser “exemplars”” Estarem a l’alçada d’aquesta idea?

02 de novembre 2011

Vida somniada d'Amadeu Cuito (Publicat a El Matí Digital)


Nascut a l’explosiva Barcelona del 36, crescut a Perpinyà dins d’una família d’exiliats, educat a la Sorbona i amb una llarga temporada a Nova York. Aquesta és la trajectòria d’un dels homes més interessants, però alhora més desconeguts, de Catalunya. Advocat i economista, nét del prohom republicà Amadeu Hurtado i fill de Ferran Cuito, Amadeu Cuito ha escrit unes memòries que són un llarg passeig per una vida, tranquil, serè, fins a cert punt, tímid i prudent. Testimoni de la desfeta de França i de la creació de la gran excusa de la “Resistència” – curiosament ara apareix “I la festa va continuar” sobre el bon ritme cultural del París ocupat pels nazis – , fart de la retòrica i els diritambes de Sartre i companyia, que gaudien d’un prestigi i una hemegonia incostestables dins del món intel·lectual francès, espanyol i català, i alumne de Raymond Aron a la Sorbona de París, la seva activitat política va orientar-lo cap a la socialdemocràcia europea i fermament catalanista de Pallach, tot i que – com és costum familiar – sempre va aparèixer en un segon terme. Els records del nen Cuito en un món d’exiliats, amb les seves nostàlgies i misèries, constitueix un dels passatges més interessants del llibre que s’accelera a mida que Cuito es fa gran i que acaben poc abans dels setanta, quan dóna per explicat el més determinant de la seva trajectòria: la feina a Nova York, on freqüenta la vida bohèmia d’artistes i escriptors com Barbara Proust-Salomon o Norman Mailer, la tornada a la peninsul·la i la tasca infructuosa de crear un sindicat no marxista, d’arrel federalitzant i, alhora, l’intent de separar el projecte socialista de la influència espanyola i de qualsevol lligam orgànic. Tornat a Catalunya, retirat de la vida política, si es que mai en formà part més enllà de ser una espècie d’”eminència grisa” – expressió utilitzada en vida pel seu avi Amadeu – Cuito, lector amplíssim en diferents llengües i dotat d’una cultura vàstissima aprofundida per influència de la seva amistat amb el Nobel de Literatura Claude Simon, ha publicat un parell de llibres, un de narrativa autobiogràfica, “El jardí sense temps” i un de relats, “Contes d’un carrer estret”, abans d’aquestes memòries que es poden llegir perfectament en clau literària, amb regust del seu admirat Marcel Proust.

Memòries d'un somni. Amadeu CUITO. Quaderns Crema, Barcelona, 2011.

30 d’octubre 2011

Les bromes de Peces-Barba

Podeu llegir l'article original aquí.

Va esclatar com un pet sonor en una trobada d’advocats d’arreu d’Espanya. Segons el catedràtic de la Carlos III de Madrid, ex-president del Congrés i vell professor de primera hora del clan zapaterista, Gregorio Peces-Barba, potser li hauria anat millor a Espanya quedar-se amb Portugal, l’any 1640, i deixar anar els catalans. Fins aquí d’acord, podem fer ucronies i, de fet, sempre he dit que l’autonomia que ens cal és la de Portugal. Segurament a Catalunya, poble dissortat, li hauria anat millor sense l’Espanya de Felip V i l’11 de setembre de 1714 de Barcelona, sense la pèrdua de poder polític, financer i judicial, la irreparable pèrdua cultural i acadèmica del segle XVIII, sense la castellanització de la noblesa i el temps perdut; li hauria anat millor a la nostra pobra terra sense la subordinació política del segle XIX, el “vivan las caenas” de Ferran VII, el trigar segles per fer un bell poema en català – l’idioma provincial, mort per a la República de les Lletres, com va dir Antoni de Campany -, el caciquisme, les militarades, l’assalt al Cu-cut! i La Veu, l’”antes ensenyar a ladrar a los niños que educarlos en catalán” del màrtir Ferrer i Guàrdia, la demagògia obrerista i espanyolitzant de Lerroux, o la decepció de la República i Ortega y Gasset i la seva oposició a l’Estatut; Segurament ens podríem haver estalviat la presó del Sis d’Octubre, l’Alzamiento Nacional i la terrible repressió, la derogació del “en mala hora otorgado Estatuto”, la prohibició de la llengua i els símbols, l’assassinat de Companys, la clandestinitat, la censura; i en democràcia la Loapa, la televisió antropològica, els Papers de Salamanca, les signatures contra Catalunya. Tot això ens hauríem estalviat sense Espanya, si en aquella revolta dels Segadors el comte-duc d’Olivares hagués enviat les seves tropes cap a Portugal. Qui sap si convertits en província francesa o havent donat suport a Napoleó, o constituint aquella “Bèlgica dels Pirineus” somniada per Francesc Macià dels anys 20, ens hauríem estalviat sang, dolor i llàgrimes.

Però no és aquest instint del nacionalisme espanyol de tractar a cop de garrot els territoris conquerits – com digué una vegada Camilo José Cela, “siempre fueron más los separadores que los separatistas”- , sinó la grollera remembrança de les bombes com a forma de solucionar els problemes catalans per part de l’exèrcit d’ocupació el que converteix en cruel i feridora l’humorada de Peces. Segurament deuria recordar aquell seu inspirador, l’idolatrat President de la II República espanyola Manuel Azaña qui escrigué “una persona de mi conocimiento asegura que es una ley en la historia de España la neceidad de bombardear Barcelona cada cinquenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero cómodo y sólido. Ha durado dos siglos”. És l’enèsim insult als catalans que toca en la fibra de la nostra història: hem patit els bombardejos del setge de Felip V; les canonades d’Espartero des de Montjuïc que anirien aparellades al seu desprestigi i caiguda, els obusos i atacs dels avions italians de Mussolini durant la Guerra Civil. Fotre's amb tota impunitat, carregat de raó i apel·lant a l’humor i l’extrema sensibilitat dels catalans, afirmant, a més, que no es pot comparar – sobre quines dades? Sobre quins barems? Quant val un mort, una bomba, una cama tallada, un nen atrapat? – els atacs a Barcelona amb el martiri de Gernika o les morts d’ETA.

La pulsió xenòfoba, autoritària, violenta del nacionalisme espanyol, sempre pensant en l’exèrcit que li ha servit tantes vegades de braç executor, contrasta amb l’exemple de la valentia de Barcelona, que serví al premier Churchill per esperonar els londinencs a imitar “l’heroic poble de Barcelona”. El més preocupant és que el venerable pare de la Constitució – galdosa paternitat! – ha estat un dels referents del pensament naïf, voluble, mentider del socialisme estatal, però ningú que hagi vist la pel·lícula documental “La pelota vasca” pot estranyar-se del caràcter bel·licós, ranci, prepotent i profundament espanyolista del sr. Peces-Barba. Ara, què hauria passat si aquests estirabots els hagués proferit un altre pare constitucional, Manuel Fraga, per dir algú, clar.

22 d’octubre 2011

ETA: Adéu a les armes (Publicat a El Matí Digital)


Podeu llegir l'article en la seva localització original.

20 d’octubre del 2011 es converteix per dret propi en un dia històric per a l’estat espanyol i per a tota Europa, deixant a banda les imatges del cadàver de l’exdictador Gaddafi, arrossegat pels carrers. Amb la decisió feta pública per la banda terrorista ETA aquest vespre, en la qual anuncien el cessament definitiu de la violència acaba la postguerra es pot tancar, definitivament, la història del franquisme. 43 anys després d’aquelles accions armades contextualitzades en la lluita contra la dictadura, la violència s’havia convertit en el trauma irresolt de la democràcia. ETA ha passat a la història, ja és, només, un element funest superat amb aquest anunci de final sense condicions ni victòries.

Avui es fa evident la tasca soterrada i callada de tots aquells qui han estat treballant, des de tots els sectors polítics, sindicals, empresarials, socials i eclesials per a la fi de la violència a Euskadi. Han estat estires i arronses, insatisfaccions i moments que semblava que, tot i que la banda s’esllanguia per la pressió policial i el cansament dels sectors que podien donar-los suport, no hi hauria un final. En el camí cap a la lluita independentista estrictament política triomfant sobre l’antigalla del terror hi ha molta feina feta i molts esforços, amb el menyspreu constant d’aquells qui han usat la violència per justificar-se políticament i per justificar la seva inacció. Recordem, doncs, a tots aquests mitjancers, facilitadors, interlocutors i persones compromeses del País Basc i del món sencer.

També és moment de recordar les víctimes, familiars i amenaçats, que sense que res pugui solucionar la immensa pena en què la violència els va sumir poden viure avui amb la satisfacció que ja ningú més haurà de viure el que ells han viscut. Però segur que avui pensaran que és tard, que el seu familiar, el seu amic, la seva parella serien amb ells si el dia d’avui hagués arribat abans. Caldran gestos de consol i perdó cap a aquestes víctimes, però alhora caldrà diferenciar molt bé quin és el seu paper en el futur de la pau, i aquest no pot passar per supeditar les decisions polítiques i jurídiques al seu dolor.

La pau, però, no és un escenari senzill. La pau és dels líders, dels audaços, dels compromesos, dels valents. I a partir d’avui, ja no hi haurà excuses ni temes tabú. Com ja es deia en d’altres ocasions, en els intents fallits d’arribar al final de la violència, amb ETA només s’haurà de parlar de presos, armes i expatriats. Els assumptes polítics caldrà tractar-los i, com dèiem, sense límits ni excuses, entre agents polítics. El to utilitzat pel més que probable futur president del govern Mariano Rajoy és simptomàtic que ja s’està fent la idea que caldrà molt de valor i molta feina i, sobretot, allunyar-se dels qui fins avui han estat intoxicant l’opinió, calculant més vots que sospesant la possibilitat de la pau. La fortuna li doni la temprança i el valor necessari per mantenir a ratlla aitals fariseus. Alhora, la responsabilitat de l’esquerra abertzale – que avui disposa d’un fort suport popular, que pot anar en augment en un escenari de pau, en futures eleccions – també serà enorme i caldrà que estigui a l’alçada del que el País Basc espera d’ella.

A Catalunya, celebrem la victòria de la política per sobre el drama i la violència, conscients del gran dolor que ETA ens ha causat amb alguns dels atemptats més mortífers de la seva història. Alhora, el seu exemple sagnant ens ha servit per tenir molt clar que les nostres aspiracions de llibertat mai podran assolir-se per la via violenta, sinó pel triomf electoral.

Un dia històric que obre la porta a la pau, i a molts dies de política i responsabilitat.

18 d’octubre 2011

El drama dels cristians de l'Orient (Publicat a El Matí Digital)


Podeu llegir l'article, en el seu format original, aquí.

Cinc segles abans que el profeta Mahoma neixi a la ciutat àrab de La Meca, el cristianisme ja s’estén per tot Orient Mitjà. Els primers cristians seran jueus de la terra de Crist, però els seguiran els habitants d’Anatòlia, de la Síria, de les valls del Jordà, el Tigris i l’Eúfrates. La tradició diu que fou l’Apòstol Tomàs qui portà el missatge de Crist del Líban fins a Iraq, del Mediterrani al Golf Pèrsic. La diversitat d’interpretacions i la seva particular història els va separar en caldeus, nestorians, assiris, coptes, melquites, maronites, grecs, etc… amb diferents vinculacions amb l’Església Catòlica – les denominades Esglèsies Orientals – o amb l’Ortodòxia o totalment independents, encapçalades per un Patriaca, un Cathólicos o un Metropolita propi, convertint-los en una curiosíssima minoria a l’Orient, després de la conquesta musulmana.

Les darreres notícies que arriben d’Egipte són preocupants. La minoria copta, un 10% d’un país de 80 milions d’habitants, es troba atrapada entre els provocadors nostàlgics de l’antic règim i els salafistes fanàtics que volen assaltar el poder. Els seus drets són trepitjats, les seves esglèsies ultratjades, el seu futur incert. I és que avui, els cristians d’Orient estan en perill: l’integrisme intransigent els considera un mal a extirpar, ignorant la seva pròpia història, la història dels cristians de l’Islam, amb qui han conviscut des de fa segles. Com va definir-los fa pocs dies Javier Valenzuela a El País, són “La sal de la terra del Pròxim Orient”. El seu èxode és la darrera part de la desaparició de la bigarrada i complicadíssima varietat ètnica, nacional i religiosa de l’Euro-Àsia, que començà el 1915 amb el genocidi armeni, arribà a la seva màxima expressió amb la Shoà i continuà amb les deportacions estalinistes i els desplaçaments derivats del conflicte àrabo-israelià.

Els coptes d’Egipte, els caldeus d’Iraq o els maronites del Líban viuen el drama de ser considerats estranys a la seva terra ancestral i la quinta columna del cristianisme occidental, quan no són ni una cosa ni l’altre, sinó el pot de les essències de l’Orient, una minoria il·lustrada i creativa, que ha donat poetes, científics i líders polítics. Per aquesta por a l’islamisme intol·lerant han conviscut millor amb dictadors laics, com Sadam Hussein que tenia com a ministre el caldeu Tarek Azziz, que amb ul·làs inquisidors. Fins i tot, han format les files dels moviments socialistes i panarabistes, com el partit Baas, fundat pel cristià Michel Aflaq.

A la terra de Crist, per la seva condició particular d’àrabs cristians són vistos com a palestins pels israelians i com a prooccidentals pels palestins, i mica en mica van reduïnt-se fins a Betlem, allà on va començar tot fa més de 2000 anys. Fins i tot al Líban, antiga Suïssa multireligiosa i oriental sagnada per les guerres i el fanatisme, l’emigració cap a Occident i la demografia clarament en retrocés ha anat reduint la importantíssima comunitat maronita que, en el complicat sistema constitucional libanès, té entre els seus fidels el President de la República.

El drama dels cristians a l’Orient Mitjà, la sentència que des de fa temps els està portant a l’oblit, a l’exili i al desarrelament, és una drama del nostre món, que ens fa més pobres i menys savis a tots.

14 d’octubre 2011

Un gran honor i una immensa responsabilitat (Article publicat a El Matí Digital)


Podeu llegir l'article original aquí.

Dimecres passat, en el transcurs d’un sopar organitzat per l’Associació El Matí, vaig ser nomenat director d’aquest diari digital d’opinió, agitació i reflexió. De seguida vaig pensar que era un gran honor i una enorme responsabilitat, i així els ho vaig dir als companys reunits en un sorollós restaurant italià de l’Eixample barceloní.

Un gran honor, perquè quan vaig sentir parlar a l’amiga Maria Vila, per primera vegada, de la resurrecció d’aquell Matí històric de Josep Maria Capdevila, Josep Maria Junoy o Pau Romeva en un format renovat i internauta, per res m’hauria cregut que tres anys després n’acabaria esdevenint el seu director. Vaig assistir a la històrica presentació a l’Ateneu, on es va donar a conèixer el manifest de l’Associació El Matí i la web del nou diari, i parlant amb en Joan Capdevila, el flamant director, vam tancar una col·laboració – la columna “El vermut” - que vaig iniciar el dia de Sant Jordi de 2009, amb “Entre roses i espines” i sempre vaig pensar que seria un col·laborador més, sense tenir massa clar si el que pogués explicar tindria cap interès. I és, també, un honor perquè El Matí compta amb un estol impressionant de col·laboradors honestos, voluntariosos, provocadors, alegres, profunds, intrèpids, responsables…

És precisament, pel nivell i pel to dels seus col·laboradors, que ser director d’El Matí Digital és una enorme responsabilitat. El llistó que ha situat com a director en Joan Capdevila és gairebé inabastable. La seva mà esquerra combinada amb un criteri molt clar – resumit en les tres regles infranquejables que ja són divisa del diari – i una flexibilitat que no li ha impedit recordar-nos als més ganduls que ja tocava un nou article, és tot un exemple a seguir.

Com els vaig dir als col·laboradors del diari, en la presentació que els vaig enviar: “El Matí Digital porta més de dos anys a la xarxa consolidat com un diari d’opinió llegit, comentat i seguit per un una xifra considerable de lectors diaris. Cada dia arriba a través de news-letter a un gran nombre de subscriptors i hem de ser conscients de la seva considerable influència”. El meu repte és inserir-hi una passa més d’ambició i qualitat, mantenint tot allò que ha convertit El Matí en el que és: uns valors compartits de catalanitat, civilitat i tenacitat, com a mínim comú denominador de persones d’orígens i destins diferents, però amb un grau elevat de compromís i passió.

Amics i col·laboradors del Matí, estic enormement agraït pel gran honor que m’heu dispensat i espero estar a l’alçada de la immensa responsabilitat que heu cregut que puc assumir. Gràcies Joan, l’oficial de coberta ara al timó sempre guardarà una gran estima al seu Almirall Capdevila.

10 d’octubre 2011

Governs i valors (Publicat a la revista "Valors")

Apel·lar als valors s’està convertint en un autèntic tòpic. Sovint es parla de valors perquè cal recuperar-ne d’oblidats; d’altres en reivindiquen de sòlids perquè els preponderants els consideren líquids, en la popular línia del filòsof jueu polonès Zymunn Bauman; fins i tot el millor equip futbol del món i el seu entrenador s’han definit pel “valor de tenir valors”. Fins i tot aquesta revista es diu “Valors”. Així doncs, en aquest entorn i dins d’aquesta línia, el conseller Cleries va presentar fa poques setmanes el projecte d’un Pla Nacional de Valors, provocant més crítiques que entusiasmes.

La pregunta que ens hem de fer és: Han de tenir valors els poders públics? És clar que sí, la política són uns valors compartits elegits per l’electorat davant d’altres propostes. Ara bé, també cal preguntar-nos, aquests poders han de prendre una posició proactiva d’estímul d’aquests valors?

Des d’un punt de vista liberal, la resposta sempre hauria de ser negativa. El poder no ha d’endinsar-se en quins són els meus valors, més enllà de la llei i l’ordre públic. Entrar a determinar què s’ha d’impulsar i promoure en termes de valors, seria una manera subtil d’intentar inculcar uns determinats punts de vista, amb una bona excusa. Un bon liberal creurà que el ciutadà és lliure d’adoptar aquells valors que consideri preferencials, de compartir-los amb d’altres i transmetre’ls. D’acord.

Ara bé, la crítica des del punt de vista oposat, com pot l’esquerra d’arrel marxista, és més relliscosa. Ben sovint aquesta crítica, des de posicions pròximes al dogmatisme moral, es fa amb la por que els valors que es vol cultivar no coincideixin, precisament, amb els seus. Cal recorda que, tradicionalment, la idea revolucionària havia considerat primordial ensorrar una sèrie de valors caducs per tal de construir una nova societat amb nous uns valors que s’adaptin a aquesta revolució, com explicà el cèlebre pensador liberal francès Raymond Aron.

Podríem entendre la necessitat d’una política de valors després d’un llarg procés en que l’avantguarda d’uns nous valors ha passat per sobre d’unes íntimes complicitats compartides útils per continuar vivint en societat, i que haviem anat aprenent dels nostres precessors. Quan la creativitat ha superat sense reserves a l’esforç i l’excel·lència; quan una mal entesa tolerància s’ha entès com a manca de criteri; quan la multicultural diversitat s’han entès com a una inexistència de referents compartits per una tradició cultural comuna al món occidental, cal tornar a reflexionar sobre quines són les nostres prioritats com a comunitat. Potser no servirà de res un Pla Nacional de Valors, més o menys ben dissenyat per uns assessors que preparant un brillant power-point; potser poc aprofundirà al nostre país una campanya més o menys intensa a través de les entitats socials; potser no es podran veure els resultats de determinades eines pedagògiques, però si obrim un ampli debat sobre quins valors ens són necessaris i propis, la iniciativa ja haurà esta un encert. Ara, no serà per lleis ni reglaments que compartirem uns valors propis – que són pocs però existeixen – sinó que caldrà que se’ns desvetllin a través de l’educació, de la filosofia, de l’experiència o de l’amor.

08 d’octubre 2011

La crisi del respecte institucional a Catalunya (Publicat a 13 a la carta)

Podeu llegir l'article original aquí.

Aquest estiu vam viure una dels atacs més ominosos contra el Parlament de Catalunya. Una protesta social que esllanguia va abocar la seva ira contra els diputats els quals van haver de viure una situació més pròpia d’un cop d’estat que d’una manifestació legítima.
Fa pocs dies, altra vegada vam ser testimonis d’una d’aquestes accions, quan representants sindicals del sector mèdic i sanitari van irrompre en una reunió en que, justament, s’havien reunit la direcció de l’ICS i els representants dels treballadors del sector per consensuar les mesures draconianes a prendre per salvar el sistema sanitari. La imatge de bates blanques pujant sobre les taules i rebotint papers i gots d’aigua va ser humiliant pels qui valorem les solucions paccionades i els consensos per tirar endavant.

Ho hem de dir: vexar, agredir, insultar i impedir l’accés a la seu parlamentaria dels representants legítims del poble de Catalunya o truncar les reunions políticosindicals adreçades a trobar solucions satisfactòries per un moment difícil com el que vivim, projecta una imatge esgarrifosa de país i ens remet actuacions pròpies de moviments totalitaris. Alguna cosa molt greu està passat. Una profunda escletxa s’acarnissa amb el respecte que les institucions requereixen per poder mantenir l’autoritas – legitimitat – que la potestas – o poder socialment reconegut – de les institucions democràtiques requereixen.

Aquesta situació de crisi del respecte institucional és especialment traumàtica a Catalunya, on les institucions polítiques i representatives són relativament joves i no tenen el pes de dos-cents anys d’història. En un país que encara no està acabat i que anem construint generació rere generació la legitimitat de les seves institucions ha d’ésser indubtable i de trencar-se cauria com un castell de cartes qualsevol reivindicació de major poder polític o d’una lliure via com a nació europea. Fins i tot podríem pensar que, els irresponsables que utilitzen una legítima crítica cap a una vida política sovint massa tancada en ella mateixa, poc oxigenada i sorda als moviments del carrer, tenen clar quines institucions és preferible despullar de qualsevol respecte i quines, per contra – amb l’exèrcit i els cossos de seguretat al davant – és millor que quedin al marge.

La vergonya, que com a societat, ens produeixen aquests comportaments irresponsables ens hauria d’apel·lar a enfortir entre tots les vies democràtiques de crítica i representació polítiques, que hauria de començar per salvaguardar el respecte que ens mereixen les persones i institucions que exerceixen aquestes funcions dins del nostre sistema democràtic. Lluitar pel compliment de la virtut republicana en les institucions, hauria de començar per no prendre-les com enemigues i víctimes dels atacs d’ira d’una societat massa sovint confosa i perduda.

04 d’octubre 2011

Llegiu Sagarra, si us plau! (Publicat a El Matí Digital)


El podeu llegir aquí.Publicat a la meva columna "El vermut" de El Matí Digital.

Aquesta setmana s’ha commemorat, més que discretament, el 50è aniversari de la mort de Josep Maria de Sagarra, cultivador en català de les tres arts de la literatura - narrativa, teatre i poesia –, cèlebre traductor del Dant i Shakespeare i finíssim articulista en premsa, fins el dia del seu decés. El seu fill, el diletant Joan de Sagarra, es tornava a queixar a la seva terrassa de La Vanguardia del vergonyós oblit que el món del teatre ha tingut cap al seu pare, no programant cap de les seves obres en la temporada que iniciem. I no serà pas per la quantitat de textos o l’èxit en les seves estrenes. Ni “la botiga” de Sagarra, el teatre Romea, ha programat un “Hostal de la Glòria” o un “Cafè de la Marina”.

S’ha escrit, també, sobre els motius d’un cert menysteniment pel que va ser l’últim “poeta del poble”, l’últim versador del qui les poesies anaven de boca en boca; pel senyoret que escrivia amb una rapidesa llegendària; per l’autor teatral més representat i més estimat pel notable teatre amateur d’aquest país; per l’estrella d’una premsa culta, cosmopolita i desvetllada, com fou la dels anys trenta. La nostra mesquina intolerància a l’èxit, conjuntament amb les misèries morals i materials de la postguerra, va fer créixer reserves per un autor català que va poder viure de la seva obra. I viure intensament bé.

