30 de maig 2011

I Abidal va aixecar la Copa d'Europa (Publicat a El Matí Digital).

El podeu llegir aquí. Publicat a la meva columna "El vermut" de El Matí Digital.

Amb la seva tirallonga de victòries èpiques i fatalitats històriques, el Barça va conformar, durant anys la idea de que era capaç de generar més història de la que podia digerir la seva afició. Acostumats a aquests cinc anys triomfals, els joves barcelonistes hem pogut arribar a creure que F.C. Barcelona sempre ha estat ribetejat de triomfs. Els més vells ens recorden, fent-nos baixar dels núvols, el nostre negre fat durant dècades. Com en els moments més dolços, se’ns van travessar els pals quadrats d’una porteria de Berna; el filibusterisme infame d’un rival símbol de la dictadura; el cognom Guruceta convertit en sinònim d’injustícies arbitrals; el segrest del golejador Quini que va fer esfumar-se una lliga merescuda; la derrota inconcebible als penals contra un Esteua de Bucarest vingut de l’altra banda del teló d’acer; els quatre gols que van posar el Dream Team als peus dels cavalls dels immortals milanesos; la travessa del desert durant el regnat dels “galàctics”… Quan tot ja s’havia acabat d’esfumar, sanejat el pot de les essències amb tres temporades de somni, en el moment de major maduresa i consistència del “Pep Team”, l’equip de somni comandat pel de Santpedor, va rebre el cop profund encarnat en un càncer al fetge d’un dels seus pilars, el lateral Éric Abidal.

L’esvelt i atlètic internacional francès, amb orígens en la llunyana Martinica, fidel i compromesa torre de defensa del quadre culé, va comunicar amb serenitat la seva malaltia en un vestuari consternat. L’estabilitat emocional d’aquest conjunt ja llegendari va perillar mentre Abidal era operat amb un èxit total a l’Hospital Clínic. La fatalitat, altra vegada tornava a aparèixer en el moment més decisiu de la cursa antipàtica i ferragosa amb el Real Madrid de Mourinho, pels tres grans títols en joc. L’esperit de superació, i les bones notícies sobre la seva recuperació, van evitar qualsevol daltabaix. La plantilla i l’afició, el club sencer, va fer pinya amb un jugador estimat, imatge de sacrifici i compromís, capaç de jugar amb total plenitud física davant d’un adversari com el Sevilla, pocs dies abans de ser-li diagnosticat el tumor que l’obligà a passar pel quiròfan.

El testimoni d’Abi davant d’una malaltia que molts de nosaltres hem patit, l’esperit de superació de totes les adversitats fins arribar en plena forma a disputar la final davant el Manchester i, alhora, el segell d’un partit exquisit sobre l’herba de Wembley –el temple consagrat per a la litúrgia del Barça–, frenant qualsevol temptativa dels Reds Devils de Sir Ferguson de disputar la Champions somniada pel barcelonisme, l’han convertit en un d’aquells jugadors que entren al cor, estrany i imprevisible, dels culés. Però, va ser en plena ascensió de Pep Guardiola i els seus homes dels 107 graons que separen el ras de terra de la llotja, on esperava trèmula i amoros, la Copa dels Campions, quan vam descobrir que la nit encara ens oferia un nou motiu per l’emoció. I així va ser com, per la gran nit de la glòria, tots els jugadors del que Ramon Besa considera el Barça “segurament més romàntic de la història”, van fer un pas enrere i l’heroi va estrènye’s el braçal de capità – els galons de mariscal gentilment cedits pel totpoderós Carles Puyol – va cloure la desfilada dels blaugranes i va rebre la més bonica de les copes de mans del president Platini. I Éric Abidal va aixecar la Copa d’Europa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada