30 de maig 2011

Gràcies per tot, "Uanxo"

Fa dos o tres anys, en plena eufòria santera i fascinat per les històries que m’explicaven els pares, vaig pensar d’estudiar com una colla de jovent que avui passa dels 50 anys va decidir recuperar les Santes com a festa major democràtica, popular i participativa. Al capdamunt de la llista de persones amb qui havia de parlar hi apareixia, en majúscules, el nom d’en Joan Fradera. Més ben dit, hi vaig escriure “Uanxo”, com tothom el coneixia. Si mai volgués recuperar aquell projecte non nat, o bé algú s’interessés amb el tema, per molt ben documentat que estès, hi trobaríem a faltar, de totes, totes, el testimoni principal d’en “Uanxo”, que ens va deixar just aquest dissabte.

I és que aquestes Santes exitoses, consolidades, on tot sembla funcionar amb un engranatge perfecte, que fan les delícies dels mataronins i són motiu d’orgull, tenen un inici, tenen data de naixement. Som a finals del tardofranquisme, les Santes són una celebració que s’esllangueix, encarcarada, tronada, buida de contingut, unes dates en que la gent inicia les vacances i fuig de la ciutat. És llavors que un parell de joves de poc més de 25 anys, amants de les festes tradicionals que comencen a conèixer arreu de Catalunya, entren a la colla de geganters. En aquells moments ser geganter no és pas un privilegi o un honor, sinó més aviat una feina remunerada, una tasca feixuga i impròpia dels fills de les famílies tocades i posades de Mataró. Un d’aquells joves era en Lluís Hugas, un dels més històrics de la colla dels Gegants de la ciutat. L’altre en Joan Fradera, en “Uanxo”. Aquest fet no és perquè sí. En aquells moments de dictadura terminal i lluita per les llibertats, tot un grup de joves que es troben a l’entorn del Foment Mataroní, decideixen democratitzar, modernitzar i renovar la Festa Major. Amb el lema “Les Santes. Fem-ne festa major” hi fan entrar la llibertat abans que ho faci al mateix Ajuntament, i al propi país. No només això. No paren quiets, volten les festes més tradicionals de Catalunya (Sitges, Vilafranca, Solsona, etc.) i n’extreuen idees, dissenyen actes, dignifiquen les figures tradicionals - a les que atorguen la centralitat de la festa amb dignitat i protocol -, en creen de noves, com la Momerota, o en recuperen d’ancestrals, com l’Àliga. No s’aturen a les Santes, sinó que també estenen el seu entusiasme al Carnestoltes, fent sortir en “Pellofa”, els “botargues” i la tradició de la “Vella Quaresma”. Per això, avui podem dir que tenim unes festes entusiastes, conegudes arreu, divertides però també seriosament pensades, ben apamades per en “Uanxo i companyia, conscients que era un llegat per a la nostra generació, la dels fills.

Avui hem acomiadat a un dels pioners, un saberut de la festes tradicionals, geganter de primera hora, casteller de Vilafranca (vila amb la que havia creat vincles familiars), qui ens va portar la colla del Penedès quan aquí encara ningú s’imaginava fent castells, element clau d’aquella generació que van alçar les Santes, avui Festa Patrimonial d’Interès Nacional, que tenia tota la festa dins del cap. En “Uanxo” era part d’aquesta Festa Major. Per això avui, en el seu comiat, ha estat especialment colpidor veure en Robafaves, la Geganta, la Toneta i en Maneló a funeral. Com emocionant ha estat el pilar sense música dels “verds” i veure els membres de les colles, vestits amb les seves robes, homenatjant aquest home generós, pencaire, sense cap afany de divinitat, excessiu i sense problemes per dir el que pensava. Allà on siguis, “Uanxo”, estic segur que trobaràs amb qui organitzar una colla, amb qui portar gegants, crear un Desvetllament Bellugós, fer néixer una Momerota o pujar castells. Estic segur que ho faràs amb la tossuderia i l’empenta que tu vas donar a les Santes.

1 comentari:

  1. Et trobarem molt a faltar Uanxo, tenim molts records teus que ens acompanyaran sempre, de tot cor ... la familia del Restaurant El Nou-Cents.

    ResponElimina