Tot i l’abundor del seu teatre i el geni de la seva poesia, sóc, més aviat, lector de la seva prosa. “Vida privada” fa pinya amb “Incerta glòria” i el “Quadern gris” al primer nivell de la literatura catalana d’aquest segle, i és la millor novel·la per amarar-se de l’ambient burgès ple de vici, de la decadència aristocràtica i del canvi de ritme dels anys frenètics, a cop de jazz i còctels, visites a la Criolla i festes d’Hortensia Portell, espècie d’alter ego de la real Isabel Llorach, personatge clau d’aquella Barcelona que tindria en l’Exposició Universal el seu gran moment. Qui acusi la literatura catalana de pairalista i carrinclona, no ha llegit mai “Vida privada”. Per si calguessin més motius, a la novel·la – escrita en poc més d’un mes a la biblioteca de l’Ateneu – l’acompanya la llegenda de l’escàndol social d’un retrat més que realista d’uns protagonistes de carns i ossos, que Sagarra coneixia perfectament.

De la seva ploma d’escriptor hiperactiu en van sortir una sèrie d’articles renovadors i oxigenats, absolutament moderns, d’un costumisme gens ranci i d’un cosmopolistisme gens papanates, que ens fa passejar per l’estiueig a la Costa Brava i el ritme del Passeig de Gràcia, pels noctàmbuls del Paral·lel i els socis de l’Ateneu Barcelonès, per les darreres novetats literàries i els personatges més coneguts de la Barcelona dels anys 30. Devorats pel públic, va signar els seus escrits tant a “La Publicitat”, com posteriorment a la mítica revista “Mirador”, símbol del gran periodisme de la República. Els publicarà sota un títol tan evocador d’aquella Barcelona alegre i fresca, com “L’aperitiu”. Personalment, quan em va tocar batejar la meva secció en aquest diari digital vaig optar pel “vermut”, un lleuger refresc compartit molt menys elegant que l’aperitiu sagarrià, però que en fos un cert homenatge.

Si “Vida privada” va ser un escàndol, les seves magnífiques “Memòries” van ser una fita fonamental en un país amb poques “memòries” i menys memòria, en singular, quan van aparèixer l’any 1957. Publicades en plena postguerra, temps negres pel record del temps passat, acaben amb el final de la Gran Guerra, ajustant els records a l’estricta memòria de joventut i deixant al tinter la valoració personal de l’escriptor sobre el seu pas per Berlín com a corresponsal de “El Sol” de Madrid, l’articulisme de “La Publicitat” i els anys elèctrics de la República, la marxa a París amenaçat i espantat per l’assassinat del seu amic Josep Maria Planas, poc després d’esclatar la guerra, o el retorn a una Catalunya on tot allò que havia donat aire i triomf al genial escriptor havia quedat enfosquit o enbrutat.

Però aquella Barcelona que va ser, i en la qual Sagarra es va moure com una estrella fulgurant, apareixerà evocada amb una gran nostàlgia en els articles que publicarà en castellà a “Destino” o “La Vanguardia”. Quan li toqui parlar d’antics amics, com Just Cabot, no podrà deixar de recordar la Penya Gran de l’Ateneu, la redacció de Mirador, les nits inacabables i el frenesí de l’escriptura. Assenyalant aquella Barcelona que va poder ser i que mai més tornaria.

Llegiu Sagarra: “Vida Privada”, les seves “Memòries”, els reculls d’articles, com “El Perfum dels dies” o “Cafè, copa i puro”, “La ruta blava” sobre el seu llarg viatge de noces pels mars del Sud, o potser la seva traducció de la Divina Comèdia. Deixeu-vos portar per un gran mestre de la llengua, per un gran escriptor capaç de tot. Llegiu Sagarra, si us plau!

30 de setembre 2011

La frivolització del nazisme


No sé ben bé quin dels ínclits membres de la premsa més bel·ligerantment anticatalana va ser l’inventor del terme “nazionalismo” per referir-se al catalanisme en el seu conjunt, i els partits nacionalistes i independentistes en concret. Desconec, doncs, qui va ser el pare intel·lectual d’aquesta criatura que corre de columna en columna.

Sigui qui sigui el primer inventor del terme – Losantos, César Vidal o qualsevol de la seva corda - la seva baixesa moral és d’una repugnància atronadora. Comparar uns partits polítics democràtics, unes idees de treball pel país defensades sempre amb l’argument i la paraula, amb el règim tirànic i racista que instaurà Adolf Hitler a l’Alemanya dels anys 30, és una mostra més de la frivolització de l’odi. Comparar amb el nazisme vol dir posar al mateix sac un govern democràtic amb els qui van exterminar a 6.000.000 de jueus, més un nombre elevat d’homosexuals, gitanos, testimonis de Jehovà, dissidents polítics, etc.; comparar amb el nazisme vol dir situar en peu d’igualtat els representants polítics lliurement elegits pels catalans amb una ideologia sinistra que volgué tiranitzar el món i contra el que es van alçar les nacions lliures; comparar amb el nazisme vol dir creure que valen igual les lleis racials que les lleis democràticament aprovades per un Parlament; comparar amb el nazisme vol dir ignorar, banalitzar i minimitzar la barbàrie dels camps de concentració i extermini, del setge d’Stalingrad i Leningrad, de les matances de Polònia i Ucraïna o l’ocupació de França; comparar amb el nazisme vol dir traçar una línia infame entre Hitler, Himmler, Goebbels, Göring, Eichmann, Hyedrich, Von Ribbentrob o Hans Frank amb Pujol, Maragall, Mas, Carod, Puigcercós, Junqueras, Saura, Herrera, López Tena o Laporta.

