30 de maig 2011

Gràcies per tot, "Uanxo"

Fa dos o tres anys, en plena eufòria santera i fascinat per les històries que m’explicaven els pares, vaig pensar d’estudiar com una colla de jovent que avui passa dels 50 anys va decidir recuperar les Santes com a festa major democràtica, popular i participativa. Al capdamunt de la llista de persones amb qui havia de parlar hi apareixia, en majúscules, el nom d’en Joan Fradera. Més ben dit, hi vaig escriure “Uanxo”, com tothom el coneixia. Si mai volgués recuperar aquell projecte non nat, o bé algú s’interessés amb el tema, per molt ben documentat que estès, hi trobaríem a faltar, de totes, totes, el testimoni principal d’en “Uanxo”, que ens va deixar just aquest dissabte.

I és que aquestes Santes exitoses, consolidades, on tot sembla funcionar amb un engranatge perfecte, que fan les delícies dels mataronins i són motiu d’orgull, tenen un inici, tenen data de naixement. Som a finals del tardofranquisme, les Santes són una celebració que s’esllangueix, encarcarada, tronada, buida de contingut, unes dates en que la gent inicia les vacances i fuig de la ciutat. És llavors que un parell de joves de poc més de 25 anys, amants de les festes tradicionals que comencen a conèixer arreu de Catalunya, entren a la colla de geganters. En aquells moments ser geganter no és pas un privilegi o un honor, sinó més aviat una feina remunerada, una tasca feixuga i impròpia dels fills de les famílies tocades i posades de Mataró. Un d’aquells joves era en Lluís Hugas, un dels més històrics de la colla dels Gegants de la ciutat. L’altre en Joan Fradera, en “Uanxo”. Aquest fet no és perquè sí. En aquells moments de dictadura terminal i lluita per les llibertats, tot un grup de joves que es troben a l’entorn del Foment Mataroní, decideixen democratitzar, modernitzar i renovar la Festa Major. Amb el lema “Les Santes. Fem-ne festa major” hi fan entrar la llibertat abans que ho faci al mateix Ajuntament, i al propi país. No només això. No paren quiets, volten les festes més tradicionals de Catalunya (Sitges, Vilafranca, Solsona, etc.) i n’extreuen idees, dissenyen actes, dignifiquen les figures tradicionals - a les que atorguen la centralitat de la festa amb dignitat i protocol -, en creen de noves, com la Momerota, o en recuperen d’ancestrals, com l’Àliga. No s’aturen a les Santes, sinó que també estenen el seu entusiasme al Carnestoltes, fent sortir en “Pellofa”, els “botargues” i la tradició de la “Vella Quaresma”. Per això, avui podem dir que tenim unes festes entusiastes, conegudes arreu, divertides però també seriosament pensades, ben apamades per en “Uanxo i companyia, conscients que era un llegat per a la nostra generació, la dels fills.

Avui hem acomiadat a un dels pioners, un saberut de la festes tradicionals, geganter de primera hora, casteller de Vilafranca (vila amb la que havia creat vincles familiars), qui ens va portar la colla del Penedès quan aquí encara ningú s’imaginava fent castells, element clau d’aquella generació que van alçar les Santes, avui Festa Patrimonial d’Interès Nacional, que tenia tota la festa dins del cap. En “Uanxo” era part d’aquesta Festa Major. Per això avui, en el seu comiat, ha estat especialment colpidor veure en Robafaves, la Geganta, la Toneta i en Maneló a funeral. Com emocionant ha estat el pilar sense música dels “verds” i veure els membres de les colles, vestits amb les seves robes, homenatjant aquest home generós, pencaire, sense cap afany de divinitat, excessiu i sense problemes per dir el que pensava. Allà on siguis, “Uanxo”, estic segur que trobaràs amb qui organitzar una colla, amb qui portar gegants, crear un Desvetllament Bellugós, fer néixer una Momerota o pujar castells. Estic segur que ho faràs amb la tossuderia i l’empenta que tu vas donar a les Santes.

I Abidal va aixecar la Copa d'Europa (Publicat a El Matí Digital).

El podeu llegir aquí. Publicat a la meva columna "El vermut" de El Matí Digital.

Amb la seva tirallonga de victòries èpiques i fatalitats històriques, el Barça va conformar, durant anys la idea de que era capaç de generar més història de la que podia digerir la seva afició. Acostumats a aquests cinc anys triomfals, els joves barcelonistes hem pogut arribar a creure que F.C. Barcelona sempre ha estat ribetejat de triomfs. Els més vells ens recorden, fent-nos baixar dels núvols, el nostre negre fat durant dècades. Com en els moments més dolços, se’ns van travessar els pals quadrats d’una porteria de Berna; el filibusterisme infame d’un rival símbol de la dictadura; el cognom Guruceta convertit en sinònim d’injustícies arbitrals; el segrest del golejador Quini que va fer esfumar-se una lliga merescuda; la derrota inconcebible als penals contra un Esteua de Bucarest vingut de l’altra banda del teló d’acer; els quatre gols que van posar el Dream Team als peus dels cavalls dels immortals milanesos; la travessa del desert durant el regnat dels “galàctics”… Quan tot ja s’havia acabat d’esfumar, sanejat el pot de les essències amb tres temporades de somni, en el moment de major maduresa i consistència del “Pep Team”, l’equip de somni comandat pel de Santpedor, va rebre el cop profund encarnat en un càncer al fetge d’un dels seus pilars, el lateral Éric Abidal.

L’esvelt i atlètic internacional francès, amb orígens en la llunyana Martinica, fidel i compromesa torre de defensa del quadre culé, va comunicar amb serenitat la seva malaltia en un vestuari consternat. L’estabilitat emocional d’aquest conjunt ja llegendari va perillar mentre Abidal era operat amb un èxit total a l’Hospital Clínic. La fatalitat, altra vegada tornava a aparèixer en el moment més decisiu de la cursa antipàtica i ferragosa amb el Real Madrid de Mourinho, pels tres grans títols en joc. L’esperit de superació, i les bones notícies sobre la seva recuperació, van evitar qualsevol daltabaix. La plantilla i l’afició, el club sencer, va fer pinya amb un jugador estimat, imatge de sacrifici i compromís, capaç de jugar amb total plenitud física davant d’un adversari com el Sevilla, pocs dies abans de ser-li diagnosticat el tumor que l’obligà a passar pel quiròfan.

El testimoni d’Abi davant d’una malaltia que molts de nosaltres hem patit, l’esperit de superació de totes les adversitats fins arribar en plena forma a disputar la final davant el Manchester i, alhora, el segell d’un partit exquisit sobre l’herba de Wembley –el temple consagrat per a la litúrgia del Barça–, frenant qualsevol temptativa dels Reds Devils de Sir Ferguson de disputar la Champions somniada pel barcelonisme, l’han convertit en un d’aquells jugadors que entren al cor, estrany i imprevisible, dels culés. Però, va ser en plena ascensió de Pep Guardiola i els seus homes dels 107 graons que separen el ras de terra de la llotja, on esperava trèmula i amoros, la Copa dels Campions, quan vam descobrir que la nit encara ens oferia un nou motiu per l’emoció. I així va ser com, per la gran nit de la glòria, tots els jugadors del que Ramon Besa considera el Barça “segurament més romàntic de la història”, van fer un pas enrere i l’heroi va estrènye’s el braçal de capità – els galons de mariscal gentilment cedits pel totpoderós Carles Puyol – va cloure la desfilada dels blaugranes i va rebre la més bonica de les copes de mans del president Platini. I Éric Abidal va aixecar la Copa d’Europa.

23 de maig 2011

3 regidors, 4.700 vots

La notícia de les eleccions d’ahir a Mataró hauria d’haver estat la victòria de Joan Móra trencant una hegemonia socialista que s’iniciava a les primeres eleccions democràtiques. Una victòria en vots però amb empat en nombre de regidors amb un PSC que creia que podria continuar manant ad eternum. El que no van aconseguir Ramon Camp, Quim Esperalba o Josep Mañach ho aconsegueix aquest empresari del sector de les noves tecnologies, encara un desconegut per molts mataronins, com quan va entomar el lideratge del partit nacionalista a Mataró. Joan Móra serà el proper Alcalde de Mataró i aquesta hauria estat la notícia – Déu n’hi do quina notícia – en una nit electoral normal.

Però no. La gran notícia, que ja trascendeix el fet local, és l’irrupció de la Plataforma per Catalunya, de Josep Anglada, al consistori mataroní. Hi entren sobrats: 3 regidors i a l’entorn de 4.700 vots. Disposaran de veu, vot, representació als consells, diners i, sobretot, poder engegar la cantarella simplista que conforma el seu discurs, “primer els de casa”, a cada ple. Gairebé 5.000 mataronins no és una minoria bàrbara i feixista, sinó el vot de més gent “normal” de la que ens sembla. El vot d’exvotants de dreta i d’esquerra, especialment d’esquerra. El vot silenciós i vergonyant que s’extén com una taca d’oli i el vot fatxenda que compra una mala resposta a un problema real. El model és el Front Nacional de Jean-Marie Le Pen, més fort que mai a França.

No només tenim tres regidors descaradament xenòfobs, sinó un entorn tan físic com polític i social que els ha permès . Ens costa de comprendre fora dels barris on la immigració estrangera s’ha juxtaposat a la que va arribar fa més de 40 anys, encara no integrada. Aquests 4.700 vots es troben carrers on a molts veïns els sembla que el món se’ls ensorra sota els peus, després d’haver gaudit del manà de la bonança econòmica; a les places que van cobant les frustracions de generacions perdudes i els fracassos dels pares, durant anys anestesiats pel cloroform de l’estat del benestar; als parcs on han acudit alcaldes a recordar orígens i llegendes, i demanar l’agraïment per un endreçament urbanístic, que no ha acabat amb la sensació de perifèria i caràcter subaltern. Alhora, i principalment al partit durant anys majoritari, ningú ha detectat aquesta insatisfacció, disposada a comprar la pitjor resposta per una inquietud raonable. S’ha continuat fent discursos com si no existís un sord rum-rum, de comentaris rabiuts i insatisfacció latent. D’haver-se escoltat (l’últim avís van ser els vots a PxC a les darreres eleccions catalanes) potser algú podria haver esmenat el xaronisme amb tocs de cristianisme social amb que sovint s’ha tractat la immigració, alhora que hauria delimitat bé la barrera a la xenofòbia. Amb un conglomerat de comparacions odioses, de mentides evidents i veritats mal explicades, de lògics conflictes i una campanya “underground” 4.700 mataronins s’han llençat als braços d’Anglada, i de la seva jove representant a Mataró.

De tota manera, ningú ens hauria de fer perdre l’orgull de ciutat, l’estima per tot allò de bo que tenim, el treball constant de tants per un Mataró millor. Responsabilitat i sentit comú als nostres representants i feina a fer a les festes, a les entitats, als carrers, places i parcs. És l’hora de la política, l’Alcalde Móra té l’oportunitat de demostrar a seva alçada, però també dels ciutadans. Qui se n’avergonyeixi i deserti de Mataró farà més gran el poder d’aquests 3 regidors i d’aquests 4.700 votants. Als mataronins ens toca demostrar que aquest íntim i profund amor a la ciutat que expliquem, sense complexos, allà on anem és quelcom diari i material. Que la militància i l’orgull no aparegui només per Santes, que hi sigui cada dia. Sovint ens queixem que la nostra ciutat només apareix al mapa per prostíbuls, crims i personatges de poca volada. Fóra bo que també ens coneguessin per haver-nos-en sortit.

20 de maig 2011

Tweets sobre l'#acampada - Reflexions sobre una incipient revolta.

Podeu llegir-lo aquí, en la seva versió original a El Matí Digital.

Allargant els tweets en que jo mateix he abocat els dubtes i paradoxes d'aquest moviment de protesta, que, a hores d'ara, no sabem cap a on anirà, intento provocar des de l'escepticisme.

1. Està bé indignar-se, però cal fer altres coses: treballar, formar-se, comprometre’s. El President Pujol en parlava, recentment, en un article publicat al butlletí de la seva Fundació. Parlava de les visites a Josep Benet d’aquells joves exasperats per la dictadura, i el seu consell: “Estudia. Ara preparat” o bé “Continua tirant endavant ...” o “promou…" És a dir, “la indignació no s’ha d’alimentar estèticament. La indignació ha de conduir al compromís. I ha de desvetllar el sentit de responsabilitat.”.

2. Cui prodest? Una manifestació antipolítica pot derivar en un aprofitament electoral. Molts volen passar el rasclet. Preguntant, he descobert que el manifest de “No les votes”, que circula per la xarxa, demana que no es voti a PP, PSOE i CiU. Curiosa llista on no hi figuren almenys dos partits – ERC i ICV – amb responsabilitats governamentals d’alt nivell fins fa ben poc. Algú esbrinarà si hi voluntat de manipulació?

3. Compte amb comparar-ho amb Egipte. El nostre Mubàrak va manar 40 anys i va morir al llit. El nostre sistema és una democràcia. Francesc-Marc Àlvaro va teoritzar amb encert a “Els assassins de Franco” sobre el desencís generacional de molts antics “antifranquistes” per la mort natural del dictador, és a dir, el d’aquells qui – tot i córrer davant dels grisos, posem per cas – no van ser capaços d’enderrocar el règim, que va morir de colapse multiorgànic. Ara, alguns d’aquests, sembla que tornen a fer la viu-viu. O els seus hereus.

4. La nostra democràcia és imperfecta, però em sembla massa pretenciós voler-se-la carregar després de només 30 anys i escaig. El nostre sistema polític, de drets i llibertats, és recent en un país de poca tradició. És imperfecte i és evident que li calen moltes millores. Però permet llibertats que no es gaudeixen, encara, a tot arreu del món.Hi ha, però, la gran censura política de la democràcia espanyola - i de qui ningú en parla - la del drets dels catalans a poder ser lliures en un estat lliure.

5. Molts dels que han malparlat de la democràcia burgesa han acabat aixecant el braç, dret o esquerra, i marcant el pas. Només cal recordar les apel·lacions de Franco als “politicastros”, la persecució dels menxenics pels revolucionaris d’octubre, les caricatures de banquers – amb aparença jueva – de la premsa nazi o l’ascens de “cirujans de ferro” (terminología del regeneracionista Joaquín Costa) per tot Europa com a solució al desprestigi de les democràcies.

6. Es pot barrejar la crítica al capitalisme i a la democràcia burgesa i, alhora, voler els beneficis – el benestar – del propi sistema? Qui està disposat a fer el salt al buit cap a una estructura política i económica diferent, ha d’estar predisposat a assumir riscos. I per riscos entenc riscos importants, fins la pobresa o la mort. El que no sembla coherent és apel·lar a la revolta si el que es vol és un feina fixa, un pis en propietat i una jubilació generosa en fer-se gran. No hi pot haver un gran “welfare state” – invent de la democràcia burgesa i el capitalisme – sense mercat i sense gestors.

7. A la llarga, han estat més profitoses les reformes que les revolucions. Tot i que les reformes siguin absolutament prosaïques. La revolució més important de la nostra història, la Revolució Francesa de 1789, va portar-nos la Declaració de Drets de l’Home i la guillotina. L’ardor revolucionari va acabar coronant emperador a Napoleó Bonaparte; la voluntat reformista extenent el liberalisme per tota Europa. És evident, però, que els canvis no tenen lírica, ni cants, ni himnes.

11 de maig 2011

El cànon del catalanisme (publicat a El Matí Digital)


Per llegir l'article original

A la mateixa sala Sagarra de l'Ateneu Barcelonès, on fa poc més de dos anys naixia públicament el nou Matí Digital, ha vist la llum “Honorables, cartes a la pàtria perduda” de Quim Torra. Aquest nou llibre de l’incansable editor i col·laborador d’aquesta casa, recull les misives que setmana rera setmana va anar publicant, dirigides sempre als catalans que, a parer seu, conformen la nostra constel·lació d’il·lustres. D’aquesta manera, cadascuna de les vint cartes que apassionadament – com és habitual en Torra – dirigeix als pares d’aquesta trista i dissortada pàtria és, com ha dit el nostre director Joan Capdevila, una reivindicació dels conceptes de “pàtria” i d’”honor”, tant mal connotades pels filòlegs de la correcció política. Reinvidicació de la pàtria que es va entrellucar als primers anys del segle XX i que va ser arrassada pel “desastre nacional” de la guerra. La Catalunya que van concebre aquests vint patricis, aquest cànon del catalanisme, entre la Lliga i Estat Català, passant per les terceres vies com Unió Democràtica de Catalunya o Acció Catalana, de l’ordre noucentista a la il·lusió republicana.

Aquests “Honorables” de Quim Torra conviden a qüestionar-se, una vegada més, per què som catalanistes. Com diu l’autor al pròleg, ell no ho és “perquè visqui en un país d’un clima benigne i d’un paisatge oscil·lant i bellíssim”, sinó “perquè aquí van viure un dia uns homes que m’interpel·len, que em criden a seguir-los, que m’exigeixen fidelitat a una tradició, a una llengua i a un país”. I aquesta fidelitat l’ha portat – gairebé l’ha obligat – a dirigir-se als polítics que van construir el somni d’una Catalunya lliure, de Manuel Carrasco i Formiguera a Amadeu Hurtado, de Francesc Cambó a Carles Pi i Sunyer, d’Enric Prat de la Riba a Francesc Macià. Però també als escriptors, com Josep Pla; historiadors com Ferran Soldevila o Lluís Nicolau d’Olwer; periodistes, com Just Cabot o Eugeni Xammar; o col·losos com Pau Casals, Josep Trueta o Pompeu Fabra, que són quelcom més que un músic, un metge o un lingüista, sense oblidar la tasca de mecenatge de Rafael Patxot, el compromís de Pau Romeva, l’heroïsme de Josep Maria Trias i Peitx, la voluntat d’Antoni Rovira i Virgili i la dedicació de Joan Coromines. Tots ells van somniar, construir i alçar la pàtria que avui, potser podríem considerar perduda. I ben cert que, com un castell de cartes, aquella Catalunya de la virtut republicana, de la modernitat, la igualtat i la llibertat va ser demolida, molts van conèixer l’exili, d’altres – horrotitzats - la destrucció d’uns i altres. Però no van defallir en la seva voluntat ni en el seu amor a la pàtria, i ens van llegar una idea de país i un ideal de llibertat. Perquè com va dir l’advocat i polític Amadeu Hurtado, durant la tristesa dels seus anys d’expatriat, “una pàtria mal ferida no és una pàtria morta”.