Però aquest ús indignant de les paraules, l’abús de l’horror per replicar l’adversari ideològic o polític, només pot ser propi d’un país que va viure la tragèdia de la Segona Guerra Mundial des de la premsa. Només aquells qui no tenen cap tipus de lligam sentimental, ni el volen tenir, amb la gran tragèdia europea del segle XX, poden participar d’una frivolització de l’horror que sembla unir-se amb el negacionisme més putrefacte. Només una Espanya que viu tan tranquil·la com si mai hagués hagut de tastar el règim tirànic d’un dictador, com si mai en el seu sòl hi hagués campat la guerra sagnant i la destrucció de l’enèmic, pot utilitzar tan inapropiadament termes que provocarien calfreds només de sentir-se en qualsevol dels països que va viure en la seva carn l’horror. Potser si hom creu que el negacionisme de l’Holocaust, l’apologia del totalitarisme i la supremacia racial són delictes, hauríem de començar a plantejar-nos actuar contra aquells qui utilitzen les paraules del feixisme en la confrontació democràtica de parers. Però ja sabem que, tantes vegades, la justícia val menys que el pixum dels gossos.

29 de setembre 2011

Sobre la necessitat d'un nou futur*


Si hom hagués de redactar un informe sobre l’estat del país, segur que començaria dient que Catalunya es troba davant la pitjor crisi d’ençà de la restauració de la Generalitat; una crisi de múltiples dimensions –política, social i econòmica– que no afavoreix un debat polític serè, una col·laboració entre els diferents agents polítics i socials, que vagi lligat a la satisfacció de l’ambició que el país va marcant-se.

Per això, en una situació amb tantes incerteses obertes, pot semblar estrany que el president Mas apel·li, tant a Barcelona com a Madrid mateix, a la via de la «transició nacional» davant aquestes diferents crisis que tenallen Catalunya, és a dir, que miri cap al futur de forma oberta. El repte d’una transició nacional que suposi un pas endavant sense marxa enrere, després de la constatació del trencament irreparable dels mínims consensos que regien amb l’Estat, és el marc que prefigura aquest futur segons la proposta convergent.

Pot ser més entenedor per a la gran majoria dels catalans que el president de la Generalitat utilitzi aquesta invocació retòrica a la necessitat d’obrir un nou futur, si tenim en compte les poques opcions que ens ha ofert fins ara l’Estat, una vegada dins l’atzucac posterior a la liquidació per part del Tribunal Constitucional de l’Estatut del 2006 –assolit després d’una tramitació tortuosa i un resultat final, per a molts, extremadament desencisador–, combinat amb la continuada política fiscal d’ofec econòmic amb l’excusa de la cohesió i la solidaritat interterritorials i la recent operació politicojudicial de desmantellament de la política educativa i lingüística catalana, amb la immersió lingüística com a objectiu prioritari a batre.

El contingut tangible d’aquest nou futur, d’aquesta transició nacional, només pot dependre de l’assoliment de noves quotes de poder polític, sí, però també de la constitució de noves bases d’autoestima i orgull de país, de renovació del compromís i la voluntat de romandre i ser. Si finalment desembocarà en l’assoliment d’un estat propi –una opció que avui dia figura en la ment de molts ciutadans no estrictament votants de partits unívocament independentistes, sense provocar cap por en tota la gamma política que va del catalanisme d’origen federal al sobiranisme d’inspiració nacionalista–, dependrà només de la voluntat majoritària dels catalans. Ara bé, no ens enganyem, aquesta transició serà determinada, sobretot, per l’èxit o el fracàs de vies intermèdies, o fins i tot prèvies, com podria ser un tracte fiscal adequat a les necessitats que té una Catalunya profundament colpida per la crisi econòmica i financera actual, i que el govern pretén negociar amb el vencedor de les eleccions del 20-N.

En ple atac de pessimisme nacional, sovint maleïm la manca d’èpica, requerim una nova via engrescadora, trobem a faltar lideratges empàtics. Potser ja no ens trobem en una època sobrera d’aquestes tres necessitats polítiques un cop arribats a la postmodernitat on som, però tenim per endavant uns temps que requeriran que ningú no en quedi al marge. En aquesta transició que, com hem dit, ha de representar un avenç nacional que ens tregui dels paranys en què ens trobem enredats, ningú no pot permetre’s el luxe de situar-se a veure-les venir. Per això caldrà que tots els partits i agents socials iniciïn processos de debat, intern i extern, amb la resta de forces a partir de la premissa de trobar-nos en un nou horitzó, des dels més radicals fins als més possibilistes. Serà una prova de foc per al president Artur Mas: li caldrà l’habilitat suficient i la magnanimitat necessària per a teixir complicitats amb la societat i els seus oponents, trampejant la «politiqueria» de curta volada i el «curt terminisme», i fer realitat els grans consensos de país que s’ha marcat com a requisit necessari per a poder situar-se cara a cara amb l’Estat. De l’assoliment d’aquesta base social que serveixi de fonament per a la seva proposta de transició política catalana –en un primer moment, com hem dit, amb l’objectiu del pacte fiscal, més endavant amb una capacitat de decisió política sense límits– dependrà l’èxit o el fracàs de la legislatura, de la seva presidència i, en certa manera, d’un tarannà polític caracteritzat per l’avenç gra dualista, reformista, amb seguretat però sense salts al buit.

Seria una llàstima que tot plegat quedés en un foc d’encenalls per culpa de la tensió entre els qui no volen avançar un sol mil·límetre, els qui semblen gaudir en el llot de la frustració, aquells a qui l’autocomplaença fa estar segurs que podran esgarrapar algun vot i els qui no s’avenen a cap generositat per no perdre la seva raó de ser. La situació política és greu i la feina dels representants polítics àrdua i, d’alguna manera, tan incerta com el futur. A tots cal avisar-los que estem parlant de Catalunya, i no estrictament d’uns anys de govern o d’un partit polític.

*Article publicat al lloc web de la Fundació Cat-Dem, dins la secció "Altres veus són possibles".

26 de setembre 2011

José Tomàs tancà la Monumental (Publicat a El Matí Digital)

El podeu llegir aquí. Publicat a la meva columna "El vermut" de El Matí Digital.

Un ocàs ha de tenir prou màgia, i la darrera cursa de braus a Barcelona, després de la prohibició havia despertat tota l’expectació que pot provocar el retorn del fill estimat a la seva plaça talismà. José Tomàs, capaç de fer embogir al públic exigent i al més entregat, a parts iguals.

L’espectador novell, aquell qui no hagi vist mai torejar al mestre pot mostrar-se escèptic davant del torrent d’adjectius que intenten descriure, amb més o menys traça, el seu art. No cal explicar res, només veure’l, només concentrar-se en el seu silenci amatent. La mirada fixa sota la montera negra, sona el clarí, surt el brau dels corrals. En cap moment la seva mirada es desvia dels moviments de l’animal. El va a buscar i comença la dansa al seu voltant. Els peus, molt junts, el cos tens, les mans ben fermes subjecten el capot. El públic, que voldria cridar, es mossega la llengua i ofega qualsevol expressió. Se sap que el de Galapagar estima el silenci. El silenci per no perdre el compàs de la dansa.

Fidel en tot moment a la vella idea de Juan Belmonte – aquell “ni te quitas tu ni te quita el toro si sabes torear” que va trencar amb tot el que s’havia fet fins llavors d’ençà de Lagartijo - la distància entre la noble bèstia i el torero s’escurça cada vegada més. Amb la muleta la plasticitat ja és exquisida i els moviments deliciosos. Un se’l pot imaginar sol, a la llum de la lluna, amb la jaqueta com a capot, només el toro i l’home, com aquella escena preciosa que narra el periodista Manuel Chaves Nogales en la seva biografia del “Pasmo de Triana”.

Tomás no té por ni de la tragèdia ni de la sang. És tan seriós i té tant de misteri com el mític Manolete i a ningú se li escapa que la comparació té quelcom de sinistre: La seva manca de temor, que no li impedeix tenir un alt respecte per toro, sovint fa témer el pitjor. Crida al toro, el busca, el necessita i fins i tot s’hi enganxa. El desafia en la sort suprema, quan ja només un d’ells triomfarà en aquesta tarda. La mort es produeix al primer estoc, gairebé instantània. De seguida el públic, contingut fins al moment, embogeix. Mocadors blancs d’exigència a la presidència. Dues orelles i una cua que es talla però no es concedeix. Els aplaudiments, els crits, els visques no paren en una volta a la plaça ensordidora.

Aquest va ser el primer toro de José Tomás, que compartia cartell amb un discret Juan Mora i un emocionat Serafín Marín. En el segon de Tomás semblava que la màgia s’havia esgotat però no el geni, no hi ha hagut fortuna en la darrera sort. El darrer privilegi ha estat per al català Marín, que ha estat recompensat amb afecte.

Diuen que ha estat la darrera cursa de la història d’aquest país i aquesta plaça. Potser l’afició hauria mort amb la retirada de Tomás, potser abans i tot. Com deia un amic, les tradicions moren soles no cal prohibir-les. Alguns, d’aquests que posem la bellesa del toreig per davant de l’animalisme moral, podrem dir que, com vam veure jugar a Messi, un dia vam veure torejar a José Tomás.